27.3.16

Es la vida, imbécil

Te pones el sombrero y te haces el bohemio, el artista, el interesante. Postureo. Entre enigmático y místico. Chamánico. Silencios largos y frases cortas. Sentenciando. Exageran cuando te halagan ("Les pedres en equilibri precari dins un silenci zen, les escultures i els objectes... Són nets, rabiosament mediterranis, tendrament personals..."). Exageran cuando te critican. Hablar es exagerar siempre. Como amar. Vivir es exagerar. Las piedras son más humildes. Con tu sombrero francés das el pego. Mola. El personaje amenaza con pegarse a tu ego. Hay días que te cansas de ser eso. Hay días que te desnudarías del pasado, del presente y del futuro (es el más jodido: te exige hacer planes, tener proyectos y otras sandeces). Y agradeces que salga el sol otro día para poder desaprender a ser tú. Reinventarte. Y agradeces otra primavera para ver tantas flores llenando los campos de colores. Y agradeces, por encima de todo, ser consciente. Y haber avanzado un poquito más hacia lo más alto. La luz. La vida. Eso.        

5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

la vida, sol ser tot allò que no hem fet, però tu ho estàs fent. No sé com es financia pero dona la sensació que vas en el camí correcte, que cada dia estàs més a prop....

salut

Isabel H. T. ha dit...

Insisto, Toni, deja de hacerte tantas preguntas, aunque sea por un día, deja que la vida te sorprenda, déjala que te abrace y te quite las dudas... descansa como si fueras un ser nuevo, que puede confiar en la sabiduría de la propia vida. Verás todo como por primera vez...

Toni Ros ha dit...

No és que no cregui en mi mateix, és que no hi ha “mi mateix”... No existeix quelcom que pugui ser un “jo mateix”. El que hi ha és un flux que ara és i ara no és, impermanent, proteïforme, que canvia i s'adona que canvia i vol continuar canviant... No es tracta de creure, sinó de CREAR. Re-crear-se en el re-inventar-se. No aferrant-se a cap forma concreta, a cap lligam, a cap estat determinat. Per això el viatge. Per això l'art. Per això la música la qual solament és possible si canviem d'acord, si movem els dits de lloc... La vida és musical o no és vital. Té un so i un tempo i una lletra (o no: pura melodia) i una tonalitat i mil coses més, matisos incomptables. Vull pensar que cal florir i fruitar cada instant. Primaverit-za't. Sisplau.

Rosa ha dit...

Reinventar-se, sí...a cada moment. Potser jo no diria que parlar sigui exagerar, que viure sigui exagerar...la dinàmica d la vida dels éssers humans ens obliga a intentar materialitzar continuament, amb gestos, paraules, objectes... i a explicar-nos per comunicar-nos i mitigar la immensa soledat de l'absurd. Però respires i tot pren una altra dimensió quan entres dins teu. Si la propia ment no ens atrapa ja és molt. Costa molt no ser presoner del propi discurs. "Desatino controlado".....

Toni Ros ha dit...

La vida és una qüestió d'intensitat, de vibració. Mai, sota cap concepte, hem d'acceptar la inèrcia. Hem de fer gestos, passes, caminar, avançar, actuar. La resignació provoca càncer. La inacció tumoritza les cèl·lules. Tot comença en el pensament, després ve la visualització i la verbalització, escriure-ho i, finalment, fer-ho.