Exili 8

Hem perdut el relat. Hem perdut l'autogovern. Tenim els líders a la presó i a l'exili. Hem perdut la unitat. Ítaca estava massa lluny o simplement era fum. La revolució dels somriures ha esdevingut la rendició de les llàgrimes. Si més no podem estar contents perquè no hi ha hagut cadàvers, només una mica de sang i patacades. Podríem parlar de traïdors, de botiflers, de fantasmes... Millor callem i acatem el 155. Som un poble avesat a la derrota. Acotxem el cap per enésima vegada, caganers, i fem la viu-viu a cop d'enquestes tendencioses i discussions de cafè. Sense relat no hi ha res. Però el relat és literatura. Després hi ha la realitat, els fets consumats, la valentia per defensar la llibertat. O lluites fins al final per la llibertat o ves-te'n a casa. Vull relat, iniciativa, unitat, coratge, pebrots... Vull un poble digne. 

Ara vindran amb pactes, negociacions, claudicacions, putaramonetisme i peixcovisme... Lo de sempre, vaja. 

Vull un poble lliure i digne. No vull això. 

Exili 7

Tramuntanada tot el dia. Continuem dins el camp de concentració número 155 amb presoners polítics. Els farlopiolins comencen a marxar perquè també estaven empresonats en els vaixells. Ara ens reprimiran els Mossos. Tenim el Cap Major a Brussel.les, encara lliure, treballant per internacionalitzar el conflicte. Som bona gent, pacifistes, mesells, soferts, gandhis de pa sucat amb oli, avesats al derrotisme victimista, especialistes en manis, cassolades, minuts de silenci, i altres accions inútils, perquè les revolucions no es fan amb somriures i espelmetes, sinó arriscant la vida. Per evitar la sang, ens empassem 300 anys més la vergonya dels esclaus. La Submissió. La Rendició. Tot esperant que ens reconeguin els de fora... 

Fa dies que només trepitjo 2 súpers: BonPreu i Esclat. El mateix criteri aplico a la resta de despeses. Cal ser MOLT conscient del teu poder.

Exili 6

(Recull de tuits)

No podem decebre els herois que han perdut la llibertat a les presons espanyoles per complir el nostre mandat. Ells som nosaltres.  #NoEsteuSols

La monarquia bananera española haciendo el ridículo mundial sin separación de poderes y con el partido más corrupto y fascista de Europa.

Santi Vila està mort políticament i ha de desaparéixer de la política CAT. Pot anar amb Lo Pelat d'Alcampell a jugar a la petanca...

Los que "rompen la convivencia" en CAT són els fatxes ultres (farlopiolins de paisà) que impunement van repartint llenya a la gent pacífica

Aquest no parar de fer enquestes demostra que estan cagaitos patas abajo, s'han parat ells mateixos la trampa i ara no saben com sortir :)

S'ha de ser mega hiper obtús per engarjolar els líders opositors i després pensar que guanyaràs les eleccions. Rajoy ens fa la campanya!!!

O repetim imatges del 1-0 i les multipliquem per 100 o no ens faran cas enlloc. Prou ja de tanta beneiteria, mani, cassola i espelma!

El 21-D les eleccions tindran menys garanties que el nostre referèndum del 1-O Amb candidats a la presó i descrèdit mundial de Ñ

El dilema és: 1) o anem a la presó 2) o violència al carrer. Per evitar 2 hem parat màquines i cap a l'exili... What's next?

Excloure la violència (que és no matar, però estar disposat a deixar-se matar) implica abaratir El Somni

Quants cops de porra estem disposats a entomar? Quants presos polítics?

Hem de continuar 300 anys més suportant la repressió?

Si calles i claudiques, no hi ha fractura social. Si acates, hi ha pau. Si no et queixes, admets la submissió. Llavors hi ha convivència!

(I el maltractador segueix maltractant: amenaçant, humiliant, estomacant, empresonant...)

Ara volen que pensem: la independència s'ha demostrat impossible, per tant deixem la utopia i votem opcions possibilistes (pactisme, peixcovisme)

És el resultat de la por: hi haurà violència, fractura social, debacle econòmica... Per tant, posem seny (quelcom molt català)

Exili 5

El món es divideix entre els que volen mantenir les coses com estan (conservadors del status quo) i els que les volen canviar (progressistes o revolucionaris). Normalment, els que no volen canviar res són persones a les quals el sistema els proporciona beneficis i seguretat. Aquí estan els rics i els paràsits. El seu immobilisme és por a perdre el que tenen. Només acceptarien un canvi si fos per a millorar el seu status (augment de sou), però mai per a modificar els sistema.

