25.2.07

Someone like you

La decepció inevitable. No vull res de tu. No vulguis res de mi. Deixem que les coses llisquin amb naturalitat. Trobar-se i acomiadar-se. C'est tout. Entremig, TOT, el miracle. Després, el record. Un milió de paraules guardades al bagul. No cal explicar-ho. Qui ho podria entendre tret de nosaltres? La decepció inevitable. Del cel a l'infern hi ha una passa, un mail, una porta que s'obre, una silueta que s'allunya vorera avall... Del cel a l'infern hi ha el silenci fatídic, les mans fredes, els llavis ressecs, l'absència de la mirada, la por... Sempre la por. Haurem d'aprendre a ser ombres un altre cop.

4 comentaris:

Pau_sabadell ha dit...

Toni, el Marçal Girbau ha fotut un post al seu blog que deixa el Sostres pels terres. L'has llegit? Què en penses?

tonibanez ha dit...

Sostres? No sé qui és aquest paio. Surt a la tele? És famós?

Anònim ha dit...

No van saber ser ombres i es van perdre en l'entrellum. La decepció inevitable...

Pedra Lletraferida ha dit...

Van Morrison, inevitablement, mai decep com a fons de l'Entrellum.

Salutacions cordials, Toni.