31.10.21

Humitat tardorenca

La mar esvalotada s’engull la sorra de la platja. Tota la nit bramant. S’acaba octubre. Els somnis s’encongeixen amb una espècie de letargia. 

Cada cop escric menys. No em cal. Les coses ja estan dites. La humanitat no té remei. Els anys que ens resten hem de ser feliços. Malgrat tot. Aprofitant les ullades de sol. Esquivant els obstacles. Saltant les tanques. Perpetrant la sagrada llibertat. 

No hem vingut a queixar-nos, a rondinar, a ser víctimes ni perdedors. Hem vingut a conquerir territoris íntims, a guanyar l’espai i el temps que són nostres, privadíssims. Hem vingut a crear, a materialitzar aquest impuls primigeni, a espiritualitzar la rauxa animal.

Tot és misteri: el que som, el que fem, el que tenim, el que esperem, la ment, el sentiment, la passió, l’horitzó, la bellesa, la veritat, la bondat, l’amor...

La mar que no s’atura amb les seves onades tèrboles, potents. Escumalls que rodolen i espeteguen contra les roques. La boirina que amaga el Cap de Venus. Som eterns.

Creixen les cols, groguegen les llimones, les arbequines madures cauen a poc a poc. Tu ets el meu tresor. El que som. Indestriables. 

Tot és misteri: el pas del temps, la roda de les estacions, la immensitat del cel amb els núvols i les estrelles, la raça humana perpetuant el seu desori, la pau que sento quan no penso, l’agraïment profund per ser ara i aquí...

Som eterns. Com el verd dels pins i el blau mediterrani.