L’enemic sempre ha sigut el mateix: no tenir prou coratge per a lluitar per la llibertat, que és l’aspiració més humana de totes, allò que realment ens fa humans. És un enemic intern i també extern. És l’Enemic en majúscula.
El Poder és lliberticida per definició. La societat està basada en la limitació de la nostra llibertat en nom del “bé comú” (que acostuma a ser el bé dels poderosos).
L’únic empoderament possible és l’alliberament individual, la valentia de ser tu mateix contra qualsevol esclavatge.
És per covardia, que claudiquem, que acceptem unes normes o ens agenollem davant les imposicions.
L’amor no pot ser superior a la llibertat perquè només un ésser lliure pot estimar veritablement.
L’enemic no descansa mai, juga amb les nostres debilitats, ens tempta amb les addiccions...
Rumio tot això mentre esmorzo a la meva pastisseria preferida de Figueres: Maia de la Plaça de la Palmera. Fan uns bunyols sublims.
2 comentaris:
La libertad absoluta es una quimera. Aspiramos a ser libres sin saber que es la libertad. Cuando slcanzamos um grado de libertad satisfactoria poco a pico la vamos despreciando y aspiramos a otras cotas mas inalcanzables. Pocas personas he visto libres, y en todas ellas he visto lo mismo: El domínio de uno mismo.
Es difícil vivir en lubertad plena cusndo nuestro propio cuerpo, existência, nos condiciona. La libertad del pieta es eso, poesia, y a mi ya me parece mucho.
Un abrazo,
Javier
La vida és un camí d’alliberament progressiu, una preparació per a la mort...
Publica un comentari a l'entrada