1 d'octubre de 2017

Vaig arribar a La Casa del Mar del Port de Llançà a les 5 tocades. Vaig ser el primer. Encara era fosc. A penes havia dormit 3 o 4 hores, nerviós, inquiet. Les reixes de la porta principal estaven tancades. Van aparèixer dues noies, després una parella... Poc a poc ens vam aplegar fins una cinquantena de persones tot esperant l'hora d'obrir. El sol va sortir. No xerràvem gaire. Hi havia un silenci expectant.

Va fer acte de presència una parella dels Mossos. Van estar tot el dia al carrer, observant sense actuar, amb un laissez faire admirable. Van obrir la porta i vaig sentir que demanaven voluntaris per a la mesa. M'hi vaig oferir. Vaig pujar les escales i em vaig trobar que a la sala tot estava preparat: una urna, les paperetes, els sobres. Vaig besar l'urna. Em va tocar de ser Vocal 1r. Estaria tot el dia dins custodiant aquell espai i facilitant el dret de vot als meus conciutadans. Vaig sentir molta emoció. El destí em permetia de viure de primera mà aquella diada tan important, amb una responsabilitat enorme. Érem poques persones: la Mercè (presidenta), en Joan (Vocal 2n) i la resta de companys encarregats de vetllar pel bon funcionament de la votació. Entre nosaltres (malgrat no conèixer-nos d'abans) va sorgir una complicitat increïble. Ens esperaven moltes hores de feina i d'angoixa.

A les nou en punt vam obrir. Hi havia una gernació fora esperant. No vam parar fins a migdia. L'ordinador amb el cens universal ara funcionava, adés queia, però anàvem introduint els DNI que podíem. Les cares de la gent al votar, les llàgrimes, les fotografies... Em serà difícil oblidar tanta il·lusió i tanta valentia. Ens van començar a arribar notícies de les càrregues policials en algunes poblacions, imatges, vídeos... Ufff

A partir d'aquell moment calia somriure encara més, persistir en la determinació. L'urna s'anava omplint de vots i vam pensar la manera de protegir-la. Se'm va acudir d'agafar cinta adhesiva i collar-la a la taula. Això dificultaria una mica més el robatori. Un pescador (Jesús) va portar una corda i va lligar l'urna. La primera idea era que, quan arribés la policia, despenjaríem l'urna per la finestra en direcció al port on una barca ja estava preparada per endur-se-la mar endins. L'advocada va suggerir que si l'urna sortia del recinte quedaria invalidada. Aleshores vaig agafar la corda i la vaig lligar al meu cos. Si volien arrabassar-la, havien d'arrossegar-me també a mi... 

Vaig estar lligat a l'urna una hora, però em van aconsellar que desistís. A més, era complicat anar al lavabo... De fet, havia materialitzat un simbolisme poderós. No sóc més valent que els altres. Aquests darrers dies he repetit molt aquesta frase: tenim molt herois, però no ens calen màrtirs. Cada votant que havia sortit de casa seva i havia fet cua per a dipositar la seva papereta, ja era un heroi, i més tenint en compte les circumstàncies tan adverses d'aquest dia. 

Els veïns van portar-nos coses per dinar: musclos, calamars a la romana, patates, vi, raïm... Dels mil censats en aquest col·legi van acabar votant 700 persones. També vam rebre molts votants d'altres indrets els quals van poder exercir el seu dret a través del cens universal, sovint havent d'esperar força temps per culpa de la inestabilitat del sistema. Feia goig, veure com l'urna estava gairebé plena. Ens arribaven notícies que la policia voltava a prop. A baix, al carrer, una gentada que no marxava, havien dinat i ara cantaven havaneres. Ningú sabia què passaria. Teníem vigilants a les 3 carreteres d'accés al poble. Passades les sis, havent votat gairebé tothom i per no arriscar els vots, vam prendre la decisió de cloure la votació. No valia la pena jugar-se-la. Els Mossos continuaven al carrer. Vam despenjar l'urna per la finestra del costat i la vam ficar dins la meva furgoneta. La intenció era fer el recompte en un lloc menys perillós. Vam tancar el col·legi i ens vam desplaçar a una casa particular. Podem estar agraïts als déus perquè Llançà no va rebre la visita dels repressors, la ràtzia d'aquests lladres que tenen el monopoli de la violència. Al nostre poble no hi va haver sang.

