4.11.07

La vida dóna molts tombs

Hi ha dies que et planteges (o et fan plantejar) per què escrius, per què segueixes deixant constància blogogràfica de la teva vida, dels teus pensaments, de les teves fílies i de les teves fòbies... Hi ha dies que ni tu mateix acabes d'entendre aquesta necessitat diària de postejar. Podries prescindir-ne? Passaria res? No series el primer bloguer que plega. Què t'empeny a continuar? Aviat farà quatre anys que blogueges. Milers d'anotacions. El riu incessant de les paraules. Quin és l'objectiu final? Per què et fa tanta por el silenci? No t'haurà engolit el teu propi personatge? Vius pendent del proper post. La vida es divideix en dos: allò que és postejable i allò que no ho és. Avui has tornat a pujar al Castell de Sant Miquel. Dins el teu cotxe hi anaven dos alcaldes. Has dinat rovellons. Has acabat de pintar el garatge. A mitjanit estrenem web municipal! Però, a qui poden interessar totes aquestes bajanades? I tanmateix les publiques...

4 comentaris:

Salvador ha dit...

Doncs n'hi han uns quants que llegim aquestes bajanades. Potser és una necessitat de companyia, poder-se desfogar de manera còmoda i anònima.

Nicodem ha dit...

I un retòric digué: digue’ns del parlar.

I ell respongué:
Parleu quan deixeu d’estar en pau amb els vostres pensaments.
I quan sou incapaços d’habitar en la soledat del vostre cor, viviu en els vostres llavis, i el so de les vostres paraules és diversió i passatemps.

Perquè el pensament és un ocell de l’espai que, en una gàbia de paraules, pot en veritat obrir les ales, però és incapaç de volar.

I hi ha qui parlant i, sense coneixement ni premeditació, revela una veritat que ni ells mateixos comprenen.
….

del llibre “el profeta” de Kalil Gibran

Anònim ha dit...

Potser és per aixó: ENHORABONA!

Miki ha dit...

XD, m'ha agradat aquest post Toni