16.11.06

Covardia

A mesura que passen els anys, la possibilitat de canviar la teva situació vital resulta més remota perquè t'habitues a la realitat que t'envolta i perds l'embranzida (física i idealista) que t'hauria de permetre fer un cop de volant, girar la truita, redreçar la trajectòria que t'ha d'acostar a l'objectiu final de la teva felicitat. La puta inèrcia que ens objectualitza. A mesura que passen els anys, en definitiva, et tornes més covard. És aquesta covardia, aquesta por a perdre la teva infelicitat present, la que no et deixa assolir la teva felicitat futura la qual, al capdavall, no deixa de ser un somni molt bonic en el qual no ets capaç de creure perquè -amb els anys i les experiències- t'has tornat d'allò més escèptic, tan escèptic que ja ni creus en la possibilitat de què la teva vida podria millorar si tu volguessis...

Pragmatisme, realisme, postmodernitat, metasentimentalitat... La lletra de l'Imagine de Lennon és una pallassada. El món no pot ser canviat. Plató és ben mort. El va matar Nietzsche, com va matar déu i la puta mare que els va parir. El futur és incert. El futur és de les màfies i del canvi climàtic i de l'agonia de les lletres i dels somnis que aspiren a eixir de la caverna, boigs de llum definitiva.

4 comentaris:

ramon ha dit...

Ep! potser tens raó, però sempre hi ha excepcions, oi? (que deuen confirmar la regla)
:-))

Anònim ha dit...

Molt maca i real la teva reflexió. La veritat, no sé si és per manca d'esperit de lluita però em sembla que cada cop, aquesta covardia de la que parles arriba a la gent a menor edat. Crec que s'acaben agafant a un clau ardent i intenten aguantar tot el que poden per tal de tenir quelcom que els pugui fer sentir feliços. Altre cosa és: amb què es sentent feliços els joves avui dia? Bufff!!! On m'he ficat...

David Madueño ha dit...

De moment no he volgut dir res perquè prefereixo esperar a veure com va la nostra xerrada i fer la crònica "post-partit", com si diguéssim. Però tranquil, que m'egocitaré i us egocitaré amb una ressenya de L'oracle imminent. No puc deixar de banda ser testimoni directe d'aquest fenomen...
Pel que fa al post: vols dir que, en aquesta "infelicitat present" no es produeixen fets que et tornen a posar al davant la necessitat de ser valent, d'entomar els canvis i d'actuar? No ho sé, a mi em sembla que per molt que volguem fugir-ne, en qualsevol revolt de la vida ens trobem amb situacions complicades i desagradables. I que la necessitat de canviar-les no prové d'un altruisme humanísticoesquerranós o moralisticoreligiós, sinó de les pròpies necessitats. A vegades, una petita acció que afavoreixi als altres et reporta quelcom de positiu, no només la ingènua tranquil·litat de la consciència...
No crec que la felicitat existeixi. Però això no vol dir que no l'hàgim de cercar: és això, el camí, el que vull viure, el que vull fruir. La resta només és pols i paraules que ningú ha de recordar, que els homes tenim molt mala memòria.

Anònim ha dit...

No pot ser que el pessimisme siga cosa de "malcriats" que com que no aconsegueixen la seua joguina vital, en lloc de continuar-ne la recerca, ploren ostentosament pels racons?