9.2.06

Mahalta: no cal que inventis...



Mahalta: no cal que inventis cap mentida més per a fugir de la membrança. L'oblit s'escapoleix com un llangardaix sobre la sorra bleïdora del desert. Et segueixo el rastre, la línia recta dels records a frec d'horitzó. Ets la de sempre. La nena que fumava d'amagat, que escrivia el seu diari en llibretes d'espiral, que s'embolicava amb aquella bufanda vermella de llana feta per l'àvia, que es bevia a glopades els crepuscles escoltant El último de la fila. No inventis cap més amagatall. Sé qui ets. Sé què vols. Sé què somies.

Mahalta: passen els anys i tot segueix intacte en el mateix punt que ens vam dir adéu. Un adéu fictici, inesborrable. Com els teus llavis. Com la teva set. Com els versos de Verlaine que encara ressonen pels carrers estrets: Il pleure dans mon coeur comme il pleut dans la ville...

Estigmes gravats a l'escorça de les nostres ànimes.