Vam estar introduint 700 DNI al sistema. Esgotador. El recompte dels 3 col·legis del municipi es va fer conjuntament. Era una mescla de moltes emocions: responsabilitat, valor, ràbia, esperança... Vam fe fer la feina i vam brindar plegats per un dia memorable. Vaig arribar a casa tocades les onze. Encara pendent de les notícies a la TV, a la ràdio... Resultats positius: més de dos milions de vots, 700.000 vots robats... El referèndum s'havia pogut celebrar a pesar de tots els entrebancs. Catalanes i catalans de bé, com tu i com jo, havien rebut cops de porra, bales de goma, gasos lacrimògens... La força bruta d'un estat embogit i demofòbic no havia pogut véncer la voluntat d'un poble valent i digne. Havíem guanyat en tots els sentits amb una victòria èpica. David contra Goliat. 

Em vaig quedar adormit en el sofà. Havia aportat el meu granet de sorra a la causa, fent pinya en aquest castell extraordinari. Tocarem el cel. Més amunt dels nostres cors hi haurà només els estels. 

Manifest per al referèndum

Canta el gall de la veïna. La mar està calma, gairebé silenciosa. El sol s’enlaira entre la boira. 

Hem arribat fins aquí carregats de raons i amb el cor curull d’esperança. Perquè sempre guanyarà l’amor contra l’odi, el poble unit contra la violència del poder. La nostra és una revolta cívica, la revolució dels somriures. Ni les intimidacions ni les coaccions de l’estat opressor podran frenar el nostre anhel de llibertat. No tenim por de les amenaces ni ens espanta la presó o l’embargament. Ni un pas enrere. Som molts i tenim la certesa de ser el que som i de voler el que volem. Cap llei pot ofegar el clam de la vida, perquè vital és aquesta empenta que ens arrossega cap un nou horitzó que volem bastir plegats. 

La llei ha d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés. Quan la llei només defensa els privilegis d’una elit, quan una presumpta justícia afavoreix una casta corrupta i impune, és quan hem d’alçar-nos i lluitar per la veritable justícia social. Rebels i ferms, no acatarem. No volem ser súbdits, sinó ciutadans amb tots els drets per tal de viure en igualtat. 

Ells tenen les armes i nosaltres les urnes. La força repressora contra la tendresa aclaparadora d’un poble que vol alliberar-se de les cadenes. Perquè volem un futur millor. Aquesta és la nostra esperança. Perquè no acceptem la resignació ni la derrota. 

Demà votarem i defensarem aquest vot peti qui peti, amb els nostres cossos, amb el nostre cor, amb la nostra ànima. Ningú pot arrabassar-nos el que és nostre: la dignitat, la il·lusió, un somni que es farà real si som capaços de resistir i persistir com els nostres avantpassats. El destí del nostre poble està arribant a la seva apoteosi. No tingueu dubtes. Ens ha tocat de viure moments transcendentals. Hem d’estar agraïts i sentir-nos orgullosos de formar part d’aquest capítol brillant de la nostra història col·lectiva. 

Votarem i guanyarem. Gaudiu de les hores properes, dels dies propers. Som i serem un exemple per a tot el món, però sobretot per als nostres fills i per als fills dels nostres fills. El poble català alliberarà finalment la seva terra, i ho farà com el poble català sap fer les coses: amb seny i amb rauxa, pacíficament, democràticament. 

És èpica i també poesia, és l’art de saber estar junts, amor al capdavall, amor a la terra, a la nostra identitat, autoestima. Tenim herois i no ens calen màrtirs. La llibertat es conquereix pas a pas, ningú te la regala. Ha arribat l’hora suprema en la qual decidirem, i el dret de votar s’aconsegueix votant, no demanat permís a l’amo. Perquè l’amo som nosaltres! Autodeterminem-nos, catalans i catalanes. Exercim el nostre dret i el nostre deure de decidir. 

Visca la Terra Lliure! Visca Catalunya! Visca els Països Catalans!

Inajornable

1-O

Quan el riu baixa ple, les granotes s'aparten i les rates eviten anar contracorrent. El riu és el poble. Nosaltres. La força de la llibertat. 

Em declaro sediciós

Ho sóc de mena, des que tinc ús de raó, rebel i crític amb el poder establert. Ni els pares, ni els capellans, ni els directors van poder doblegar-me. Sempre vaig defensar el meu criteri, la meva llibertat insubornable. Sediciós.

