26.2.12

Futur incert

Voldria tenir la clau que obre el pany del teu cor, traspassar el mirall enterbolit dels mots per a poder sentir-te més a prop, trobar el secret del teu somriure, aprendre a caminar al teu costat, somiar junts el mateix somni, mirar de fit a fit l'horitzó sense témer el futur. 

Voldria ser la guitarra que t'acarona l'ànima les nits sense lluna, quan la solitud és un boira que no et deixa avançar, la llum que enyores, el mar que et bressola, la certesa que et manca per a ser feliç. 

Tot això voldria ser, i el blau del cel dins els teus ulls.

     

    Dietari de Terradets

    3 comentaris:

    Francesc Puigcarbó ha dit...

    de fet,el futur sempre ho és d'incert.

    Pais secret ha dit...
    L'autor ha eliminat aquest comentari.
    Toni Ibañez ha dit...

    All yours, país secret, no cal que el robis, te'l regalo! Efectivament, hi ha hagut sincronia entre la cançó i versos...

    Francesc, el futur és incert sobretot si el declinem en passiva, si ens aixequem cada matí i anem a la premsa per a veure "què ha passat avui" i, després, ens dediquem a lamentar-nos: "què malament està món". El futur és menys incert si ens convertim en subjectes actius de la nostra vida, ens aixequem cada dia i diem: "avui què puc fer, què vull fer..." Clar, la primera postura és més còmoda. La segona exigeix responsabilitzar-se del propi "destí", és a dir, assumir que la nostra voluntat lliure no és una entelèquia, i actuar, confiar, fer camí. El nostre camí.