19.11.06

El nen que vaig ser

El nen que vaig ser assegut al balcó que donava al Passeig de Ronda, a tocar de la Plaça dels Pagesos, primogènit de la nissaga, rosset com un fil d'or, inquiet, tremend, sempre l'ase de les garrotades, abans d'escampar la boira i cercar nous horitzons, somiant el mar i les muntanyes, la gran capital llunyana, fugant-me de casa, enfilant-me als arbres per tocar el cel amb el tou dels dits, travessant els camps sembrats, apedregant els militars de Gardeny, banyant-me a les basses d'Alpicat, pujant la Cerdera amb bicicleta, perdent-me entre els vinyars de Raïmat, una infantesa d'horts i de fruiters sota l'atenta mirada del campanar de la Seu, i el Segre abraçant la ciutat d'Indíbil i Mandoni, i ma mare cridant histèrica, i mon pare treballant com un ruc, i jo pujant cada dia la costereta del Matadero per anar al col·legi...

Hi ha tardes de diumenge, com avui, que el trobo a faltar. És un sentiment que s'amaga sota les fulles seques que encatifen la riera, aquestes fulles anònimes que em fan sentir tardorenc, eixut, l'ombra empal·lidida d'aquell nen que vaig ser i enyoro tant...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ostres, Toni, m'has fet reviure l'olor de la nostra ciutat.

Òscar

Anònim ha dit...

Ciutat dius? Si Lleida era un poble......