Val a dir que en una societat desenvolupada amb un nivell de benestar material acceptable, és difícil que aparegui un esperit revolucionari. És a dir, dóna feina i sou dignes a les persones, i tindràs justícia i pau social. El problema sorgeix quan la injustícia augmenta i el benestar entra en crisi. Podríem dir que l'avarícia dels rics provoca la seva pròpia destrucció. Si et carregues l'equilibri social, estàs plantant la llavor de la discòrdia. Per això, com afirmava Aristòtil, és summament important que la classe mitjana sigui prou àmplia, no fos cas que els pobres ens ho fotin tot enlaire. De vegades, els rics semblen rucs. Tenen calés, tenen mitjans, ho tenen tot menys senderi. Són ells, els cobdiciosos capsigranys, els que estimulen les guerres. Les guerres on moren els pobres. Les guerres que destrueixen vides i béns materials. Les guerres que són un negoci per als fabricants d'armes i per als que hauran de reconstruir tot allò que s'ha enrunat. La banca sempre guanya.

La Revolta Catalana no és una revolució convencional. La fan els rics i la fan els pobres. És molt transversal. L'origen és una injustícia que afecta una comunitat identitàriament singular. La crisi econòmica va fer esclatar la pòlvora que estava amagada al bagul de la història. Catalunya sempre ha estat oprimida, com a terra conquistada i vençuda. Però havíem acceptat aquesta condició i no ens plantejàvem canviar el sistema. En quin moment es gira la truita? Quan es van trencar els ous? 

Hi ha un dia gloriós en el qual el poble comprén que la situació és injusta (España ens roba, ens maltracta, ens menysprea, ens insulta, ens amenaça, ens humilia, ens empresona, ens...) Aquest dia apareix la Mutació independentista. En un matrimoni puc aguantar certes coses, fins que un dia dic prou i deixo d'aguantar. La línia vermella es traspassa i ja no hi ha marxa enrere.

La resposta repressiva a la reivindicació de justícia implica una reacció encara més forta: No ens deixarem aixafar! No ens rendirem! El poble pot rebre garrotades fins que un dia diu prou. Aquest prou és la situació actual catalana. 

El sistema ha de canviar. No podem seguir com estem, i menys anar enrere. El poder (econòmic, polític, judicial, tot és el mateix) no permet aquest canvi. Les estructures estatals i europees es neguen a parlar de canvis. Catalunya està lluitant per la seva supervivència... 

La paraula clau és llibertat. Si no puc canviar allò que em perjudica, no sóc lliure. He de poder decidir què faig amb els meus diners i amb la meva vida. No accepto que altres decideixin per mi. España s'entesta a negar-me la llibertat per decidir. España em reprimeix i em castiga. No reconec España ni el seu autoritarisme tronat. Sóc lliure i exerceixo aquesta meva llibertat. 

Si cal anar a la guerra, hi anirem. Si cal arriscar la vida, l'arriscarem. No ens empresonaran els somnis. No ens tallaran les ales. No aconseguiran espantar-nos. Som el que som, i decidirem el que volem fer. Ser lliures. Constituir la República Catalana. 

Exili 4

1) Precedents. Tinc escrit en els arxius d'aquest blog (encetat el desembre de 2005, fa 12 anys, que no són pocs) que el Tripartit de Montilla va ser una catàstrofe permesa per Carod, en nom de l'eix esquerra-dreta vs l'eix nacional. Aquells temps de caïnisme entre CiU i ERC no van donar per a més, o sí: es va reeditar el Tripartit i ja sabem què en va sortir. La principal tesi que defensava aleshores era la següent: Catalunya s'està descatalanitzant. Montilla de President podia semblar una gran fita de la integració social per tal d'ampliar la base del catalanisme i bla bla bla. Discurs Carod. Només cal veure què declara avui el exPresident d'origen andalús (àlies bachiller Montilla) per demostrar el fracàs d'aquella quimera. No dic que no hi hagi indepes fills o néts de la immigració, que hi són, sens dubte; sinó que una gran part dels immigrats de l'època franquista segueixen sense integrar-se i confirmen la descatalanització esmentada. Són els "xarnegos" que no s'han pres mai la molèstia d'aprendre català, els desarrelats que encara voten sociata al cinturó industrial i que Montilla representa tan patèticament. Aquests sociates estan en franca decadència. El PSC ha perdut els efectius més catalanistes i agonitza amb Icetes i altres "botiflers" ridículs. La darrera desbandada l'ha provocat l'aplicació del 155 i el servilisme dels sociates a la dreta feixista espanyola. Són còmplices dels franquistes, és a dir, dels botxins que empresonen càrrecs electes. Catalunya no mereix aquestes rates i qui els vota no mereix el nom de català. Punt.

