12.4.07

Invocacions

INVOCACIÓ

Invoco el buit que s'amotina
en el pessebre dels teus ulls,
els pits de fembra divina,
la càlida selva dels rulls.

Invoco el tacte impossible,
ressaca del panteix que fou
sendera, rastre i doctrina,
reravera de clarors.

Invoco el cor de la nit,
la pell que s'esquerda,
la carn que transpira,
els llavis roents, ben humits,
l'embosta que enclou tot el desig.

T'invoco sense fe i sense amor,
lluny de la febre efímera,
a redós de l'obaga que sóc
canto el no-res que has esdevingut.


VERSIÓ TELEMADRILENYA (aquí no discriminem ningú):

INVOCACIÓN

Invoco el vacío que se amotina
en el pesebre de tus ojos,
los pechos de hembra divina,
la cálida selva de los rizos.

Invoco el tacto imposible,
resaca del jadeo que fue
rastro, senda y doctrina,
otoño de lucidez.

Invoco el corazón nocturno,
la piel que se agrieta,
la carne que suda,
los labios ardientes, muy húmedos,
la ambuesta que incluye todo el deseo.

Te invoco sin fe y sin amor,
lejos de la fiebre efímera,
al abrigo de la umbría que soy
canto la nada en que te has convertido.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

El poema té força, però li falta cor.

Francesc Puigcarbó ha dit...

se sól dir que el primer que es perd en una traduccó, és la poesia, gairebé has aconseguit que no sigui el cas, peròm'agrada més en català. Diu el de daltque li faltacor, crec i penso estaràs d'acord amb mi que si s'escriu poesia amb el cor,s'escriu una merda.Gairebé sempre, hi és clar.