14.7.17

La teva Ítaca



Ítaca no és només una illa grega de la mar Jònica, la mítica pàtria d’Ulisses. Tampoc és algú que espera el teu retorn: Penèlope (dona), Telèmac (fill) o Argos (gos). Tampoc és una utopia, un ideal, un somni, per molt que Kavafis i Llach hi hagin insistit. Ítaca és una altra cosa.


Ítaca ets tu. Tu ets l’illa d’on vas sortir i l’illa on sempre tornes. Tu ets aquell que t’esperes sempre a tu mateix. Tu ets els somni, l’ideal, la utopia. Ítaca és el camí que has fet tots aquests anys, un camí individual i intransferible, sagrat, ple d’experiències, reptes, fracassos, victòries, lluites, decepcions, premis... Ítaca ets tu, ningú més que tu. La teva consciència, la maduresa que has assolit, aquesta llibertat, aquesta serenitat, aquesta saviesa. Els grecs en diuen “Sofia” i és nom de dona, com “Irene”, una altra paraula grega que significa pau. La pau que sents ara mateix sota l’ombra d’aquests pins, amb la mar allà baix, d'un blau turquesa oníric, amb la brisa càlida que t’acarona, amb la banda sonora de dos músics grecs entremesclada amb el cric-cric estrident de les cigales. Ítaca ets tu. 


L’alegria d’haver arribat a veure l’Ítaca física des de l’antic temple d’Apol.lo, en el far més meridional de l’illa de Lèucada. El goig d’haver comprès el seu sentit mitològic i esotèric: l’home vell que va marxar i l’home nou que retorna, alquímicament transmutat. La plenitud vital.


Volies agafar un ferry i posar-hi els peus, però no ha pogut ser. El port de  Basilike està en obres, el ferry de Nudri acabava de salpar quan has arribat, i fins demà a les 8:30 no surt el següent.  A més, anar i tornar costa 80 euros. Has preguntat al pèndol i ha respost que no, que no cal anar a Ítaca. De vegades la vida decideix per tu. La lliçó d’avui és que potser és millor no arribar-hi mai, per molt a prop que hi estiguis, a pocs quilòmetres. Has fet una foto, la que encapçala aquest post.


Ítaca ha sigut cada passa que t’ha menat fins aquí. Tota l’odissea de la teva existència. La tornaries a viure una i mil vegades, amb totes les caigudes, totes les patacades i totes les llàgrimes incloses, sense deixar-te’n ni una. Nietzsche deia que això és estimar la vida (amor fati): voler repetir-la exactament igual. Tu cada dia l’estimes més. Ítaca ressona en el fons del teu cor. 


El sol s’ha post a la platja de Nikiava. La gent marxa i et quedes sol amb els còdols blancs, amb les onades, amb els teus pensaments fets paraules... 


No, no cal arribar a Ítaca. De fet, sempre ha estat amb tu. Ítaca és el centre  de l’espiral energètica en la qual estem immersos, el nucli amb el qual connectem quan ens sentim SER amb tots els éssers. 


Ulisses va navegar, i va viure, i va veure, i diuen que va tornar... Però jo no m’ho crec. El veritable viatger no torna mai. Perquè Ítaca ets tu i l’anhel de ser-ho cada dia més, pas a pas, sempre endavant, horitzó enllà, fins al final de tots els somnis...

2 comentaris:

Esojairam ha dit...

Gràcies per aquestes paraules que ens recomforten a les ànimes que encara no hem aixecat el vol del tot.



Sigues feliç.

Toni Ros ha dit...

Gràcies a tu. Les ales, tard o d'hora, faran la seva funció...