Escriure és un luxe, sempre ho ha estat. Representa l’estadi superior de la Cultura, quan ja no t’has de preocupar per la supervivència (el “primum vivere”) i et sobra temps i energia per a omplir un paper o una pantalla de gargots, o sigui, d’ombres...
La immensa majoria de la gent no escriu mai, no seran escriptors, els interessa ben poc la literatura o qualsevol altra mostra de Cultura. Normal. Viuen confinats en el seu món immediat de coses concretes i maldecaps vulgars. Amb prou feines graven àudios, fan likes o empren emoticons al Whatsapp...
La intel·lectualitat que se’ns ha donat té poca utilitat pràctica. Serveix per a lluir-te de tant en tant, per a fer veure que ets “superior” a la resta i que gaudeixes d’un punt de vista alternatiu, diferent, pintoresc...
Això nodreix l’ego i t’allunya del proïsme. Pura supèrbia o prepotència. La resta forma part del ramat i tu ets un “llop estepari”, una ovella negra o un extraterrestre...
Passen els anys i tornen les tardors. Guardes les sandàlies, et poses mitjons i calçotets, pantalons llargs, jaqueta, edredó al llit i un encongiment general s’apodera de l’ànima, perquè el cos percep que s’acaben les suors i les nueses...
Ronda el gat negre per la terrassa, sigilosament. El que caga a l’hort. Desapareix per art de màgia. El mataré.
O potser estic protegit per la seva presència...
Qui sap
Comentaris