Tant odi, tanta agressivitat, tantes mentides, tantes ganes d'humiliar i anorrear... només demostrem una cosa: complex d'inferioritat, enveja malaltissa. Quan la força s'imposa sobre la raó. Quan té raó qui més crida. Quan el botxí es fa la víctima. Quan la realitat és negada.
Si una cosa no t'agrada pots atacar-la, menysprear-la o negar-la. L'ataques per a suprimir-la, eliminar-la. La menysprees per a rebaixar-la, ridiculitzar-la. La negues per a no haver d'admetre que no saps com tractar-la o gestionar-la.
Catalunya és catalana, si més no en un 50% dels seus habitants. Aquesta catalanitat no pot ser negada. Porten segles atacant-la i menyspreant-la, sense aconseguir exterminar-la. No és quelcom erradicable. La catalanitat és un pedrot a la sabata del conqueridor-inquisidor espanyol. Com ho va ser l'indigenisme americà. Però vet aquí que els "salvatges" encara existeixen, més o menys assimilats. O no. Contra més reprimeixes, més enforteixes. Quina paradoxa, oi?
La lluna plena d'avui ens regala una lliçó preciosa: hi pot haver llum enmig de la nit més freda. Hi pot haver tendresa i esperança enmig de la guerra més cruel. Guanyarem si ens estimem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada