8.6.11

Núvols i cireres


De vegades no és fàcil saber quan has d'acomiadar-te d'un lloc o d'una persona. Sovint la rutina, la comoditat o la por pesen més que l'esperit d'aventura que t'empeny devers noves dimensions en el camí del progrés personal.

Hom sol arguir allò tan suat del Better the devil you know than the devil you don't. Però jo discrepo. Estic més d'acord amb el poema d'Hermann Hesse:
Es muss das Herz bei jedem Lebensrufe bereit zum Abschied sein und Neubeginne... Nur wer bereit zu Aufbruch ist und Reise, mag lähmender Gewöhnung sich entraffen.


La vida està feta d'etapes, de portes que s'obren i que es tanquen, d'esglaons que ens condueixen cap endavant i cap amunt. Tot acabament és un nou principi. No és bo aferrar-se ni encadenar-se si el que volem és créixer. Som pelegrins, viatgers que avancem amb la motxilla cada cop més buida de coses materials.

Tanmateix reconec que trobaré a faltar aquest apartament que m'ha acollit durant els darrers 20 mesos. M'havia acostumat a la seva llum i al seu horitzó.