Vivim una revolta cívica. Són i seran dies per als valents, per a la lluita pacífica. Defensem drets elementals contra la imposició arbitrària d'un estat demofòbic. El franquisme feixista agonitza i la seva repressió és la seva derrota. Sediciós.

La meva inspiració és Gandhi i Xirinacs. Orgullós del meu poble. Votarem i serem lliures! 

No serem pas covards

És un matí plujós de dissabte. Obres els ulls i descobreixes que les ombres del passat tornen amenaçadores. L'enemic vol demostrar que mana amb accions contundents, amb les armes de sempre: la mentida i la por. És el poder, idiotes! Tu mires el cel i esbrines el futur. Quan els somnis tenien el color de la primavera i els nens jugaven a fer castells de sorra. Som un poble indestructible. La sang és un riu que bull. Banderes que onegen. Estels i resistència. No, no serem pas covards en l'hora suprema. Més enllà de l'individualisme que cerca la minúscula seguretat. Vivim per a defensar el que som contra la tirania totalitària. Viure és comprometre's. Arriscar. Creure. Confiar. Alliberar-se. No hi ha llei que pugui prohibir els batecs d'un poble, els mots i la rialla. Som i serem. Per sempre. 

La normalitat

Normal és allò que tu acceptes com a normal. Els paràmetres de la normalitat sempre són subjectius. A nivell social, depèn de la majoria. Si molta gent accepta quelcom com a normal, serà normal. Per exemple, cremar bruixes o heretges era "normal", exterminar jueus era "normal", etc. 

En aquests temps convulsos, la línia que delimita la normalitat es difumina dins la boira de la confusió. Els fets consumats s'acceleren i s'imposen sense que puguem dilucidar el seu veritable abast. 

Si hi afegim la tendenciosa postveritat (un relat que s'imposa suplantant la realitat), llavors tenim aquest panorama desolador, un campi qui pugui on tot s'hi val, i la normalitat esclata en mil bocins.

Normal és allò que tu acceptes com a normal. Perseguir urnes o paperetes no és normal. Votar mai pot ser un delicte, etc.

Però la clau final és aquesta: la llei no pot convertir-se en un jou per a la llibertat. El legalisme exacerbat demostra pànic a la llibertat, i per això acaba sent lliberticida.

La cosa més decent que es pot ser en aquesta vida és anarquista. O anartista. Qualsevol cosa abans que usar la llei com un martell o acatar sentències anormals fetes per anormals.

Normal és allò que tu acceptes com a normal. 

Freedom

Es tracta de la llibertat. Sempre la llibertat. No hi ha res més important. No solament el dret a votar, sinó a decidir en tots els àmbits. Som sobirans. No necessitem el permís de ningú per ser qui som i per escollir el nostre camí. Catalunya serà allò que vulgui ser. L’individualisme anarquista d’un poble que no ha deixat mai de lluitar per la seva supervivència i que ara, per fi, s’autodetermina amb plenitud. Sense por. Perquè la por és lo contrari de la llibertat. No hi ha poder si no hi ha por, si el desactivem amb un somriure. Desobeir. Sedició. Revolta. Revolució. Es tracta de la llibertat, allò que ens fa ser dignes i respectables. Perquè el poder és sempre lliberticida, no podem claudicar a la vergonyant submissió. Si cal, arriscarem la vida.

El cuc

El cuc encara hi és. No va morir. És com voler amagar la pudor d’una rata morta. La papallona no se’n recorda gaire, de les ombres, però les ales ja existien dins el cuc, talment somnis que dormiem esperant la llum. El cuc hi és. Hi serà sempre. Volar no ens eximeix dels peus ni de les cames. Volem i suportem el pes de la matèria. Per això volar té més mèrit que arrossegar-se. 

Intento explicar tot això a la meva filla. Encara és jove. La vida l’ajudarà a comprendre-ho. Somriu i m’abraça. Tot està bé. 

Organyà

És poc el que sé sobre la veritat. Que de vegades fa mal. Que de vegades sura i vessa com un embornal de claveguera. Que pot ser simple, estricta, fins i tot tendra. 

Presento el darrer llibre a la Sala de les Homilies d’Organyà, bressol d’un dels textos catalans més antics. Saludo Vicenç Llorca. Em pregunta on visc i responc que viatjo molt, que sóc nòmada. He decidit deixar-me créixer el cabell. Fa un mes que no em rasuro el pèl del cos. 

