La normalitat

Normal és allò que tu acceptes com a normal. Els paràmetres de la normalitat sempre són subjectius. A nivell social, depèn de la majoria. Si molta gent accepta quelcom com a normal, serà normal. Per exemple, cremar bruixes o heretges era "normal", exterminar jueus era "normal", etc. 

En aquests temps convulsos, la línia que delimita la normalitat es difumina dins la boira de la confusió. Els fets consumats s'acceleren i s'imposen sense que puguem dilucidar el seu veritable abast. 

Si hi afegim la tendenciosa postveritat (un relat que s'imposa suplantant la realitat), llavors tenim aquest panorama desolador, un campi qui pugui on tot s'hi val, i la normalitat esclata en mil bocins.

Normal és allò que tu acceptes com a normal. Perseguir urnes o paperetes no és normal. Votar mai pot ser un delicte, etc.

Però la clau final és aquesta: la llei no pot convertir-se en un jou per a la llibertat. El legalisme exacerbat demostra pànic a la llibertat, i per això acaba sent lliberticida.

La cosa més decent que es pot ser en aquesta vida és anarquista. O anartista. Qualsevol cosa abans que usar la llei com un martell o acatar sentències anormals fetes per anormals.

Normal és allò que tu acceptes com a normal. 

Freedom

Es tracta de la llibertat. Sempre la llibertat. No hi ha res més important. No solament el dret a votar, sinó a decidir en tots els àmbits. Som sobirans. No necessitem el permís de ningú per ser qui som i per escollir el nostre camí. Catalunya serà allò que vulgui ser. L’individualisme anarquista d’un poble que no ha deixat mai de lluitar per la seva supervivència i que ara, per fi, s’autodetermina amb plenitud. Sense por. Perquè la por és lo contrari de la llibertat. No hi ha poder si no hi ha por, si el desactivem amb un somriure. Desobeir. Sedició. Revolta. Revolució. Es tracta de la llibertat, allò que ens fa ser dignes i respectables. Perquè el poder és sempre lliberticida, no podem claudicar a la vergonyant submissió. Si cal, arriscarem la vida.

El cuc

El cuc encara hi és. No va morir. És com voler amagar la pudor d’una rata morta. La papallona no se’n recorda gaire, de les ombres, però les ales ja existien dins el cuc, talment somnis que dormiem esperant la llum. El cuc hi és. Hi serà sempre. Volar no ens eximeix dels peus ni de les cames. Volem i suportem el pes de la matèria. Per això volar té més mèrit que arrossegar-se. 

Intento explicar tot això a la meva filla. Encara és jove. La vida l’ajudarà a comprendre-ho. Somriu i m’abraça. Tot està bé. 

Organyà

És poc el que sé sobre la veritat. Que de vegades fa mal. Que de vegades sura i vessa com un embornal de claveguera. Que pot ser simple, estricta, fins i tot tendra. 

Presento el darrer llibre a la Sala de les Homilies d’Organyà, bressol d’un dels textos catalans més antics. Saludo Vicenç Llorca. Em pregunta on visc i responc que viatjo molt, que sóc nòmada. He decidit deixar-me créixer el cabell. Fa un mes que no em rasuro el pèl del cos. 

És poc el que sé sobre la veritat. Acabo parlant de l’amor i de la Tau. Els assistents fan cara rara quan ensenyo la Tau de fusta que duc penjada al coll. L’amor ens salva com va salvar Faust. Estimar és transcendir-se. 

De la veritat puc dir que té cos de dona i caràcter masculí. La imagino sempre com un ganivet ben esmolat. 

Compro un llibre perquè al seu títol hi apareix São Paulo. Ara me’l llegiré, quan acabi el cafè. La pastisseria Serra d’Artesa de Segre és difícil de superar. Ni Heini de Basel li arriba a la sola de la sabata. Les seves coques de recapte són inenarrables.

L’amor ens salva de ser només nosaltres, aquesta minúscula representació humana que empra paraules per amagar-se.  