2) Actualitat. Després apareixen els C's amb el seu discurs clarament anticatalà. Són els colons. Els que parlen castellà al Parlament. Els que inventen mentides sobre les escoles i la llengua i l'adoctrinament. Els fills de l'Aznar i del Fraga. Els PPros es queden curts al costat d'aquests ultres que munten manis amb energúmens nazis talment escuadrones de la muerte. Impunes, of course. Tenim, per tant, un bloc unionista-constitucionalista que no admet gaires matisos: La Sacrosanta Unidad de la Madre Patria está por encima de todo, derechos humanos incluídos. Sin discusión. Por real drecreto. Aquesta gentussa ens està portant a una altra Guerra Civil. És qüestió de setmanes. Ordeno y mando. Querelles i empresonaments. Judicatura al servei del Règim'78 Corrupte i Putrefacte. La Màfia defensant la classe extractiva del IBEX35. Un femer de por. Clavegueres de l'Estat Terrorista.  

3) Conclusió. Per tant, entre els xarnegos desarrelats i els botiflers que gaudeixen sent enculats (icetesiviles, això a casa) i la inquisició Ñ feixista amb el seu odi atàvic contra CAT (que és enveja i complexe d'inferioritat), ho tenim fomut, però reeixirem. El panorama és desolador i donen ganes d'exiliar-se. Malgrat que estem tristos i deprimits, no ens rendirem. Vull deixar un bri d'optimisme per al final...

Pujols va dir que el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il.lusos enterramorts. Tant de bo algun dia passem del pensament, les declaracions, les manis, les cassolades, els tuits, les espelmes i els llacets... als FETS. Als fets consumats. Tant de bo algun dia el caganer que habita dins de cada català (en forma de seny) deixi pas a la rauxa del Timbaler del Bruc i dels almogàvers... FETS. Coratge. Determinació. Vull veure plorar els espanyols mentre marxen de la nostra terra lliure amb la porra entre les cames. 

Modifica

Exili 3

Pot semblar que aquest dissabte la mar fosca ens porta flaire de derrota. Pot semblar que aquests trons (i el silenci que deixen entremig) són laments d'impotència d'un poble. No pas. No pas. No pas. Jesucrist també va tenir un Via Crucis, un calvari, una creu, mofa i insults, la fel amarga del menyspreu, la prepotència d'un imperi terrenal que va voler esclafar-lo. I tanmateix va ressuscitar. 

És religió: fe, esperança i amor. És un somni compartit. Quan el dolor fa mal, quan les ferides sagnen, quan queda solitud i dubte: Calia arribar fins aquí? Calia?

És aquest creure que no abandonarem mai, que paga la pena la lluita. És aquest saber que sortirà la llum al final del túnel. És abraçar-nos i consolar-nos i repetir mil vegades: ens en sortirem, i tant que ens en sortirem!

Ser català és un honor, un orgull, una gràcia. Defensar el que som i el que volem és un deure. 

Podria semblar que, a hores d'ara, tota la feina feta va ser inútil. No pas. No pas. No pas.

Amb la cara ben alta, cridarem els vostres noms. Sou la llavor de la terra i la pluja del cel que clama justícia eterna. Sou els fars assenyalant-nos el camí cert. No esteu sols. Som vosaltres.

Estem una mica espantats. Ho intentem dissimular. La força del Monstre, les seves urpes, esquincen la pell i les tendreses. Els somriures han mudat per esdevenir plany. No pas. No pas. No pas.

Demà ens tornarem a alçar i la Revolta serà imparable.

Exili 2

"Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble" (Espriu). 

We shall stay faithful forever serving this country.

Ens queda la paraula, els mots que ens salven la desfeta. Direm el nom de les coses, la veritat que cou i la que crema. I si perdem, perdrem amb la mirada encesa. I si guanyem, guanyarem la lluna plena. 

Els botxins se'n riuen de les víctimes. És la tenebra. L'odi que creix en clavegueres brutes on la llum no podria sobreviure. Respirem una mica, i a la propera alenada, indefectible, l'horitzó s'obrirà ple d'esperança. 

Guanyarem la lluna plena i les ales que ens calen per assolir una dignitat insubornable. 

Ens mantindrem fidels a la terra, a la tribu, al somni que ens eleva a tocar de les estrelles, amb la llibertat com a bandera.

Exili 1

Encara puc dir? Encara no m'heu empresonat el dir? Encara no heu tancat Blogger? Encara tinc la paraula i l'emoció intacta? 

Hores després d'aterrar a la terra on vaig néixer, la terra dels meus avantpassats, descobreixo astorat que visc en l'exili. Exili interior. No em deixen ser el que sóc i no puc exercir el meu dret a decidir. Sobre la meva llibertat mano jo. Per això decideixo exiliar-me. 