És poc el que sé sobre la veritat. Acabo parlant de l’amor i de la Tau. Els assistents fan cara rara quan ensenyo la Tau de fusta que duc penjada al coll. L’amor ens salva com va salvar Faust. Estimar és transcendir-se. 

De la veritat puc dir que té cos de dona i caràcter masculí. La imagino sempre com un ganivet ben esmolat. 

Compro un llibre perquè al seu títol hi apareix São Paulo. Ara me’l llegiré, quan acabi el cafè. La pastisseria Serra d’Artesa de Segre és difícil de superar. Ni Heini de Basel li arriba a la sola de la sabata. Les seves coques de recapte són inenarrables.

L’amor ens salva de ser només nosaltres, aquesta minúscula representació humana que empra paraules per amagar-se.  

Campeonato de Piedras en Equilibrio

El primer diumenge d'agost vaig participar en aquest concurs al riu Éssera (Graus) amb dues obres:

Vaig escollir códols rodons de granit, treballant dins l'aigua

 Entre els 53 participants, el jurat va tenir a bé atorgar-me el primer premi

Escultura de Fermín de Bedoya

"El ilerdense Toni Ros, con dos trabajos de extrema dificultad técnica y de notable belleza estética, se alzó con el triunfo final del certamen y subió a lo más alto del podio"

http://ganasdevivir.es/blog/2017/08/09/el-catalan-toni-ros-se-alza-con-el-triunfo-en-el-campeonato-de-piedras-en-equilibrio-de-graus/

Obre els ulls i mira

Obre els ulls i mira: cauran estrelles fugaces per a tu, ben a prop, sobre el llac. Escolta com salten els peixos. La llúdriga s’esmuny entre els joncs. Els muricecs passen en vol rasant. 

Obre els ulls i mira: tot és per a tu, així, real, perfecte. No t’adormis encara. Deixa que la granota rauqui. Has vist els esquirols? El cabirol i els senglars baixaran a abeurar-se.

Obre els ulls i mira: no hi ha res que no sigui obra divina. Fins i tot el fang, el fum, les ombres. Segueix la llum que t’inspira. No desconfiïs. Demà serà millor. 

Cauran estrelles fugaces per a tu. Són el senyal del cel que et beneeix. Com l’arc de Sant Martí. Com el silenci dels cims. Com la lluna creixent. Com l’amor que mereixes. 

Sants Salvadors

Hi ha tres Salvadors que em tenen robat el cor i l'esperit: Sant Salvador del Bosc (Llimiana, Montsec), Sant Salvador de Verdera (Alt Empordà) i Sant Salvador del Corb (Peramola). 

Els poso per ordre de descoberta. Dels dos primers n'he parlat a bastament en aquest blog. La darrera troballa és d'aquest matí, seguint el guiatge d'en Jordi Quera (bon coneixedor de la zona) amb el qual vaig compartir anit taula i premi a Tragó. Guillem de Belibasta ens va reunir.

L'ermita de Sant Salvador, romànica de finals del segle XI, és la més petita de Catalunya. Té una ubicació extraordinària, encinglerada sobre un petit collet entre la segona i la tercera de les agulles del Corb, abocada als espadats de conglomerat i amb unes vistes excepcionals del massís de Sant Honorat i la Vall del Segre. Resten les parets i l'absis amb una finestreta. 

He començat l'ascensió massa tard, pels volts de les onze, amb una calor sufocant. Sort que m'he endut un litre i mig d'aigua, i el meu barret Indiana Jones. De lluny estant (des de Cortiuda) el massís sembla una mola de molí, perfectament rodó. D'aquí el nom del poble: Pe(d)ra-mola. He pogut donar-li el tomb, passant per les baumes troglodites anomenades La casa del Corb. També he pogut contemplar l'arc de pedra natural més gran de Catalunya. Lo més gran i lo més petit ben a prop.

El que he sentit dins l'espai clos de l'ermita no es pot expressar amb mots. M'hi he estat més d'una hora. No volia marxar, com si no pogués. El poder tel.lúric d'aquest punt geogràfic és sobrenatural, semblant a Montserrat, però molt més desconegut. Millor. 

En el Prepirineu tenim racons gens turístics d'una bellesa corprenedora, amb una energia d'altíssima vibració. El Sant de Bosc seria un altre exemple increïble.

Sant Salvadors. En el de Verdera la llegenda relata que hi va estar el Sant Greal... No m'estranyaria. El Cap de Creus és l'indret tel.lúricament més potent de Catalunya, per això hi visc a tocar. 

M'enduc d'aquest verals un premi i una ermita. Gràcies, Guillem, Jordi, i la resta...

III Premi Guillem de Belibasta

He estat guardonat amb el Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d'aventures a la natura. Anit vaig rebre el premi a Tragó. El llibre ja està publicat. Gràcies!

https://entrellum.blogspot.com.es/2016/04/premis.html

Fremdheit (3)

Si la llibertat és un mite, també ho és l'amor, la felicitat, etc. Què, no és un mite? Tot allò que magnifiquem, allò que gosem escriure amb majúscules. L'home és una animal mito-lògic que aspira a ser lògic i no se n'acaba de sortir. 

Fa 2.500 anys els grecs van fer el pas del mythos al logos, fundant la cultura occidental; però a hores d'ara, sincerament, algú amb dos dits de front creu que aquesta "racionalitat" ens ha conduït al paradís a la Terra? Oi que no? 

Contemplo els camps alemanys plens de generadors eòlics (de dubtosa estètica) i veig cotxes Tesla carregant les bateries a les benzineres... I què en farem, de les bateries després? El mite de l'energia verda. Un altre mite. Com el del menjar bio i orgànic. Quants mites més crearem? No tenim remei.

Per a mi ser lliure és que ningú fiscalitzi els meus actes, que ningú em digui què he de fer i com ho he de fer. Ja sóc prou gran per espavilar-me sol. Això no és cap mite, sinó una praxi diària que es manifesta en fets concrets. Sóc lliure exercint la meva llibertat i creant les condicions de possibilitat perquè pugui desenvolupar-se. Un exemple: escrivint el que em rota aquí, sense dependre de res ni de ningú (jurats, editors, lectors, diners). Em sento i sóc lliure, l'escriptor més lliure del món. 

La societat actual ens ha venut dos mites calamitosos: el Be Yourself i el Be Happy. Jo seré allò que pugui ser, em realitzaré o no com a ésser humà, però que no em toquin la pera amb consignes de fireta. I seré feliç o no, dependrà del dia, però en cap cas ha de ser una obligació. Avui sembla que tothom hagi de demostrar que és superhappy a les xarxes socials... De debò que la veritable felicitat es redueix a una selfie retocada? Va home va.

Sobre la llibertat n'estaria parlant dies i dies, però no es tracta de parlar-ne, sinó d'experimentar-la. Si més no, deixo algunes pautes: desobeir és el primer pas cap a la llibertat; llibertat i covardia són incompatibles;    la llibertat i la solitud són germanes; sense llibertat la vida és només mitja vida, està escapçada... 

Demà torno a CAT. Per uns dies, a descansar, a preparar el proper viatge. Sempre hi haurà viatges per fer... 

Lo contrari de la Fremdheit és la "Geborgenheit" (un altre mot difícil de traduir): sentiment de seguretat, benestar, absència de risc, protecció, caliu, calma, pau... Té molt a veure amb les arrels i l'amor. Els psicòlegs diuen que  és un sentiment fonamental, atès que les persones mancades de Geborgenheit a la infantesa, desenvolupen després personalitats inestables i problemàtiques. Vet aquí. 

El camí d'anada i de tornada mai és el mateix, encara que trepitgis el mateix camí.

Fremdheit (2)

Si hagués de definir la meva vida, ras i curt, diria que ha sigut i és una investigació radical sobre la llibertat.

Què significa ser lliure? No teòricament, sobre el paper o en els llibres, sinó en la pràctica, vivint lliurement,; no pas com un "dret" que tenim o se'ns concedeix, sinó com una conquesta diària. El que sé sobre això, poc o molt, ho sé de primera mà.

Vaig patir la manca de llibertat en els anys de la meva adolescència, sobretot per motius religiosos (Opus). Després vaig adquirir compromisos i responsabilitats socials i personals (treball, matrimoni, paternitat). Un dia vaig poder escapar-me de tot això i, des d'aleshores, tinc la pell molt fina en aquest sentit, valoro la meva llibertat per sobre de tot i detecto a 100 kms. qualsevol amenaça en contra d'ella.

