1.2.07

És així (IV)

És així que m'escapo del temps on la ciutat remuga brogits inconsistents; massa gent pertot arreu; no suporto la gent; només accepto la companyia de certes persones determinades; bàlsam de dies que són inclements; conhort de l'esperit que clama;

És així que evoco l'etern: abraçant la lluna com una heura esbojarrada; llavis de mel; marítima mirada; evoco l'itinerari: vorera avall fins que la música calla; em mires, somrius, no hi ha res més;

És així que el vent escampa les últimes fulles; el cel tan blau; la vida; nens que juguen a l'acuit;

És així que t'enyoro; tot és incert menys tu.

3 comentaris:

Claudia ha dit...

Toni, ja s'ha acabat el patir. ahir va ser l'exposició i tot va anar molt bé.
m'hagués agradat que l'haguessis vista. de totes maneres moltes gràcies per tot!!!
agraïdisssisssima

tonibanez ha dit...

Enhorabona! Em sap greu, però al final no vaig poder venir perquè tenia reunió de departament. Ja saps la nota?

Rosa ha dit...

És així que s´escapa de mi; demà anirà a Londres, sense mi; enyorant-me, buscant un escalf impossible allí on hi hagi molta gent, acceptant la companyia de tothom amb l´esperança de trobar-hi la meva.
És així que el vent escampa les últimes gotes; el cel gris; la mort; adults jugant a ser feliços.
És així que m´enyora; tot és cert menys jo.
És així que la seva covardia guanya la meva gosadia: viure. La seva tria és un cel gris saturat de silencis cridaners. La meva, un cel platejat de pleniluni ple de crits silenciosos.
És així que se´m desfà la vida perquè la meva tria ha estat viure.