Quan engarjolen els meus representants, m'engarjolen a mi, que els vaig votar. De la ingenuïtat hem passat a la perplexitat. Allò que no podia ser, és. S'anomena realitat. Violència institucionalitzada, disfressada de legalitat constitucional; repressió i opressió; estat d'excepció amb inseguretat jurídica; una causa general contra de dissidència separatista, els heretges indepes han de ser esclafats. Anorreats. Hem entomat cops de porra, boles de goma, insults, menyspreus, humiliacions, odi visceral. De la catalanofòbia al catalanicidi hi ha un pas. Encara puc dir?

Ràbia i rauxa. Puc dir com em sento? Tinc dret a expressar-ho? La negra nit ha caigut sobre nosaltres. Ens demanen paciència, calma, pau. Som gandhis, caganers, cagacalces? Tenim la sang d'orxata? Diuen que la cosa va per llarg... Fa 300 anys que la cosa va per llarg. 

Encara tinc el dir? Tota la lluita finirà en aquesta cambra fosca? Ni muts ni a la gàbia! No ens rendirem tan fàcilment. Som massa tossuts per acatar. No hi ha llàgrimes. Només determinació. L'exili és no sentir-se identificat i caminar fora dels paràmetres imposats. 

La llibertat és coratge i voluntat. No callarem. No ens sotmetrem. No deixarem de ser el que som. Ni un pas enrere. Catalunya només ens té a nosaltres.

 

CDMX

Amb la son trastocada. Miro tres rellotges alhora. Amb ganes de tornar a casa. Els 23 dies mexicans fineixen amb un regust picant i agredolç. Cada viatge em confirma que la destinació definitiva té forma de cor. El cor és el que ens salva del naufragi vital. No pas la supèrbia o l'ambició. 

Potser no hi haurà una "destinació definitiva". Potser el cor sigui només una metàfora. Potser em cansaré de viatjar...

En la solitud confortable d'una habitació d'hotel, em pregunto si val la pena continuar amb aquesta dèria de "veure món". La bellesa sempre val la pena. La misèria deprimeix. CDMX és la creació humana més manicomial que he vist mai. La cosa més lletja i més insostenible. És l'apoteosi més horripilant de la idea de ciutat. És un infern literal. 

Tanques els ulls i ets a Cap Ras, a la Cala Bramant, contemplant la sortida del sol o la lluna plena sobre el mar. La bellesa sempre val la pena. L'amor també, malgrat la seva fragilitat. Que sigui fràgil el fa encara més bonic, com la pila de pedres que saps que caurà...

La bellesa i l'amor ens salven del naufragi. Viure és naufragar. El cos és un vaixell inestable. Viure és aprendre a surar. El salvavides del cor. Cap Ras.

Volaràs 12 hores. Tornaràs a travessar l'oceà. Quin desgavell, tants avions i tants escenaris. Quants dies fa, quantes setmanes, que no medites com déu mana? Que se n'ha fet, del teu centre? Qui veus al mirall?

Quan vas escriure el darrer poema?

Enyores la guitarra. Enyores la sonsònia del mar. Enyores l'enyorança. Ets un sentimental.

Quan vas escriure el darrer poema?

Hi ha poetes a CDMX?

El cor és una metàfora.

Puebla 2

Em desperto amb males notícies de Catalunya. Tres dies de cerimònia de la confusió (després del nyap de la declaració de divendres passat) per acabar rendits i desarmats, submissos i enculats com sempre. El Dia de la Desfeta. De què serveixen totes les batalles guanyades si al final perdem la guerra? El mite del poder del poble... 

No hi ha res més important que la llibertat. Ni tan sols l'amor, perquè si no ets lliure no pots estimar de debò, allò serà dependència o coses pitjors, però mai amor veritable. La llibertat no és solament la condició sine qua non de l'amor, sinó la condició bàsica d'una existència humana que mereixi aquest nom: humana, és a dir, digna i respectable. I el que val per als individus també val per als pobles.

Al capdavall, només sóc responsable de la meva llibertat individual, per la qual he lluitat i lluitaré sempre, arriscant la vida si fa falta. El meu dret a decidir és inalienable. Faig amb la meva vida allò que vull, fins i tot quan m'equivoco. Sóc responsable dels meus actes. La integritat moral és tant o més important que la física. Molts van morir defensant allò que creien, i la seva mort els dignifica com a éssers humans. 