Sóc llibertari, que no és el mateix que ser llibertí. Una cosa és ser un "esclau alliberat" i una altra ser llicenciós en els costums. Els meus costums són d'allò més simples i frugals, gairebé franciscans. Crec en l'anarquisme com a camí d'autosuficiència, no acceptant cap mena de poder exterior, sinó assolint la independència individual. Autoconeixement i autodomini. Llibertat, per tant, que no té res a veure amb el llibertinatge. 

Viatjar fins a la Fremdheit (que no surt als mapes) suposa explorar les dimensions insòlites de la llibertat. Si realment he de ser lliure, també hauré de deslliurar-me de la idea que tinc de mi, és a dir, transcendir la meva presumpta identitat. Si em quedo atrapat en la màscara personal que tinc (i els altres tenen de mi), romandré esclau. És per això que viatjar et fa més lliure, perquè escapes de les rutines habituals típiques de la teva "zona de comfort" i et lliures a l'aventura, obrint-te a noves i inèdites possibilitats. Però el risc extrem d'aquest lliurament és la Fremdheit: perdre't de tal manera que deixes de ser tu... 

Deixar de ser tu és la suprema llibertat. El sacrifici de l'ego que es desintegra dins el remolí de la fluència existencial. Fluir amb els esdeveniments, deixar el control en mans de la providència, fondre's amb un destí que ja no escrius tu, sinó que es presenta en pur present i et fa ser allò que no eres i allò que no somiaves ser.

No sé si m'explico.

Viatjar fins a la Fremdheit és un viatge més enllà dels mapes i dels plans, un viatge que exigeix deslliurar-te de tot, fins i tot de tu mateix... 

Clar, un dia et sents tan perdut que, inevitablement, el teu inconscient (o l'àngel que et guarda), agafa el telèfon i truca a la mama, o envia un whatsapp a aquella persona tan especial... Llavors, el miracle de l'amor et salva del naufragi de la llibertat. 

El miracle de l'amor. El naufragi de la llibertat.

El miracle de la llibertat. El naufragi de l'amor.

(He de meditar més sobre això)

Fremdheit

Der Wanderer hat die Erfahrung des Fremden, das Fremdsein, sich fremd fühlen... 

En tots els viatges que he fet (viatges llargs en el temps i en l'espai) he acabat sentint una experiència extrema que els alemanys anomenen "Fremdheit". Ho podríem traduir com estranyesa, alienació, forasteritat. De fet, és el contrari de la Identität. 

Cada viatge és un experiment que fem amb nosaltres mateixos, cercant els límits de la nostra identitat, obrint-nos a allò que ens és aliè. Si l'experiència viatgera es porta fins als extrems, llavors pot aparèixer aquesta pèrdua de la identitat, una desorientació molt profunda, un no saber qui ets ni on estàs. Això és la Fremdheit.

Després de 40 dies, 15.000 km i 18 països, aquest matí l'he sentida de forma molt punyent al mig del mercat de Nellingen. Ahir a Dinkelsbühl ja van aparèixer els primers símptomes, que solen ser físics: davallada energètica, malestar general, debilitat, ganes de dormir... Aquest matí ha sigut més psicològic. 

Descobrir un senyal del Camí de Sant Jaume (Jakobsweg) m'ha confirmat que el viatge s'acaba. Aquest viatge concret. Tots els viatges tenen un principi i un final. El mateix em va passar l'estiu passat quan estava visitant la cabanya de Heidegger a la Selva Negra: va aparèixer una petxina pelegrina i vaig posar fi a la Nordkapp Expedition. Crec molt en els senyals. Per tant, me'n torno a casa. 

Quan les ales et porten tan lluny que ja no saps qui ets, cal retornar a les arrels per a retrobar la identitat. 

La força centrífuga és entròpica (desordre, caos) i la centrípeta entàlpica (recuperació energía interna). Diuen que l'entropia és irreversible, la qual cosa no vol dir que el sistema no pugui tornar al seu estat inicial, sinó que no és possible tornar pel mateix camí. 

La dialèctica entre la Fremdheit (ales, llibertat) i la Identität (arrels, amor) és la que ens permet de continuar investigant d'on venim, qui som i cap on anem.  

Segueix plovent, fa 13 graus. Auf Wiedersehen, Deutschland!

Per cert, Einstein va néixer a Ulm, molt a prop d'aquí. 

