11.6.06

No hi ha dreceres...

No hi ha dreceres cap a la felicitat. O potser sí. Que quan s'acabi el paper higiènic trobis que hi ha un rotlle nou a l'abast. Agafar un CD de El Último de la Fila i escoltar aquella cançó que feia anys que no escoltaves. Ensumar la pols molla després d'un ruixat. Reconèixer un ocell pel seu cant. Veure créixer els bambús. Deixar de pensar... La felicitat no és un camí ni una meta, sinó una sensació subjectiva amarada de lleugeresa. Si la vida pesa, la felicitat se'n va. Instants com ales que et permeten volar. Com un surar sobre els neguits que ens atabalen. Instants. Instants com melodies que ens aïllen de tot plegat. La felicitat d'un diumenge de juny amb el curs enllestit i les notes passades...



Powered by Castpost


A todos mis sucesivos “jefes” les irritaba que yo supieses más que ellos de todo: actualidad española incluida.