21.5.13

El groc de la ginesta


No som el que diem ni el que fem ni el que tenim. Les paraules, els actes i les pertinences poden delatar-nos, clar, com també ens delaten els silencis, les omissions i els despreniments. Estem massa pendents del dir, del fer i del tenir. Només si som capaços de sentir-nos més enllà de les aparences (mots, accions, propietats) podem assolir una consciència recta i clara de l'ésser. 

Preguntaràs: I això com es fa? No és una cosa que pugui ser feta, ni dita ni comprada. S'esdevé o no s'esdevé. Com? On? Quan? Et donaré una pista (a mi em funciona), després tu cerca el teu locus i el teu kairós... 

M'allunyo del poble i de la gent, primer camino de pressa, respiro fons, després alenteixo el pas, em concentro en el cant dels ocells, m'envolto de ginestes, les ensumo, m'assec i miro el mar........

No és un badar ni un simple moment de relax. És un perdre's i un desaparèixer, un oblidar...

Més enllà del paisatge, dels perfums i dels sons; més enllà de les sensacions, els sentiments i els pensaments; més enllà de tu mateix, del teu ego... hi ha el secret de tot plegat. És una llum que no encega, una pau que no ens pertany.

Com el groc de la ginesta. Com el mar.



Vols guanyar un sopar per a 2 persones?

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Quin contrast.

Toni Ibanyes ha dit...

Sí, Anònim(a), el contrast entre el groc de la ginesta i el blau del mar és impressionant.