Massa preguntes

Et desperta la pluja. Sents com ressonen les gotes al sostre de la Caddy. No hi ha cap pressa per treure el cos del sac de dormir. 

On ets? En un lloc indeterminat entre Kassel i Würzburg, Alemanya. 

D'on véns? De la punta més meridional de l'illa de Lèucada, a la mar Jònica, concretament del Ιερά Μονή Αγίου Νικολάου Ιράς, on vaig parlar amb una monja que em va dir que lo més important a la vida és saber escoltar el silenci...

On vas? Això no em preocupa gens. L'espai és un holograma, com el temps.

Qui ets? La imatge que et facis de mi.

Què vols? Vull fluir amb la vida. Ser autèntic.

La pluja continua amb la seva melodia agradable. No volem respostes, sinó fets. Els fets no admeten judicis. No volem paraules, estem farts de paraules. Preguntar és una manca de respecte amb la realitat. La gent que pregunta massa està malalta. La pluja no pregunta mai res, cau i prou, és un fet incontestable que ho remulla tot de certeses evidents. Després ho veus tot més clar, més net. 

Vull ser pluja i vull ser la millor versió de mi.

Thüringer Sauerbraten (and I think to myself what a wonderful world)

Són aquestes ciutats alemanyes que et roben el cor, tan ben conservades, amb tramvies, bicicletes, persones silencioses i educades, músics al carrer, terrasses on aprofitar les ullades de sol... 

T'asseus en una taula del restaurant Nüsslein, a l'entrada del Krämerbrücke, el pont medieval habitat més llarg del món, en el centre d'Erfurt, la capital de la Turíngia. Demanes una gerra de cervesa i rumies què menjaràs. T'encanta provar especialitats dels llocs que visites. La cambrera et recomana el plat estrella: Thüringer Sauerbraten. Ok, posi'm això. Es tracta d'un estofat de vedella molt substanciós, acompanyat de patata i col vermella. T'ho mereixes, després del tràngol depriment de Buchenwald. 

Per a tu, menjar carn és excepcional, i avui has gaudit d'allò més. Es fonia a la boca. A més, el músic que tocava davant mateix s'ha lluït amb cançons de Bob Dylan, harmònica inclosa. Es pot demanar més? Sí, clar, una bona companyia... Paciència, xaval, que tot arribarà. 

Entre Weimar i Buchenwald

Sembla mentida que a pocs quilòmetres de distància, en el cor d'Alemanya, coincideixin els dos extrems més clamorosos d'aquesta tribu teutònica: el cim daurat de la intel.lectualitat (Weimar) i el crematori nazi (Buchenwald). 

Fa molt de respecte passejar un matí de diumenge rúfol de juliol pels carrers de la ciutat on Goethe va viure 50 anys de la seva vida i on Nietzsche en va malviure els darrers després d'haver perdut la raó (o per excès de "raó", com els nazis). Aquí guarden el seu arxiu. Una ciutat a la qual cal afegir noms com Schiller, Bach, Liszt, Herder, Wieland... a banda de ser el centre de la Bauhaus. 

"El somni de la raó produeix monstres" (així va titular Goya el gravat 43 dels seus Caprichos). Gran part de la meva formació cultural i filosòfica beu de les fonts germàniques i dels autors esmentats. Em trobo atrapat per la història col.lectiva i personal. Tot plegat ben fàustic. 

Quan vam vendre l'ànima al diable? El diable és el racionalisme sense cor? El diable es la hybris humana? El diable és el capitalisme sense ètica? Qui pot comprendre que el Mal floreixi enmig d'un jardí ple de roses exquisides i elegants? Es pot recuperar l'ànima? Com? 

Com fa un any vaig plorar a Treblinka, ploro ara dins el crematori de Buchenwald. Perquè és absolutament increïble, ploro llàgrimes inversemblants, que no semblen meves, sinó d'un àngel que habita el meu cor.....

Així va ser. Venim d'aquí. Aquí estem, entre Weimar i Buchenwald. Aquesta és la nostra grandesa i la nostra misèria. Això és Europa, qui mana i qui va manar. La llum (Aufklärung) i les ombres (Dunkelheit). Dr. Jekyll und Mr. Hyde.

Busco la tomba de Goethe al vell cementiri... Em costa trobar-la. Quin indret més maco per al repòs etern. Vet aquí, Goethe i família:

Sembla que vol sortir el sol...