26.11.07

La màscara nietzscheana

Alles, was tief ist, liebt die Maske [Tot el que és profund estima la màscara]. Així enceta Nietzsche l'apunt número 40 de Més enllà del bé i del mal. I el finalitza així:
Aital emmascarat [Verborgener], que per instint necessita parlar per a callar i silenciar, i que és inesgotable en el subterfugi de la comunicació, vol i procura que sigui una màscara la que circuli pel cap i pels cors dels seus amics; i suposant que no ho vulgui, algun dia se li obriran els ulls i veurà que, malgrat tot, allí hi ha una màscara d'ell, i que és bo que així sia. Tot esperit profund necessita una màscara [Jeder tiefe Geist braucht eine Maske], i encara més: al voltant de cada esperit profund constantment creix [lit. s'enguixa: wächst] una màscara gràcies a la contínua interpretació falsa, o sigui superficial [flachen], de cada paraula, cada passa, cada senyal vital que dóna.
A l'apunt 175 del llibre Humà, massa humà Nietzsche rebla:
La mediocritat és la màscara més afortunada que pot lluir l'esperit superior, perquè la majoria de la gent, és a dir els mediocres, no s'adonen de la disfressa.
Per tant, la presumpta sinceritat pot ser sovint la millor màscara; i la presumpta mediocritat també. Anònim, pseudònim, heterònim o ortònim, no hi ha manera de desemmascarar-se. Les paraules són màscares rere les quals ens amaguem. Per això, jo mai escric el que realment penso o el que realment sento, perquè el que realment penso i el que realment sento no es troba a l'abast de les miserables paraules, que només són ombres, boira, ersatz...

[En castellano]

4 comentaris:

Gulchenruz ha dit...

A mi m'han recomant aquest bloc perquè diuen es literari. Jo he vist més politica i altres coses, amb tocs puntuals de literatura, sí, però em pensava que era completament literari.
ra, el que he llegit està molt bé!

Casimir Caragirat ha dit...

"jo mai escric el que realment penso o el que realment sento"

I aquesta sentència no és un bon exemple de paradoxa del mentider (o potser millor: paradoxa del emmascarat):

tonibanez ha dit...

Correcte, Caragirat, correcte. Dóna gust tenir lectors intel·ligents.

Joan ha dit...

"Les paraules són màscares rere les quals ens amaguem", sí. I les cares que mostrem són carusses, i la persona que traiem al carrer a passejar, o a comprar el diari, és un personatge (un putxinel·li que apaga la veu de qui el maneja).