Les coses es veuen diferentment a 10.000 km de casa. Diuen que el cor no sent si els ulls no hi veuen, però encara que hi vegin, distants, el cor contempla nous escenaris i els batecs ressonen d’una altra manera.
El que deixes enrere cada cop té menys força per empènyer. És l’horitzó el que sedueix. El futur inconcret que es revela més enllà de les coses conegudes. El futur, aquesta curiosa barreja de somnis i de coratge. Perquè la normalitat mata qualsevol somni. Per això la detesto.
Mai vaig ser normal. Mai. Ni quan vaig fer allò que tothom feia. La bogeria conté el privilegi més gran de tots: la llibertat. Ser lliure significa acceptar que potser hi ha altres camins fora de l’autopista general. Els peatges que paga la gent tota la vida per a poder sentir-se arrecerat pel ramat. Ser lliure significa sobretot jugar-se-la. O escollim la seguretat (normalitat, peatges, ramat) o escollim la incertesa (solitud, risc, llibertat).
Per això dic que només hi ha futur si hi ha coratge. Els somnis són inútils per si mateixos. Cal saltar. Cal jugar-se-la. I confiar que tot anirà bé. I va bé. L’univers protegeix i gratifica els valents.
A 10.000 km de distància, en aquest Nadal estiuenc, contemplo la vida com el que és: un regal del cel que mereixem i que hauríem de valorar cada dia més. No és el que tenim, sinó el que som, allò que ens farà feliços. La vida no la tenim, ens té. Som fills de les estrelles i pares de les nostres accions conscients. Actuem, doncs, en conseqüència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada