L’enemic sempre ha sigut el mateix: no tenir prou coratge per a lluitar per la llibertat, que és l’aspiració més humana de totes, allò que realment ens fa humans. És un enemic intern i també extern. És l’Enemic en majúscula.
El Poder és lliberticida per definició. La societat està basada en la limitació de la nostra llibertat en nom del “bé comú” (que acostuma a ser el bé dels poderosos).
L’únic empoderament possible és l’alliberament individual, la valentia de ser tu mateix contra qualsevol esclavatge.
És per covardia, que claudiquem, que acceptem unes normes o ens agenollem davant les imposicions.
L’amor no pot ser superior a la llibertat perquè només un ésser lliure pot estimar veritablement.
L’enemic no descansa mai, juga amb les nostres debilitats, ens tempta amb les addiccions...
Rumio tot això mentre esmorzo a la meva pastisseria preferida de Figueres: Maia de la Plaça de la Palmera. Fan uns bunyols sublims.
Comentaris
Es difícil vivir en lubertad plena cusndo nuestro propio cuerpo, existência, nos condiciona. La libertad del pieta es eso, poesia, y a mi ya me parece mucho.
Un abrazo,
Javier