Campeonato de Piedras en Equilibrio

El primer diumenge d'agost vaig participar en aquest concurs al riu Éssera (Graus) amb dues obres:

Vaig escollir códols rodons de granit, treballant dins l'aigua

 Entre els 53 participants, el jurat va tenir a bé atorgar-me el primer premi

Escultura de Fermín de Bedoya

"El ilerdense Toni Ros, con dos trabajos de extrema dificultad técnica y de notable belleza estética, se alzó con el triunfo final del certamen y subió a lo más alto del podio"

http://ganasdevivir.es/blog/2017/08/09/el-catalan-toni-ros-se-alza-con-el-triunfo-en-el-campeonato-de-piedras-en-equilibrio-de-graus/

Obre els ulls i mira

Obre els ulls i mira: cauran estrelles fugaces per a tu, ben a prop, sobre el llac. Escolta com salten els peixos. La llúdriga s’esmuny entre els joncs. Els muricecs passen en vol rasant. 

Obre els ulls i mira: tot és per a tu, així, real, perfecte. No t’adormis encara. Deixa que la granota rauqui. Has vist els esquirols? El cabirol i els senglars baixaran a abeurar-se.

Obre els ulls i mira: no hi ha res que no sigui obra divina. Fins i tot el fang, el fum, les ombres. Segueix la llum que t’inspira. No desconfiïs. Demà serà millor. 

Cauran estrelles fugaces per a tu. Són el senyal del cel que et beneeix. Com l’arc de Sant Martí. Com el silenci dels cims. Com la lluna creixent. Com l’amor que mereixes. 

Sants Salvadors

Hi ha tres Salvadors que em tenen robat el cor i l'esperit: Sant Salvador del Bosc (Llimiana, Montsec), Sant Salvador de Verdera (Alt Empordà) i Sant Salvador del Corb (Peramola). 

Els poso per ordre de descoberta. Dels dos primers n'he parlat a bastament en aquest blog. La darrera troballa és d'aquest matí, seguint el guiatge d'en Jordi Quera (bon coneixedor de la zona) amb el qual vaig compartir anit taula i premi a Tragó. Guillem de Belibasta ens va reunir.

L'ermita de Sant Salvador, romànica de finals del segle XI, és la més petita de Catalunya. Té una ubicació extraordinària, encinglerada sobre un petit collet entre la segona i la tercera de les agulles del Corb, abocada als espadats de conglomerat i amb unes vistes excepcionals del massís de Sant Honorat i la Vall del Segre. Resten les parets i l'absis amb una finestreta. 

He començat l'ascensió massa tard, pels volts de les onze, amb una calor sufocant. Sort que m'he endut un litre i mig d'aigua, i el meu barret Indiana Jones. De lluny estant (des de Cortiuda) el massís sembla una mola de molí, perfectament rodó. D'aquí el nom del poble: Pe(d)ra-mola. He pogut donar-li el tomb, passant per les baumes troglodites anomenades La casa del Corb. També he pogut contemplar l'arc de pedra natural més gran de Catalunya. Lo més gran i lo més petit ben a prop.

El que he sentit dins l'espai clos de l'ermita no es pot expressar amb mots. M'hi he estat més d'una hora. No volia marxar, com si no pogués. El poder tel.lúric d'aquest punt geogràfic és sobrenatural, semblant a Montserrat, però molt més desconegut. Millor. 

En el Prepirineu tenim racons gens turístics d'una bellesa corprenedora, amb una energia d'altíssima vibració. El Sant de Bosc seria un altre exemple increïble.

Sant Salvadors. En el de Verdera la llegenda relata que hi va estar el Sant Greal... No m'estranyaria. El Cap de Creus és l'indret tel.lúricament més potent de Catalunya, per això hi visc a tocar. 

M'enduc d'aquest verals un premi i una ermita. Gràcies, Guillem, Jordi, i la resta...

III Premi Guillem de Belibasta

He estat guardonat amb el Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d'aventures a la natura. Anit vaig rebre el premi a Tragó. El llibre ja està publicat. Gràcies!

https://entrellum.blogspot.com.es/2016/04/premis.html

Fremdheit (3)

Si la llibertat és un mite, també ho és l'amor, la felicitat, etc. Què, no és un mite? Tot allò que magnifiquem, allò que gosem escriure amb majúscules. L'home és una animal mito-lògic que aspira a ser lògic i no se n'acaba de sortir. 

