6.10.08

Aspiro

Estic buscant la manera de no perdre'm
Aspiro a la certesa que m'asseguri que res no serà com imagino
Mals averanys, cançons dels anys vuitanta, calces que no casen amb els sostenidors
Tu trontolles quan em mires i jo hauria de centrar-me (que diu una amiga nostra que se la sap llarga)
Ara mateix fa una tarda preciosa i te'n vas a treballar
Ningú no diria que divendres vam presenciar el cataclisme
La crisi econòmica és una crisi sistèmica
Fulles trinxades i esbarriades encatifen la riera
Fan olor de cementiri
El cel ras
La vida ensopida
Quan te n'afartis de tot, m'avises, que vindré amb tu
Estic buscant la manera de ressuscitar de les meves pròpies cendres
Aspiro a la certesa que m'asseguri que res no serà com imagino



Slow Show, The National

2 comentaris:

Victòria ha dit...

O potser sí, potser tot serà com imaginem i demà tot el contrari. A cada crepuscle li esdevé un nou dia, mai com l'hem imaginat, millor, pitjor, diferent, engrescador. Cada matí obres la finestra i et preguntes: És així com jo el voldria el dia?, però el dia t'estira i t'arrossega i llavors sí saps que és això el que tens, el que vols, el que volies...Torna-la a tocar,Sam... com tu saps. Vine'm a veure algún dia.

Anna ha dit...

Aspires a una certesa incerta... Res no sabem de com serà, la única cosa certa és que les coses seran com nosaltres vulguem veure-les. Tot depèn de la nostra actitud en front a elles. Desitjo que trobis la manera de ressuscitar de les teves pròpies cendres i mentre tant, t’envio una abraçada.