18.6.07

La mar i la pluja

Hi ha poques coses en aquesta vida que m'agradin més que caminar. Després d'aquest últim mes frenètic en el qual s'han ajuntat el final de curs amb la política, els jurats i la selectivitat; aquesta tarda he tornat a calcigar els corriols emboscats del meu poble verd, petit i tranquil (tranquil sobretot quan no s'hi interposa la política). Reveure el mar des de coll de Clau. El fill de puta del quad que passa a tot drap i aixeca una polseguera asfixiant. Badar i divagar assegut en un banc de fusta del mirador de la Cornisa. Les papallones m'escorten. Ginesta. Esbarzers florits. Suo amb delit. Cauen del cel gotes tímides. Es congria la tempesta entre la costa i la gran ciutat. Trona i llampega. Salta una llebre entre els matolls i es posa sobre una pedra grossa; immòbil, impàvida, em mira de reüll. Jo tampoc no em moc. Estem dos o tres minuts així, aturats, fitant-nos l'un a l'altre. De sobte fot un bot i desapareix. Al capdamunt de Sant Mateu comença a ploure de valent. Quin goig! Abraço la pluja, obro la boca i me la bec, m'amaro amb aquest deliciós bateig. M'aixoplugo sota la vella figuera. Quan cessa el ruixat, enfilo camí avall. La baixada és una meravella: la pols humitejada, el cel esbandit, la flaire de la pinassa... Passo per Can Gurguí. Dues hores lluny de tot, al costat de casa, molt a prop del cel, a l'abast de l'horitzó... La mar i la pluja són germanes; ambdues guareixen l'ànima. D'ençà que dormo amb una Sra. Regidora les nits són més tendres.

Caminant per Vallromanes