Fa 2.500 anys els grecs van fer el pas del mythos al logos, fundant la cultura occidental; però a hores d'ara, sincerament, algú amb dos dits de front creu que aquesta "racionalitat" ens ha conduït al paradís a la Terra? Oi que no? 

Contemplo els camps alemanys plens de generadors eòlics (de dubtosa estètica) i veig cotxes Tesla carregant les bateries a les benzineres... I què en farem, de les bateries després? El mite de l'energia verda. Un altre mite. Com el del menjar bio i orgànic. Quants mites més crearem? No tenim remei.

Per a mi ser lliure és que ningú fiscalitzi els meus actes, que ningú em digui què he de fer i com ho he de fer. Ja sóc prou gran per espavilar-me sol. Això no és cap mite, sinó una praxi diària que es manifesta en fets concrets. Sóc lliure exercint la meva llibertat i creant les condicions de possibilitat perquè pugui desenvolupar-se. Un exemple: escrivint el que em rota aquí, sense dependre de res ni de ningú (jurats, editors, lectors, diners). Em sento i sóc lliure, l'escriptor més lliure del món. 

La societat actual ens ha venut dos mites calamitosos: el Be Yourself i el Be Happy. Jo seré allò que pugui ser, em realitzaré o no com a ésser humà, però que no em toquin la pera amb consignes de fireta. I seré feliç o no, dependrà del dia, però en cap cas ha de ser una obligació. Avui sembla que tothom hagi de demostrar que és superhappy a les xarxes socials... De debò que la veritable felicitat es redueix a una selfie retocada? Va home va.

Sobre la llibertat n'estaria parlant dies i dies, però no es tracta de parlar-ne, sinó d'experimentar-la. Si més no, deixo algunes pautes: desobeir és el primer pas cap a la llibertat; llibertat i covardia són incompatibles;    la llibertat i la solitud són germanes; sense llibertat la vida és només mitja vida, està escapçada... 

Demà torno a CAT. Per uns dies, a descansar, a preparar el proper viatge. Sempre hi haurà viatges per fer... 

Lo contrari de la Fremdheit és la "Geborgenheit" (un altre mot difícil de traduir): sentiment de seguretat, benestar, absència de risc, protecció, caliu, calma, pau... Té molt a veure amb les arrels i l'amor. Els psicòlegs diuen que  és un sentiment fonamental, atès que les persones mancades de Geborgenheit a la infantesa, desenvolupen després personalitats inestables i problemàtiques. Vet aquí. 

El camí d'anada i de tornada mai és el mateix, encara que trepitgis el mateix camí.

Fremdheit (2)

Si hagués de definir la meva vida, ras i curt, diria que ha sigut i és una investigació radical sobre la llibertat.

Què significa ser lliure? No teòricament, sobre el paper o en els llibres, sinó en la pràctica, vivint lliurement,; no pas com un "dret" que tenim o se'ns concedeix, sinó com una conquesta diària. El que sé sobre això, poc o molt, ho sé de primera mà.

Vaig patir la manca de llibertat en els anys de la meva adolescència, sobretot per motius religiosos (Opus). Després vaig adquirir compromisos i responsabilitats socials i personals (treball, matrimoni, paternitat). Un dia vaig poder escapar-me de tot això i, des d'aleshores, tinc la pell molt fina en aquest sentit, valoro la meva llibertat per sobre de tot i detecto a 100 kms. qualsevol amenaça en contra d'ella.

Sóc llibertari, que no és el mateix que ser llibertí. Una cosa és ser un "esclau alliberat" i una altra ser llicenciós en els costums. Els meus costums són d'allò més simples i frugals, gairebé franciscans. Crec en l'anarquisme com a camí d'autosuficiència, no acceptant cap mena de poder exterior, sinó assolint la independència individual. Autoconeixement i autodomini. Llibertat, per tant, que no té res a veure amb el llibertinatge. 

Viatjar fins a la Fremdheit (que no surt als mapes) suposa explorar les dimensions insòlites de la llibertat. Si realment he de ser lliure, també hauré de deslliurar-me de la idea que tinc de mi, és a dir, transcendir la meva presumpta identitat. Si em quedo atrapat en la màscara personal que tinc (i els altres tenen de mi), romandré esclau. És per això que viatjar et fa més lliure, perquè escapes de les rutines habituals típiques de la teva "zona de comfort" i et lliures a l'aventura, obrint-te a noves i inèdites possibilitats. Però el risc extrem d'aquest lliurament és la Fremdheit: perdre't de tal manera que deixes de ser tu... 

