Camburi (no confondre amb l’altre Cambury, entre Juqueí i Maresias) és un indret perdut al qual s’arriba després de fer 5 km per un camí que sembla un camp de mines esclatades (no vull imaginar-me com es deu posar quan plou). La referència per a desviar-se és la Cachoeira da Escada, a peu de carretera. En aquesta platja, l’última d’Ubatuba pel nord, hi ha càmpings, alguns pescadors de la comunitat quilombola i molta flaire de marihuana. Aquí monitoritzen un programa de protecció de les tortugues i altres espècies amenaçades. En un extrem desguassa el riu, amb tot de roques enormes i la vegetació arran de mar. La sorra és plena de restes de fusta de deriva, els urbanites en dirien “bruta”, però la natura no embruta res, només escampa la seva matèria orgànica. El que no deixa de cridar-me l’atenció és que Brasil està ple de crianças (nens).
Per arribar a Trindade (ja som a l’estat de Rio de Janeiro) hi ha una carretera asfaltada més que decent la qual cosa converteix el lloc en turístic. La primera platja que trobes (Praia do Cepilho) impressiona pel contrast entre la sorra daurada i les roques fosques, i perquè el riu passa per sobre de la carretera.
Paraty Mirim és un indret inhòspit al qual s’hi arriba després d’un patiment considerable dels amortidors. És un dels punts d’accés al Saco do Mamanguá (l’únic fiord tropical del món, fa 8 km). D’antuvi la carretera és bona, asfaltada, però després la cosa es va complicant amb esvorancs, pedres i fang, encara que hi estan treballant per condicionar-la. La platja és d’aigües calmes i clares, amb el riu a mà esquerra.
Hi ha un embarcador des d’on s’inicien diverses rutes cap a les illes i el Saco. He decidit que m’endinsaré en aquest fiord brasiler...
En Magno em porta amb la barca fins a Cruzeiro. Abans passa per un viver on crien algues per a la cosmètica. Sempre hi ha tortugues menjant les algues, n’hem pogut veure quatre. Ahir dofins, avui tortugues. Estem de sort.
Arribem a la Pousada Deni’son. Encara no està acabada. El propietari està posant les teules. Acordem el preu i em quedo. Gallines i ànecs pels jardí, roba estesa, nens jugant amb un estel a la platja (imatge onírica), molta pau. Són una modesta família caiçara. Tot precari: se’n va la llum, el wifi penós, etc.
El mar sembla un llac. Rere nostre, la presència poderosa del Pico do Pão de Açúcar (438 m). Demà al matí faré la trilha que mena al cim...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada