19.9.21

Ser feliç

Te n’adones que la vida és curta, que s’escurça cada dia: l’estiu ha passat, les pluges anuncien la tardor imminent, deixaràs les sandàlies a l’armari, et tornaràs a posar calçotets, sortiran els bolets, l’aigua del mar es va refredant...

Has tingut una vida plena. Ara més que mai. Voldries poder allargar-la al màxim. En part depèn de tu, però hi ha factors que no controles. La salut, els diners, l’amor, allò que omple de sentit les hores del dia, les circumstàncies del món, que darrerament ha embogit...

Com ser feliç dins el Titànic que s’enfonsa? Com ser feliç enmig de la guerra? Com ser feliç quan la tempesta no afluixa i el cel és cada cop més fosc? 

Es tracta de crear el que vols, de decidir que, malgrat tot, hi ha camí, hi ha futur. Tots els obstacles poden ser reptes. Ho han de ser. 

També era difícil la situació –tu a Manhattan i jo aquí– quan ens vam conéixer la primavera de 2019, i ara vivim davant el mar i estem les 24 hores junts. Per què hauríem de ser pessimistes amb el covidianisme? Les notícies que arriben d’alguns països contrasten amb el silenci d’uns altres. I aquí? Veurem com evolucionen les coses les properes setmanes...

No vull que mori ningú. Vull que tothom sigui feliç. Demano que em deixin en pau, que ens deixin fer, que no ens posin límits, que no ens esporguin la llibertat. No som delinqüents. Vivim i deixem viure. Som discrets. Respectem els altres sempre que els altres ens respectin. La vida és massa bonica per a perdre el temps amb picabaralles i mala sang. La meva salut mental està per damunt de qualsevol batalla entre “bons i dolents”...

Serem feliços tanmateix: amb el caiac, l’hortet, la Liberty, abraçant-nos ben fort sempre, sobretot quan vinguin maldades, obrint camins nous o gaudint dels vells, descobrint, aprenent, confiant, confiant...

No rendir-se mai, ni al darrer moment