Deixar de ser tu és la suprema llibertat. El sacrifici de l'ego que es desintegra dins el remolí de la fluència existencial. Fluir amb els esdeveniments, deixar el control en mans de la providència, fondre's amb un destí que ja no escrius tu, sinó que es presenta en pur present i et fa ser allò que no eres i allò que no somiaves ser.

No sé si m'explico.

Viatjar fins a la Fremdheit és un viatge més enllà dels mapes i dels plans, un viatge que exigeix deslliurar-te de tot, fins i tot de tu mateix... 

Clar, un dia et sents tan perdut que, inevitablement, el teu inconscient (o l'àngel que et guarda), agafa el telèfon i truca a la mama, o envia un whatsapp a aquella persona tan especial... Llavors, el miracle de l'amor et salva del naufragi de la llibertat. 

El miracle de l'amor. El naufragi de la llibertat.

El miracle de la llibertat. El naufragi de l'amor.

(He de meditar més sobre això)

Fremdheit

Der Wanderer hat die Erfahrung des Fremden, das Fremdsein, sich fremd fühlen... 

En tots els viatges que he fet (viatges llargs en el temps i en l'espai) he acabat sentint una experiència extrema que els alemanys anomenen "Fremdheit". Ho podríem traduir com estranyesa, alienació, forasteritat. De fet, és el contrari de la Identität. 

Cada viatge és un experiment que fem amb nosaltres mateixos, cercant els límits de la nostra identitat, obrint-nos a allò que ens és aliè. Si l'experiència viatgera es porta fins als extrems, llavors pot aparèixer aquesta pèrdua de la identitat, una desorientació molt profunda, un no saber qui ets ni on estàs. Això és la Fremdheit.

Després de 40 dies, 15.000 km i 18 països, aquest matí l'he sentida de forma molt punyent al mig del mercat de Nellingen. Ahir a Dinkelsbühl ja van aparèixer els primers símptomes, que solen ser físics: davallada energètica, malestar general, debilitat, ganes de dormir... Aquest matí ha sigut més psicològic. 

Descobrir un senyal del Camí de Sant Jaume (Jakobsweg) m'ha confirmat que el viatge s'acaba. Aquest viatge concret. Tots els viatges tenen un principi i un final. El mateix em va passar l'estiu passat quan estava visitant la cabanya de Heidegger a la Selva Negra: va aparèixer una petxina pelegrina i vaig posar fi a la Nordkapp Expedition. Crec molt en els senyals. Per tant, me'n torno a casa. 

Quan les ales et porten tan lluny que ja no saps qui ets, cal retornar a les arrels per a retrobar la identitat. 

La força centrífuga és entròpica (desordre, caos) i la centrípeta entàlpica (recuperació energía interna). Diuen que l'entropia és irreversible, la qual cosa no vol dir que el sistema no pugui tornar al seu estat inicial, sinó que no és possible tornar pel mateix camí. 

La dialèctica entre la Fremdheit (ales, llibertat) i la Identität (arrels, amor) és la que ens permet de continuar investigant d'on venim, qui som i cap on anem.  

Segueix plovent, fa 13 graus. Auf Wiedersehen, Deutschland!

Per cert, Einstein va néixer a Ulm, molt a prop d'aquí. 

Massa preguntes

Et desperta la pluja. Sents com ressonen les gotes al sostre de la Caddy. No hi ha cap pressa per treure el cos del sac de dormir. 

On ets? En un lloc indeterminat entre Kassel i Würzburg, Alemanya. 

D'on véns? De la punta més meridional de l'illa de Lèucada, a la mar Jònica, concretament del Ιερά Μονή Αγίου Νικολάου Ιράς, on vaig parlar amb una monja que em va dir que lo més important a la vida és saber escoltar el silenci...

On vas? Això no em preocupa gens. L'espai és un holograma, com el temps.

Qui ets? La imatge que et facis de mi.

Què vols? Vull fluir amb la vida. Ser autèntic.