Males notícies de Catalunya. El dia 1-O vaig estar tot el dia (des de les 5 del matí fins a les 10 de la nit) defensant una urna amb el meu cos el qual, durant una hora i mitja, va estar lligat amb una corda a l'urna tot esperant que arribés la policia... La policia no va venir, per sort. Al final, hi havia 700 vots dins, els DNI dels quals vam estar introduint un per un a l'ordinador. Érem 4 persones treballant sense defallir. Vam complir amb la tasca encomanada. Un orgull indescriptible. Sé que altres van passar-ho pitjor, van rebre garrotades i la seva sang va esquitxar la memòria d'aquell dia gloriós. 

Per què explico tot això? Molt fàcil. El que no facis tu, no ho farà un altre per tu. No esperis res de ningú, i menys dels teus líders. L'únic líder real que existeix, l'únic heroi, és dins teu, és la teva força interior. Tu decideixes què creus i tu decideixes com actues. Tu i ningú més. 

Van inventar la religió i la política (i altres menes de submissió) perquè els individus covards i ignorants deleguessin la seva responsabilitat en els seus "representants"... El mecanisme és simple: si obeeixo, mai no m'equivoco. En tot cas, l'error és del que mana... Còmode, oi? La perversitat d'això és evident. Renuncio a ser jo mateix i em sotmeto a la voluntat aliena (divina o humana) i se suposa que així dormiré tranquil i seré feliç...

Tot va canviar el dia que vaig llegir Nietzsche i, sobretot, Max Stirner: l'únic i la seva propietat. L'única propietat real que tenim és la nostra llibertat i el seu exercici conscient. La resta són quimeres i entelèquies. Per això menyspreo la possessió material dels objectes o la possessió sentimental dels subjectes. Quimeres! Em tinc a mi mateix i tinc la meva llibertat. Això em fa humà. Això em fa persona. Això em fa autèntic i íntegre. 

Totes les servituds personals i socials queden en segon terme quan prens la iniciativa de seguir el teu propi camí amb coratge. Clar que existeixen mil entrebancs i mil temences! Però la determinació ha de ser ferma i clara. No admetem cap altra possibilitat. La meva llibertat no és negociable. Jo decidiré què faig amb ella. Podria fer-ho tot o no fer res, simplement retirar-me. El que jo decideixi és sagrat. 

Males notícies de Catalunya. Espero amb tot el meu cor i tota la meva ànima que el President i el Vice-president (ambdós missing) exerceixin amb dignitat i responsabilitat les tasques que els hi han estat encomanades. La traïció dels líders (com va escriure Xirinacs) és una vergonyant sortida. No perdo l'esperança encara. Per la meva terra i per la meva tribu, no puc llençar la tovallola.

Vull tota la llibertat possible per a mi i per als meus, per als Jordis, per Catalunya!!!

Puebla

Penúltima nit mexicana. Passejo lentament entre la gentada que s'aplega al Zócalo de Puebla, davant la catedral. Viuen amb intensitat el preludi del Dia de Muertos, la festivitat més important d'aquest país. Molta gent va disfressada a l'estil Halloween, amb carotes terrorífiques. La mort és un espectacle que no fa por. Cal ridiculitzar-la. El primer de novembre, tots aniran a passar el dia al cementiri, dinaran i ballaran sobre les làpides. És la festa dels vius que no obliden els morts. 

Passejo i observo sense jutjar. Simplement això: observar sense jutjar. És la cosa més difícil del món. M'ha costat anys arribar-hi, i reconec que sovint no me'n surto. Quan ets un estrany estranger, els llocs, els costums, les persones, només poden ser compreses a partir dels teus particulars paràmetres, però això és fer trampa. No és comparable una cultura amb una altra, com tampoc és comparable una persona amb una altra. Comparar és jutjar. Per tant, el més sensat és deixar-se de comparacions, observar i gaudir del que veiem, de la riquesa inesgotable de l'alteritat humana. 

No treuré conclusions sobre Mèxic. Després de 20 dies, he trobat de tot. N'he deixat constància a les anotacions precedents d'aquest blog. He vist els extrems: Rolls-Royce al barri de Polanco de DF i misèria extrema en zones rurals deixades de la mà de Déu i del govern. 

Mèxic és el menjar, la música, el tarannà afable i càlid de la gent. Mèxic és un esclat de colors, pura vitalitat. Des de les piràmides precolombines fins a l'artesania més increïble. Des de la selva amb els seus rius i cascades fins a les platges paradisíaques, sense oblidar el desert ple de cactus i de maguey. 

Acabo de veure edificis afectats pels darrers terratrèmols, molt a prop de l'hotel. Els han apuntalat amb fustes i estan acordonats per seguretat. Hi ha una església (la de San Juan de Letrán) en la qual no es permet l'entrada per risc d'enfondrament. 

