Primaveritats

L'època en què les noies es treuen la roba ensenyant més pell, més carn, badant-se talment flors de pètals delicats, mostrant-se belles i temptadores: els braços nus, les cames nues, l'ofrena del seu cos al déu solar; serpentívoles, surten del pou fosc de l'hivern per a regalar-nos el goig de la pura contemplació, la vida desclosa, transparent, veritable. Obviar-ho és impossible. Sucumbim sense remei a la visió de l'intangible. No ens n'amaguem: som pagans.

La casa s'omple de formigues; abelles i abegots zumzegen per les glicines en una orgia xuclatòria d'inconfusible bonior; esclaten poncelles; el vol de les papallones sembla erràtic, que no erroni.

M'has tornat a somriure. Quan somrius el cel és molt més clar i el cor batega sense entrebancs. Quan somrius sóc més tendre, com aquest sembrat que brulla, roselles envermellint els marges, la vida sempre tan adorable.

Començo a explicar Nietzsche. Cada any, quan em toca fer la primera classe de Nietzsche, noto un pessigolleig a l'estómac; és com si tot el curs hagués estat només un preludi per aquest moment. El vitalisme nietzscheà coincideix amb l'exorbitant vitalitat primaveral. Al costat d'ell, la resta de filòsofs empal·lideixen. Potser és que, a més de filòsof, era poeta. Signava Vogelfrei...

Dies Alles bin ich, schaudernd fühl' ich's nach:
Verführter Schmetterling, einsame Blume,
Der Geyer und der jähe Eisesbach,
Des Sturmes Stöhnen; alles dir zum Ruhme.

Sóc tot això, ho comprenc corglaçat:
papallona seductora, flor solitària,
el voltor i el sobtat torrent glacial,
gemecs de la tempesta; tot en la teva glòria.

powered by ODEO