La pluja continua amb la seva melodia agradable. No volem respostes, sinó fets. Els fets no admeten judicis. No volem paraules, estem farts de paraules. Preguntar és una manca de respecte amb la realitat. La gent que pregunta massa està malalta. La pluja no pregunta mai res, cau i prou, és un fet incontestable que ho remulla tot de certeses evidents. Després ho veus tot més clar, més net. 

Vull ser pluja i vull ser la millor versió de mi.

Thüringer Sauerbraten (and I think to myself what a wonderful world)

Són aquestes ciutats alemanyes que et roben el cor, tan ben conservades, amb tramvies, bicicletes, persones silencioses i educades, músics al carrer, terrasses on aprofitar les ullades de sol... 

T'asseus en una taula del restaurant Nüsslein, a l'entrada del Krämerbrücke, el pont medieval habitat més llarg del món, en el centre d'Erfurt, la capital de la Turíngia. Demanes una gerra de cervesa i rumies què menjaràs. T'encanta provar especialitats dels llocs que visites. La cambrera et recomana el plat estrella: Thüringer Sauerbraten. Ok, posi'm això. Es tracta d'un estofat de vedella molt substanciós, acompanyat de patata i col vermella. T'ho mereixes, després del tràngol depriment de Buchenwald. 

Per a tu, menjar carn és excepcional, i avui has gaudit d'allò més. Es fonia a la boca. A més, el músic que tocava davant mateix s'ha lluït amb cançons de Bob Dylan, harmònica inclosa. Es pot demanar més? Sí, clar, una bona companyia... Paciència, xaval, que tot arribarà. 

Entre Weimar i Buchenwald

Sembla mentida que a pocs quilòmetres de distància, en el cor d'Alemanya, coincideixin els dos extrems més clamorosos d'aquesta tribu teutònica: el cim daurat de la intel.lectualitat (Weimar) i el crematori nazi (Buchenwald). 

Fa molt de respecte passejar un matí de diumenge rúfol de juliol pels carrers de la ciutat on Goethe va viure 50 anys de la seva vida i on Nietzsche en va malviure els darrers després d'haver perdut la raó (o per excès de "raó", com els nazis). Aquí guarden el seu arxiu. Una ciutat a la qual cal afegir noms com Schiller, Bach, Liszt, Herder, Wieland... a banda de ser el centre de la Bauhaus. 

"El somni de la raó produeix monstres" (així va titular Goya el gravat 43 dels seus Caprichos). Gran part de la meva formació cultural i filosòfica beu de les fonts germàniques i dels autors esmentats. Em trobo atrapat per la història col.lectiva i personal. Tot plegat ben fàustic. 

Quan vam vendre l'ànima al diable? El diable és el racionalisme sense cor? El diable es la hybris humana? El diable és el capitalisme sense ètica? Qui pot comprendre que el Mal floreixi enmig d'un jardí ple de roses exquisides i elegants? Es pot recuperar l'ànima? Com? 

Com fa un any vaig plorar a Treblinka, ploro ara dins el crematori de Buchenwald. Perquè és absolutament increïble, ploro llàgrimes inversemblants, que no semblen meves, sinó d'un àngel que habita el meu cor.....

Així va ser. Venim d'aquí. Aquí estem, entre Weimar i Buchenwald. Aquesta és la nostra grandesa i la nostra misèria. Això és Europa, qui mana i qui va manar. La llum (Aufklärung) i les ombres (Dunkelheit). Dr. Jekyll und Mr. Hyde.

Busco la tomba de Goethe al vell cementiri... Em costa trobar-la. Quin indret més maco per al repòs etern. Vet aquí, Goethe i família:

Sembla que vol sortir el sol...

Maël el fuster

Sortint de Berlín he agafat un autoestopista, un noi amb cabells i barba rossos, que duia una curiosa motxilla i una guitarra. El seu nom és Maël (un nom bretó que significa príncep) i té 24 anys. En fa un que viatja per Europa i es guanya la vida fent de fuster (carpenter). Abans de viatjar, vivia a la Suïssa alemanya amb sa mare, que un dia es va quedar prenyada d'un francès que passava per allí i va decidir tenir el fill sola. Maël va conèixer son pare fa un any. 