Malgrat la inseguretat i la pobresa, els mexicans saben trobar la manera de divertir-se . No és bonic que en menys de 5 minuts vingui mitja dotzena de criatures a demanar-te unas moneditas.... Tampoc fa gaire gràcia sentir-te un privilegiat que pot sobrevolar tot això i demà passat agafarà un avió i adéu molt bones...

L'hotel es diu Quinta Esencia. És un nom meravellós: la pedra filosofal, la meta alquímica... La quintaessència és el secret final que cal assolir, quelcom que no pot ser expressat amb paraules. 

El dia que vaig marxar de casa

El dia que vaig marxar de casa no sabia exactament on anava, la incertesa era gairebé absoluta, però hi havia una profunda certesa: qualsevol cosa era millor que romandre. L’horitzó sempre serà l’horitzó. Pobres de nosaltres, si desapareix l’horitzó. La llibertat és aquesta fam i aquesta set d’horitzó, la superació de la por quan et trobes fora de la gàbia, a l’altra banda de la zona de confort, al caire de l’abisme, avançant en equilibri inestable cap al futur. La llibertat no és un saber ni una seguretat, sinó un voler i un coratge. La llibertat és crear allò que encara no existeix, crear-te i recrear-te més enllà del que ets. 

(I tot això val per a Catalunya)

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!!!

M'acabo d'afaitar. A l'agost vaig decidir que no em tallaria ni els cabells ni la barba fins que no fóssim independents. Avui s'ha declarat la independència i he tornat a agafar la Gillete. Quin gust, renoi. Llàstima que la festa m'ha enxampat a 9.000 km, viatjant per Mèxic. Aterraré a la República CAT el dia 1 de novembre. Quines ganes! 

Podria comentar mil aspectes de l'envitricollada peripècia que ens ha menat fins aquí, però no fa falta. Lo important és que ja hi som, hem aconseguit l'objectiu. Sé que, a partir d'ara, les coses no seran fàcils. Hem abandonat la zona de comfort i aspirem a crear plegats un estat nou de trinca. No patiu, que ens aniran reconeixent. Primer ens ho hem de creure nosaltres, ser creïbles i actuar amb fermesa, mitjançant fets consumats. Es tracta d'una conquesta, d'un camí ple de coratge i convicció. 

Hem fet el pas més difícil. Congratulem-nos. Som feliços i estem units. La resta l'haurem de treballar cada dia, cadascú en el seu àmbit. No paro d'explicar a les persones que m'ho demanen què ha passat amb Catalunya, les raons de la nostra lluita per l'alliberament. Em sento orgullós de ser català, orgullós del meu poble valent i pacífic, orgullós dels nostres líders (malgrat alguns moments de dubte). 

Compto els dies que falten per tornar. Afaitat. Joiós. Amb l'esperança renovellada i el cor curull, bategant ple de somnis. 

Gràcies a tots els que ho heu fet possible. Us abraço i us encoratjo a no defallir. Serem el que vulguem ser: lliures i creadors del nostre futur. 

Visca la República Catalana! 

Acayucan (coses típiques de Mèxic)

Avui he fet quilòmetres seguint la 185 des del Pacífic fins a l'Atlàntic, rumb a Veracruz, on no he arribat. Dormiré a Acayucan. Hauria de parlar del que ha passat a Catalunya? M'ho estalvio. He estat tot el dia pendent de les notícies, clar. Però millor m'espero a demà. 

Toca fer llista de coses típiques de Mèxic. Com sempre, ni és exhaustiva ni tampoc definitiva. Són curiositats que m'han cridat l'atenció i en deixo constància. Som-hi:

1- La xarxa de carreteres i (presumptes) autopistes és nefasta. Hi ha dos imponderables que apareixen dia rere dia, absolutament inesquivables: els "reductors" i els forats. Arriben a ser odiables. A més, hi ha força trams de carretera en obres pels ensorraments de la calçada. Mai et pots confiar. Conduir en aquest país és una contínua carrera d'obstacles.

2-  La perspectiva general del país que he vist deixa dues certeses: la majoria del territori és encara selvàtic i la majoria de la població indígena. 

3- Al mexicans els encanta la música a tot drap. Les botigues ho fan (suposo) per atreure l'atenció. La qualitat musical és ínfima. També sovintegen cotxes amb altaveus anunciant tota mena de coses!

4- La gent no fuma gaire, però són addictes a la Coca-Cola, principalment els joves.

5- Mengen a totes hores. Triomfen els establiments populars al carrer, barats i ràpids, de dubtosa higiene.

