3.10.08

La platja intangible

La tempesta s'ha congriat després de dinar. Fosques bromotes han omplert el cel del Vallès. Les fulles voleiaven esbojarrades. Ara descarrega de valent. Escolto la pluja. Contemplo la pluja. Les gotes impacten violentament contra la meva ànima atrotinada. El clapoteig em relaxa. La pluja cau de biaix empesa per la llevantada. Trona. No sé què fer amb la meva vida. Provo de trobar la presumta sortida del laberint. Plou intensament. Aigua a dojo. Cotxes lluents. Què marca la brúixola? On és la brúixola? Què coi és una brúixola? No sé què fer amb el futur. Odio repetir-me. Odio totes les rutines. Trona i retrona dins meu. Aigua, aigua, aigua. Ara cau pedra.... pedres com olives gens arbequines, més aviat sevillanes... tot el carrer blanc... les fulles totes arranades encatifen el terra... Hauré embogit? Tard o d'hora tots plegarem. Sóc la fulla xopa que davalla cap al seu destí incògnit o l'última papallona que amb les ales esquerdades tremola de fred o el nen que s'ha perdut enmig de la gernació i plora i plora i plora com ara plora aquest cel insensat, sense esma, sense objectiu, funesta pluja de tardor sobre les teules del meu poble tan petit, pluja que s'escola riera avall cap a la mar enyorada, la platja intangible dels teus pits...

3 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Després, aquests arbres mullats lluiran i repartiran u nraig de sol, per molt tímid i prim que sigui.
Recordo la vista des d'aquesta finestra.

RY ha dit...

A Llinars també hem compartit una bona pedregada i hores d'ara encara queden les restes per les voreres.

Joana ha dit...

M'ha agradat el contrast de moments. La pluja i la vida que s'escola irremeiablement...