Jo anava en direcció a Wörlitz i ell cap al castell de Herzberg (la muntanya del cor), on la setmana vinent fan el festival hippie més important d'Alemanya, se celebra des del 1968. Ell fa 5 anys que no se'l perd. Enguany actua la Patti Smith. Després de molta conversa i 250 kms. (amb diluvi i sunset inclosos), se'ns ha fet fosc a Jena, on dormirem. Jo a la Caddy i ell al bosc. 

Jena va ser el bressol del romanticisme i de l'idealisme alemanys. Aquí ressonen noms com Goethe, Schiller, Herder, Hörderlin, Fichte, Schelling, Hegel, Novalis, Schlegel... Uffff  

Abans de separar-nos, com acostumo a fer, li demano que em "pagui" el viatge d'alguna manera, i decideix cantar-me una cançó titulada "Strassen auf und Strassen ab" que parla de Katalonien... Es tracta d'un poti-poti que barreja el riu Ebre amb les taronges, Saragossa i la guitarra flamenca, amb Olés i tot. Aquí teniu la partitura i la lletra: 

Mäel m'ha demanat que toqui una cançó amb la Kumika i he tocat "I wish you are here" de Pink Floid. Hem cantat junts i ens hem acomiadat abraçant-nos. 

La motxilla està feta amb llistons de fusta, se la va fabricar ell. Al turmell dret porta un tatuatge d'un trisquel, símbol de l'aprenentatge perpetu. Tres espirals. Connexió energètica. Se'l van fer a Nova Zelanda, on un dia va trobar uns navegants que venien de Rapa Nui amb un catamarà cercant les arrels maoris...  

Dos "fools on the hill" (tocats per la Wanderlust) es troben en el Camí, es reconeixen, xerren, canten, se separen...

La vida és així de màgica. 

Gràcies, Maël. 

Bastei

El bosc et retorna el centre perdut que la voràgine de les carreteres i de les ciutats t’havia arrabassat. Enmig de pedres i arbres gegantins, respires tranquil, recuperes la puresa. El rierol, l’ocell, el vent que mou les fulles amb delicadesa, la llum que s’esquitlla pintant de claror els espais recòndits. 

Hi ha un Àngel que et guarda de tu mateix, de les teves ombres, dels hàbits antics que no et convenen i dels impulsos nous que podrien ferir-te. Sempre ha estat amb tu, vigilant les teves passes, amatent als teus gestos, afavorint-te els somnis. Si ets valent, ho ets perquè saps que mai no et deixarà sol, per molt forta que sigui la tempesta.

Confiança. La paraula és confiança. No en tu mateix, que ets feble i dubtes massa, sinó en les forces que governen la trama de l’univers. Ets en les mans de la providència (com deia l’altre dia l’Albert, el pelegrí valencià que vas trobar a Croàcia). I el primer que cal desterrar és l’arrogància. Ser humil. No som res sense l’Àngel. No som res sense la força que ens permet de bategar un dia més i d’escriure una altra paraula: GRÀCIES.

Viena

Entres a Àustria i tornes a la civilització. Hongria no està malament, però Àustria és nivell, les coses netes i endreçades, polidesa, qualitat, top. El primer que fas és netejar la Caddy, pobreta, bruta de travessar països balcànics i veure misèria. També t'agafen ganes d'afaitar-te. Reconeix que sempre has sigut molt germanòfil. Deutschfreundlich. L'alemany és una llengua filosòfica. La vas aprendre abans que l'anglès.  Viena és la capital d'Europa que més t'agrada. Per molts motius, sobretot per la Sacher i per Freud. El Danubi aquí encara fa goig. Després aniràs a Praga i a Berlín (perquè aquestes ciutats s'han de veure almenys una vegada), però a Viena hi tornaries sempre. 