6- La propina és una institució nacional. Al meu parer, abusiva. Argumenten que el sou és tan baix que sense propines no poden sobreviure. El colmo és quan pagues amb targeta i al TPV apareix l'opció "propina" ("tips") a escolllir entre 5% 10% 15% 

7- Es veu molta policia i també exèrcit. Fan controls. L'aspecte dels cossos de seguretat és sempre igual: ulleres de sol, seriositat intimidatòria, com si fossin els amos. La poli va amb Dodges de vidres negres i amb pick up (amb efectius dempeus al darrere). Entrant a Oaxaca vaig trobar molts vehicles militars. Una pintada a l'autopista deia: "Fuera ejército, asesinos del pueblo". 

8- El vehicle més venut és la pick up. Lògic: per l'estat de les carreteres i per la funcionalitat, ja que hi poden carregar objectes i persones (molta gent viatja al darrere, dempeus, descoberts)

9- Els motoristes no solen portar casc. Els camions solen portar dos remolcs i són impressionants (marca Kenworth). 

10- Els mexicans són molt religiosos. Els queda la religió com a consol, producte de la pobresa i la ignorància. Fa 80 anys que governa el mateix partit (PRI), si fa no fa com a España. 

11- Tothom ven coses pel carrer, te les ofereixen als "reductors" (on has de reduir la velocitat per nassos), i els nens també. La majoria de vegades és menjar o begudes. 

12- Els homes i les dones solen estar separats en grups. Normal és veure una colla d'homes sense fotre res, a l'ombra, platicando o fent vida contemplativa. Les dones treballen més.

13- Les noies són mares molt aviat. Massa. Això crida força l'atenció. M'expliquen que les prenyen i els nois després marxen a buscar-se la vida, molts cap a USA...

14- L'essència del mexicà rural (dels urbanites passo) és molt pura, humil, fins i tot servil. No he sofert cap mala experiència amb ningú, per sort. Al contrari, sempre m'han respost i m'han ajudat. El fet de ser europeu et confereix una certa "respectabilitat", ets algú que ha vingut de molt lluny i s'interessa per les seves coses. Ells se senten valorats i t'ho agraeixen.

15- En realitat, al canvi, aquí tot és bastant barat. Pots anar als millors restaurants de DF i pagar uns 20 euros per cap. Això lo més car. Pots dormir en hotels molt decents per 20 o 30 euros. La benzina va a 0,7 euros el litre. El monopoli de les benzineres el té PEMEX. 

16- Vocabulari bàsic: platicar (xerrar), mascarado (sucre moreno), cuota (peatge), meter crédito (recarregar targeta mòbil), no pica mucho (pica, i tant que pica), hojalatero (planxista), jalar (empényer), ahorita (potser demà passat o l'altre)

17- La majoria d'aigua embotellada que pots comprar és "agua depurada" (sic). Poques marques fiquen a l'etiqueta "agua 100% de manantial". Compte!

Continuarà....

Bahía de San Agustín

Fa dies que tot el que veig és un déjà vu de Rapa Nui. Per a mi va suposar un gran impacte descobrir que a l’illa més aïllada del planeta les condicions de vida no tenien res a veure amb el que jo havia conegut durant 45 anys de la meva existència de burgès europeu al primer món. Era maig de 2009. Més tard he anat coneixent nous països. De Sud-amèrica, per exemple, he  explorat sobretot Xile, Brasil, i ara Mèxic. Cerco indrets on predomini la senzillesa, racons que encara no hagin estat massa contaminats pel progrés occidental i el turisme. Cada cop és més difícil trobar-los. M’inclino per la natura verge i els indígenes. Detesto les ciutats. La meva part més “wild” s’imposa sobre la part urbanita i domesticada. Sóc un salvatge amb Visa i Master Card. Gauguin és el meu ídol.

Anava per la carretera 200 (de Puerto Escondido a Salina Cruz, seguint la costa oaxaquenya) quan he vist un cartell que deia: Bahía de San Agustín 13 km.  El camí era de terra i he dubtat una mica. No em sonava que sortís a les guies, ni tampoc me l’havia recomanat ningú. De totes maneres, la brúixola interior apuntava cap allà i, com sempre, li he fet cas. El camí no estava tan malament. Travessant manglars, he fet cap al paradís.

Mazunte i Zipolite s’emporten la fama, però a mi no em van fer el pes. La Bahía de San Agustín és quelcom extraordinari. Totes les construccions són de fusta, no hi deuen viure més de cent persones; hi ha formacions de corall davant mateix, ideals per a fer snorkel; hi pesquen tota mena de peixos (taurons inclosos) i també llagostes. La gent viu completament integrada amb l’entorn, i jo sóc l’únic estranger! Val a dir que és temporada baixa. 

