17.2.06

Tanmateix, el dubte creix...



Tanmateix, el dubte creix, mitigant la certesa. No és veritat que l’experiència ens faci més savis. L’experiència ens fa més escèptics. Anem perdent pel camí les seguretats de la infantesa. El dubte creix i tot sembla més complex. Ja no pots refiar-te ni de la teva pròpia ombra. Busques l’aïllament. Només els dèbils són gregaris. Et quedaven les paraules, el logos poètic, fins que vas descobrir que cada vers és un altre simulacre. El dubte creix, amic Descartes, i el teu déu no és cap idea innata l’existència de la qual sigui demostrable. El teu déu, amic Descartes, és producte de la por, dels calçotets que embrutes cada cop que sospites que el dubte podria ser la conclusió definitiva de la teva filosofia. El dubte indubtable. Res dubitans. Dubito, ergo sum.