Vadkert

Hi ha una sensació difícil d'explicar, si més no ho intentaré. Quan aterres en un lloc (perquè, tot i desplaçar-te amb la Caddy, con a Home-Ocell que ets, tu voles), observes les persones d'aquell lloc: estan allí, fa temps que hi són, hi continuaran estant. És com si formessin part del paisatge. Tu hi reposes uns minuts o unes hores, i te'n vas. Ells no. Han nascut allí, viuen allí i moriran allí. Probablement, molts no han anat gaire lluny, alguns no hauran sortit mai del seu país. Els observes i medites. Com ara aquests pescadors del petit llac de Vadkert, a Hongria. Un llac que sembla un bassal, amb aigua més que dubtosa. Te'n fas creus, que hi pugui haver peixos dins. Ells fan veure que pesquen, cadascun al seu raconet, han parat les canyes i passen les hores mig endormiscats. Tu te'n vas, els deixes allí, com sempre han estat. La sensació que tens és estranya. Quina mena de vida és aquesta? Per què prevalen les inèrcies, les monotonies, les rutines (per molt absurdes que siguin)? Són feliços, aquests pescadors hongaresos? Ho ets tu, sobrevolant el món sense pescar mai res? No és una virtut, la paciència? I si ells ja haguessin trobat el que tu no pares de cercar amb desfici? Són preguntes que apareixen mentre el sol aixeca el seu vol particular. Has fet la volta al llac caminant i et disposes a engegar la Caddy per anar a un altre llac, el Balaton, que no és cap bassal, sinó "el mar d'Hongria". De ben segur que també hi haurà pescadors....

La riba sèrbia del Danubi

Aquesta nit dormiré en un meandre del Danubi, a la riba sèrbia, entre Negotin i Kladovo. El sol es pon sobre aquest riu enorme, que aquí sembla un llac d’aigües calmes. La llum del capvespre tenyeix de rosa la superfície, contrastant amb el verd de la vegetació que sura. Les granotes rauquen. A l’altra banda, la romanesa (el riu fa de frontera natural), hi ha cavalls pasturant. Tres pescadors proven sort tirant la canya. Tinc records de l’estiu passat, quan també vaig dormir a la vora del Danubi, a la població austríaca de Willendorf, després de visitar Viena.

Avui he fet uns 400 km. He sortit del monestir de Rila i, passant de llarg de la capital (Sofia), he anat fins a Belogradciski, on hi ha un castell curiós, construït sobre unes muntanyes que també tenen formes ben curioses. He entrat a Sèrbia pel pas de Bregovo. Cap problema. És l’enèsima frontera que travesso amb el CAT a la matrícula i ningú m’ha dit res. Aquesta tarda, al Lidl de Vidin, una noia que parlava una mica d’italià ha dit: Catalunia! Em penso que és la tercera persona que l’encerta d’ençà que vaig iniciar el viatge.  

Els balcans són plens de cementiris. La guerra va deixar tombes i làpides escampades pertot. Aquí a Sèrbia és molt exagerat. En pocs quilòmetres, he pogut veure nombroses manifestacions d’això. Les tombes estan a la vora mateix de l’asfalt, sense cap mur que les separi, ben guarnides amb flors, mostrant la foto dels difunts. Altres vegades són làpides isolades que apareixen en qualsevol lloc. Fa molta impressió. No hi estem acostumats. 

A mesura que vaig coneixent altres països (Sèrbia és el número 42 de la llista), m’adono del privilegi que tenim havent nascut on hem nascut i podent viure com vivim. Sí, que existeixen països més rics (Suïssa, Noruega) i països amb una Natura més exhuberant (Brasil), però no els canviaria pas per CAT. L’Europa nòrdica és acceptable a l’estiu. L’Europa central no em fa gaire el pes. Tendeixo a la mediterraneïtat. A Grècia vaig xalar més que a tots els altres països junts. És el mar, el clima, la llum, la gent... 

Per aquesta raó, no m’hi entretinc gaire i vaig de pressa, passant fronteres com qui passa pantalles d’un joc. Puc dir que hi he estat, i puc dir que no hi tornaré. 

El Danubi sembla un gegant adormit. De fet, és una gran claveguera a cel obert que travessa 10 països, ciutats com Viena, Bratislava, Budapest o Belgrad. Encara li queda un bon tros fins a desguassar a la Mar Negra (també fa de frontera natural entre Romania i Bulgària). 

Aquesta nit dormirem junts. No sé per què, però estar a prop de l’aigua em calma, m’ajuda a mantenir l’equilibri. A Terradets vaig viure davant el llac. A Cap Ras visc davant el mar. Ja fa 5 anys que l’aigua m’acompanya i em bressola. Ella sap el que fa.

