12.7.17

Albània



Estònia i Croàcia gaudeixen d’estàndars homologables als nostres, per això hi passen les vacances molts danesos, polonesos, alemanys, austríacs, hongaresos, txecs, italians... Els queda més a prop que les nostres platges i els preus aquí fan patxoca. Però a mesura que vas baixant cap al sud, la cosa es complica. Montenegro fa el que pot (és molt muntanyós, 600.000 hab. i té l’euro com a moneda), i crec que se n’està sortint prou bé. Em va sorprendre Kotor de nit, amb les seves muralles il.luminades, les terrasses, la música al carrer, bon ambient. A Bòsnia i Hercegovina, en canvi, vaig patir carreteres que semblaven camps de mines, com si haguessin passat per sobre tots els tancs (cosa que no descarto, atesa la profusió de cementiris i làpides que trobes, i no pas velles)


L’aventura de debò comença al traspassar la frontera albanesa. Apareixen els incofusibles minarets de les mesquites, parades on venen síndries gegants, carros estirats per rucs, el senyor que mena la vaca pel voral de l'autovia, molta molta policia, moltes moltes benzineres, molts i molts Mercedes (vells, i potser robats, com al Marroc), un trànsit caòtic i temerari i, per acabar d'adobar-ho, una caloreta que frega els 40 graus. T'ho penses 3 cops abans de sortir del cotxe. La pregunta lògica és: I què hi fots, aquí, poden estar a Suïssa, per exemple? Suïssa me la conec bé, i ja cansa, tanta perfecció de postal. L’estiu passat vaig arribar al nord dels nords, Nordkapp, i fotia un fred que pelava. Porto millor la calor que el fred. Com a bon bipolar, lo meu són els extrems. Ara em dirigeixo a Grècia, a Delfos i Meteora, per citar dos llocs emblemàtics. Potser no és la millor època, però mira, aquí estem. Albània la passaré ràpid, espero. 


Almenys em torna a funcionar internet, cosa que no passava a Bòsnia ni a Montenegro. Aquí Vodafone 4G triomfa. Lo fonamental si més no és trobar una ombra, per pura supervivència, i van molt buscades en aquest país desforestat. L’aire condicionat és un grandíssim invent. A la cua de la frontera hi ha cotxes bons, el de davant meu és un tros de Mercedes amb matrícula espanyola: 2263JJK. És el primer cotxe amb placa E que veig des que vaig deixar Itàlia. Jo, amb l’enganxina CAT, despisto força. La gent s’ho mira i es queda rumiant. Només dues persones (joves, per cert), en veure-la, van cridar: Catalonia! Jo vaig aixecar el dit polze de la mà dreta en senyal d’OK. Ja fa dies que no entenc res dels cartells que llegeixo ni de les ràdios que escolto (de vegades sintonitzes emissores italianes). Amb prou feines aconsegueixo desxifrar els noms de les localitats. Ara la cosa també es complicarà: canvia l’alfabet.


Les anècdotes s’acumulen. N’explicaré una de molt divertida. A Bòsnia, en una zona rural entre Međjugorje i Neum, trobo una senyora gran vestida de negre fent autoestop. Aquí és normal,  el transport public és d’allò més ineficient quan no inexistent. M’aturo i li obro la porta, ella somriu i agraeix, puja i em comença a parlar en bosni. Jo li dic don’t understand i llavors, quan se n’adona que sóc estranger, li canvia la cara de sobte, entra en pànic com si hagués vist el mateix diable i, cridant com una boja, prova d’obrir la porta del cotxe en marxa... Ufff. Freno i la deixo baixar. Bye bye. Ella surt del cotxe esperitada i encara deu córrer. Mira que he agafat autoestopistes, però mai m’havia passat res similar. Sí, fa dies que no m’afaito, però no n’hi ha per a tant. Segurament deu venir d’allò tan vell que ens deien les mares: "No pugis mai a un cotxe d’un desconegut". Lo desconegut sol atemorir. No a tothom, clar, perquè si no, la humanitat no hagués evolucionat i servidor no estaria ara fent cua a la frontera entre Montenegro i Albània...

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Enveja de qui viatja, sento, i viatja lliure per on li rota. i és enveja sana, si ñes que de sana n'hi ha. Cuanta raó tenia Machado, al andar se hace el camino. Que no pari la música.


salut

Toni Ros ha dit...

Hola Francesc, no sé "viatjo" o simplement visc a la furgo (perquè durant l'estiu no tinc casa), i resulta que la Caddy té rodes i es mou, i a mi ja m'està bé moure'm, tinc esperit nòmada i el cos s'hi adapta per ara.

Toni Ros ha dit...

A més, es bo moure's i anar pel món, t'enriqueix, t'inspira... L'altre dia vaig llegir que els que viatgen tenen menys possibilitats de desenvolupar Allzeimer, contra els que es no surten mai de la seva coneguda zona de confort.

Toni Ros ha dit...

I deixa estar l'enveja, és un sentiment improductiu que no et fa cap bé.