3.2.12

T-93


De vegades baixa a la ciutat. Per a un mussol no és fàcil trobar excuses que l'empenyin cap a la vida social. Una d'aquestes excuses és la poesia. Fa un parell d'anys va conèixer els Adictos al verso, una colla d'aficionats que s'apleguen per a recitar els seus poemes en el pub Smiling Jack. Té mèrit escriure poesia en aquest món cada cop més impossible. El poeta és una illa que sura enmig de l'oceà. Quan totes les coses sotsobren, ens queden les paraules-salvavides. 


El vent bufa amb força. La temperatura és freda, però sense arribar a les hiperbòliques previsions amb les quals ens ha alarmat la histèria mediàtica. Que nevi una mica i estiguem sota zero és quelcom absolutament normal al mes de febrer. Aquest protagonisme del temps resulta molt sospitós. Hi ha altres notícies més alarmants que passen desapercebudes. Per exemple l'atur, que no para de créixer; o la impunitat dels polítics i dels banquers, els quals han arruïnat el país amb la seva pèssima gestió (ells en són els responsables i ells ho han de pagar, no nosaltres); o la dubtosa eficàcia de la justícia (que està demostrat que no és igual per a tothom); etcètera... 

Mentre parlem de l'oratge i del futbol, mentre ens resignem a ser subjectes passius d'uns esdeveniments que se'ns escapen, alguns espavilats continuen jugant a la ruleta russa amb el nostre futur i el dels nostres fills. ¿A què es dediquen els més de 5 milions d'aturats, què pensen fer, per què no reaccionen d'una puta vegada? ¿O és que encara no hi ha motius suficients per a la revolta? ¿Què se n'ha fet dels "indignats"?

Ell s'ho pregunta cada dia. Potser ha arribat l'hora de la veritat.

    2 comentaris:

    Esojairam ha dit...

    Avui parlava del mateix que esmentes al teu post amb un client, i amb el meu company fa temps que és motiu de conversa després dels àpats... Només crec ja en la iniciativa de les persones (de les que en tenen que no són totes...)en les il.lusions que el dia a dia ens fan tirar endavant. Em refugio en poemes i en la natura... Potser vaig camí de ser també una lloba estepària...

    Toni Ibañez ha dit...

    Com saps, porto 8 mesos "refugiat" en la natura i els poemes... És l'opció epicúrea, eremítica, individualista... En temps de crisi, campi qui pugui, ande yo caliente... Que es cremin les ciutats, que jo m'embosco... Però admeto que no n'hi ha prou amb salvar-se un mateix mentre contemples com s'enfonsen els altres, com s'ensorra el món... Voldria creure que és possible una acció col·lectiva... Voldria creure que entre tots podem crear un món millor... Diguem que el llop (en el fons del seu cor) encara creu en el ramat... Quina ingenuïtat, oi?