20.6.10

TB

El meu cervell és inestable
Trontolla sovint amb daltabaixos químics que acceleren o alenteixen el seu funcionament precari
Pujo i baixo sense mesura talment muntanya russa descontrolada
Hi ha drogues que m'ajuden
Hi ha ambients que m'assosseguen
Postes de sol i badies de blau turquesa i carícies sinceres abans d'endormiscar-me
No tinc la clau del pany secret
Fa dies que vaig perdre la busca de la brúixola
Provo de sobreviure sense ensurts
Escriure és una forma de consolar-me
Demà pot ser pitjor
El futur és aquesta tarda
No em jutgis massa de pressa
Intentaré de no decebre't

3 comentaris:

Arlequí ha dit...

Molt bonic! De vegades jo també em sento així, però cal lluitar i continua endavant.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Sempre hi ha futur,
però jo visc sense futur
entro en terra de ningú
l'horitzó un parany sense resposta desdibuixat.
No puc dir estimo molt
ni poc
ni gens
no sé què és desfer-se estimant,
ni fer-se, ni construir-se,
ni tan sols SER estimant.
El poema no és això, però lletres a Mahalta em pren el cor, me'l segresta i udola cor.
Un somriure

Anònim ha dit...

Un article interessant: Relación entre inteligencia y trastorno bipolar