És l’hora dels mosquits! Fugim!

Kirilova Polyana

Si una cosa m’ha cridat força l’atenció aquests dies han sigut els monestirs ortodoxes. Alguns són molt petits i estan molt apartats, altres són centres de culte importants (com el de Rila, a Bulgària). N’he visitat uns quants, a Grècia sobretot. Sempre hi ha un monjo o una monja que els custodia, ells et reben i t’obren la porta per a mostrar-te les icones (pintures fetes sobre fusta). Se sol encendre una espelma i es deixa un donatiu. La litúrgia ortodoxa és molt lluïda, inclou cants i unes pautes molt estrictes. El que et captiva dels monestirs és que són reductes aturats en el temps, plens de quietud i de silenci. Alguns conserven frescos increïbles a les parets, amb tota mena d’escenes bíbliques. M’ha encantat el monestir de Rozhen, a prop de Melnik (Bulgària), per l’indret on està situat i per aquesta pau que sents i que t’emportes molt endins. La meva intenció era visitar els monestirs de Meteora (Monte Athos), on només hi poden entrar homes, 10 estrangers (no grecs) al dia, prèvia sol.licitud i molta burocràcia. He desisitit. A més plovia. 

L’anècdota del dia, després d’una curta incursió en la República de Macedònia, m’ha passat a Bulgària, i (ja tocava) amb la policia. En un moment o altre, sempre apareix la policia per a tocar-te allò que no sona. Resulta que Albània estava plena de policies, la vaig travessar de dalt a baix, i no em van parar ni una sola vegada. Entro a Bulgària i patapam! Aquí no sap anglès ni el tato. Li dono el passaport i els papers (carta verda, permís circulació) i el paio diu que nanai, que no sé què d’una “vinyeta”, assenyalant el vidre de davant: vinyeta, vinyeta! I don’t understand, faig jo. Més o menys entenc que hauria de portar una vinyeta a la vista i que si no la porto multa al canto de 300 levs (uns 150 euros). Don’t understand, repeteixo. Em volen aixecar la camisa, amb el coi de la vinyeta. Li dic que vinc de Macedònia i vaig cap a Sofia, la capital. Ell insisteix amb la vinyeta. Se m’acut d’agafar el mòbil i fer veure que truco l’ambaixada per tal que parli amb ells. De fet, no tinc el número ni res, però el poli ha sentit "embassy"  i ha dit que val, que avanti, i la darrera paraula, of course, ha sigut “vinyeta”. Punyeta! Mig quilòmetre després m’aturo i cerco informació a internet. Efectivament, per circular per Bulgària cal comprar una vinyeta (vignette) i dur-la enganxada a la vista. Hi ha zones que no cal, però si vas per autovies sí. Pot ser per un any, per un mes o per una setmana. La pots comprar a la frontera, a correus o en una benzinera. La setmanal val uns 7 euros. El poli tenia raó. Em començo a fixar en els altres vehicles i, ostres, tots porten enganxada la refotuda vinyeta. Demà n’hauré de comprar una, doncs. Em temo que també necessitaré vinyetes als següents països de la ruta... Això em passa per anar pel món de guai, fluint, improvisant, sense informar-me abans de les coses. 

Comença a fosquejar quan arribo al monestir de Rila. Entro i faig unes fotos, han tancat l’església, el museu i la sala de les icones. Demà les veuré. Enfilo la carretera que segueix amunt, bosc endins. Després d’uns quilòmetres, ensopego amb un clar on hi ha 3 cases habitades i un hotelet. Veig cartells explicatius amb mapes de la zona, tot en búlgar (alfabet cirílic). Aparco a la vora d’una font. La temperatura és baixa, 13 graus. Sense cobertura. El lloc es diu Kirilova Polyana, sembla rus. Amb un nom tan bonic no s’hi hauria de dormir malament. Em trobo al bell mig del Parc Nacional del Monestir de Rila, el centre espiritual de Bulgària, envoltat de Natura. Només hi ha un petit inconvenient: hi ha óssos, un cartell ho deixa ben clar, no cal traducció. Bona nit i tapa’t, Tonet. Primera nit búlgara. Demà més.