16.7.17

Tessalònica



Els mites cauen a trossos. Grècia són ruïnes, pedres escampades arreu, estàtues sense braços i un deute que no pot ser tornat malgrat els rescats. La troika colla i collarà. Grècia fa peneta. No és ni l'ombra de l'ombra del far immens que va ser. 

A Delfos ni Pítia ni res. L'oracle costa 12 euros i ningú et vaticina res. Espavila't. Els déus fa temps que van marxar de l'Olimp, i al Parnàs no queden poetes. 

No vull ser catastrofista. Tenen bon oli, bon vi, i el formatge, la mel i el iogurt són apoteòsics. La música és trista, com els fados lusitans, perquè canten glòries perdudes, nostàlgies d'allò que no tornarà. Grècia sobreviu a la crisi com pot. Esquelets de cases sense acabar, carreteres que semblen camps de patates, les cares de la gent... 

Lo lleig s'imposa, com a Itàlia, que es vanta d'esteticisme. Sorollosos, cridarers, bruts, mediterranis. Al nord, en canvi, compta més el detall endreçat, la delicadesa educada. Són protestants, al nord. Aquí tot s'hi val, campi qui pugui. 



Els mites cauen a trossos. Aristòtil és una altra estàtua fora de lloc, caducada. Plou a Tessalònica. Mira que és lletja, Tessalònica, que ni la Torre Blanca és blanca. L'aigua més bruta i fastigosa que puguis imaginar. Els cambrers passen de tu i el cafè fa vomitar. 

Tó Logarismó Parakaló (the bill please). Foto el camp.