8.11.06

El final

És quan arribes al final que cal decidir si segueixes endavant o gires cua. Tots els finals són iguals. Tots els principis són iguals. L'entremig és un joc de nens que necessiten entretenir-se. No hi ha res més trist que un nen avorrit. Com la política, tot: el futbol, l'amor, l'art, l'escriure... La vida sencera una farsa. Quan te n'adones, voldries girar cua o llençar-te a l'abisme somiant que els braços poden esdevenir ales... Girar cua és de covards. No em feu cas. Probablement sóc un psicòpata.

És quan arribes al final que descobreixes que tenia raó el vell Heràclit: el caràcter és el destí.

3 comentaris:

bacus ha dit...

benvingut jo sóc un paranoic.

plleixa ha dit...

Em sap greu veure't tant decebut. De vegades t'impliques potser un xic massa en les vivències, i sens dubte que la febrada política t'ha fet trontollar. T'animo a re-seguir el camí emprès, i a que ens continuïs explicant els teus relats, les teves poesies, i les teves classes filosòfiques.

Anònim ha dit...

Antoni, ets molt valent de parlar de classes socials, que és un veritable tabú i no ho fa quasi ningú més. El que passa, i ja t'ho he dit més d'una vegada, em fa l'efecte, és que tens l'estil d'aquell que entra a la llibreria i diu "eh, tu, capullo, tens el llibre aquest nou sobre com fer amics"? Els comentaris que li fan a aquest que còpia això teu estan plens de bilis i ni s'arriben a enterar de què estàs parlant. Però la intenció de fons és vàlida. / Antoni - Quaderns