9.7.17

Albert, pelegrí per la pau

La màgia va començar anit, sota la lluna plena, en un bosc proper als llacs de Plitvice, on vaig decidir pernoctar. Una munió de lluernes ballava per a mi, com mai abans havia vist, espurnes volàtils i bellugadisses. No podia aclucar els ulls de tanta emoció. Quin regal.



La màgia ha continuat de bon matí, quan he sigut el primer a la taquilla, per a poder gaudir de la passejada en solitari, entre llacs i cascades, aigües transparents color blau turquesa, i peixos, i una pau paradisíaca. Plitvice. Quin lloc més increïble. Un somni. Si visiteu Croàcia, no us el perdéssiu. 

A migdia hi havia tanta gent que he decidit marxar, posant rumb novament cap a la costa adriàtica. Anava una mica perdut enmig del no-res quan, pel voral dret de la carretera, he vist un caminant que carregava una motxilla immensa. La temperatura s'acostava als 35 graus. (Què hi fot, aquest per aquí?! He pensat). Era una recta i anava de pressa, l'he passat de llarg, però he observat que duia una vieira (conxa del pelegrí) penjada al pit. Dos-cents metres més avall he frenat i he girat cua, per anar a trobar-lo.

Hi, are you going to Santiago? Li he demanat. Suposava que era un croat que havia sortit de casa per a fer el Camino. D'antuvi m'ha respost en italià, després ha dit que era espanyol i, finalment, ha resultat que era de Bocairent (entre Ontinyent i Alcoi, País Valencià). Ja veus, en la Croàcia profunda, dos pelegrins xerrant en català! 

Li he preguntat cap on anava, ell m'ha dit que al proper poble (Udbina). Ha pujat a la Caddy i hem anat a fer una cervesa, que després s'ha convertit en un dinar i 4 hores d'intensa conversa. La seva història és digna d'una novel.la, us en faré 5 cèntims.



Es diu Albert Castelló i té la mateixa edat que jo, 53 anys. Primera coincidència. Són 6 germans. Segona. Una germana gran va morir poc temps després de néixer. Tercera coincidència. Afirma que aquesta germana és un "àngel de la guarda" que té cura d'ell. La cosa no s'acaba aquí. Ulls blaus, cabells i barba rossos. En els gens de la meva família també hi són, aquests trets. I el fet més crucial: ambdós portàvem una vida convencional fins que un dia vam patir un daltabaix i es va capgirar tot. Ens vam convertir en pelegrins, el boig del Tarot.



Ell treballava amb cavalls, tenia dona i casa. Li van robar un cavall, amb la crisi ho va perdre tot, dona inclosa, i va caure en depressió; fins que un dia, sense avisar ningú, va marxar. Una altra coincidència. Ja fa quatre anys que camina. Ha fet una pila de caminos de Santiago (primitiu, del nord, sortint de Figueres! etc), la via francígena, tota Itàlia, i ara feia 9 dies que havia sortit del santuari bosni de  Medjugorje en direcció a Zagreb. Total, uns 18.000 km. Està pendent que li concedeixin el premi Guiness com el pelegrí amb més compostel.les i segells. Fa impressió, quan mostra el paquet de credencials (diu que fa 13 m. i pesa 2 kg.)

L'Albert viu de la Providència (sic). No té diners ni mòbil. Si hi ha menjar, menja, si no, no passa res. La gent l'ajuda. Està molt content del tracte que rep pertot arreu. Normalment dorm en poblacions, s'adreça a l'església i demana pel rector. Altres vegades són persones que l'acullen amb hospitalitat i li proporcionen dutxa, llit, aliments... però sobretot caliu humà. Camina entre uns 20 i 30 km diaris. No ha estat malalt en aquests darrers anys. Davant seu perceps la llum, la vibració, l'energia...

Afirma que abans no era gaire creient, però que la vida cada dia li demostra que, indiscutiblement, hi ha "quelcom"... Si no, no s'explica el seu cas, i moltes coses més. Ell voldria escriure un llibre relatant les seves experiències. 

Mentre l'escoltava, he pres apunts:

- Ho vaig perdre tot per a guanyar-ho tot.

- Casa meva, la meva llar, és el món.

- El destí el creem cada dia nosaltres.

- No tingues por, confia, confia, i tot sortirà bé.

- Al despertar-me, sempre dic: Gràcies, perquè avui és el dia més feliç de la meva vida.

- Jo no busque, jo em deixe endur...

- Si em pregunten: Ets feliç? Responc: Possiblement no sóc el més feliç de la terra, però dec ser el segon. 

- El passat encadena, el futur és incert. Només tenim el present. 

M'ha deixat aquest escrit a la Moleskine: 



M'ha fet gràcia, perquè fins i tot té un segell propi. 

Aquí un vídeo: 




El seu germà Benjamí li gestiona l'instagram 

Després de 25 dies de viatge i 8.000 km des que vaig deixar Cap Ras, ja tocava un encontre humà de debò. No dic que els paisatges, els monuments, els pobles, etc. no estiguin bé. He contemplat paratges meravellosos, el món és molt gran i molt bonic. No te'n canses mai, de la natura, de la bellesa. Però avui, en el somriure i en els ulls de l'Albert, en la seva llum sobrehumana, he pogut sentir que la vida és "quelcom" més... 

M'emmirallo en ell i en el seu testimoni. El porto al cor. Ultreia, pelegrí. Bon Camí!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

No hay mejor historia que la vida misma. Eclipsarse, abandonarlo todo y comenzar de nuevo. Resetearnos de tal modo que todo amanecer es nuevo, y cada día una aventura.

Peregrinar sin más, sin meta y sin cargar nuestra "mochila" (tanto espiritual, afectiva como material) con peso de más.

Venimos para aprender. Y el aprendizaje nos lleva al desprendimiento. Siempre hay algo más cuando salimos de nosotros mismos...

Un abrazo,

Javier

Toni Ros ha dit...

Exactamente, Javier, tú sabes mucho de peregrinaciones también. Que no haya meta es todo un reto. Más allá de Santiago...

Abrazo