He arribat fins al final de l’areny (el playón) i he trobat David que m’ha suggerit d’aparcar el cotxe a l’ombra. Després ha vingut Moisés, el fill de l’amo, i m’ha ofert una cabanya davant del mar per 400 pesos, acabada d’estrenar. No té llum ni matalàs. Disposa d’aigua de pou i sanitari. A la terrassa hi ha una bona hamaca. He regatejat i me l’ha deixada per 300 (13 euros). Dormiré avui aquí.

He fet el primer bany a l’oceà. Aigua tèbia i transparent. Ja em sento recuperat del mal tràngol intestinal que vaig patir, i decideixo caminar tota la platja per arribar a la capella de Sant Agustí. 

A mig camí m’aturo a beure una cervesa Corona al menjador de la família de Burro Kiko. Simón i Júlia estan netejant els chiles (els pelen i treuen les llavors) que serviran per a preparar el “mole especial” del Dia de los Muertos. Aquest mole es prepara només a les grans celebracions i consta dels següents ingredients: chile rojo (guajillo), manzana roja (criolla, del cerro), chocolate, almendras, pasas, arándanos, pasas, platano macho, caldo de pollo, ajo, tomate, cebolla, orégano, pimienta, clavo, almoraduz... 

Encabat de la cervesa, llogo l’equip per snorkel. M’estic una hora observant peixos de tots els colors. El corall és perillós perquè si el toques, t’hi deixes la pell. Júlia em convida demà a menjar mole. Li pregunto si picarà gaire. Ella diu que no. Uix. No sé si em quedaré un altre dia. Potser sí. El lloc i la gent s’ho valen.

Torno a la cabanya i em trobo Moisés, David i Carlos (que s’ha afegit al grup) cuinant un suquet de peix amb foc de llenya. Acaben de pescar els peixos, i veig una cosa que no conec, un molusc de closca negra que anomenen “lengua de perro” o “cucaracha de mar”. Vindria a ser una mena de pegellida (lapa). Em conviden, però declino, atès que he menjat un parell de “pescadillas” (empanades farcides de peix) amb les cerveses, i no vull arriscar gaire els budells. 

Corre un vent de mar agradable. Hi ha unes formigues minúscules i rapidíssimes que s’enfilen per les cames i piquen. Acabo descansant a l’hamaca. Tothom es passa el sant dia a l’hamaca. Per això hi ha tant de sobrepès, sobretot a les dones. El paradís és així.

M’entesto a cercar cobertura d’internet. El lloc està allunyat de tot (els mexicans diuen: Dios no pasó por aquí, y si pasó fue para dejar la meadita). Hi ha dues persones (Mirna i Pancho) que venen unes targetes de wifi, ho intento, però avui no funcionen, sembla ser que no hi ha línia a la zona. Huatulco s’ha quedat sense senyal fa hores. La meva targeta de Telcel no serveix. Mira que trobar un lloc tan xulo i quedar-te incomunicat! El paradís és així.

Al final, prenc la decisió de marxar, pensant que en una població més gran o en un hotel com cal, disposaré de wifi. Comunico a Moisés que marxo i li dic que no cal que em torni els diners. Condueixo fins a la Bahía Chahue (Crucecita) on hi ha hotels i de tot, però continuem sense senyal de telèfon ni internet. La recepcionista de l’hotel m’assegura que la cosa se solucionarà aviat. Tant de bo. Fa moltes hores que estic missing i potser algú s’està preocupant. Tinc la filla aterrant a Tòquio i la xicota aterrant a Michigan. Tot en ordre. 

El que més em fot és que la fatal coincidència o mala pata ha volgut que això passi precisament avui, dia crucial a Catalunya. El ple del Parlament començarà a les 10 del matí de demà dijous (que aquí són les 3 de la matinada, 7 hores menys). Queden 6 hores, per tant. A veure si torna el senyal. Igual el problema és que s’ha acabat el món i no ens n’hem assabentat. Potser l’idiota del Trump i el coreà xalat han començat a prémer botons.... 

Millor dormo i descanso. Quina pena haver deixat el bungalou de Bahía de San Agustín. Havia comprat un parell d’espelmes. Fet i fet, aquí tampoc tinc internet. A veure si torna de nit o demà...

 

Miro la tele. Surt una notícia curta sobre CAT. Apago la tele.

Em desperto a les 23:00 i ja ha tornat el senyal. Ara el Parlament es reunirà a les 17:00 (les 10:00 aquí). Llegeixo l’editorial de Vilaweb: Coratge. Escolto CAT Ràdio. Allà ara són 2/4 de 7

Ufffffggg

Zipolite

Des de l'hamaca de la terrassa d'un bungalou de La Loma Linda, a Zipolite ("la platja dels morts"), observo com un picot (carpintero chejé) menja els fruits d'una palmera. L'ocell té un cant estrident i llueix taques de color vermell i groc al cap, i a les ales té ratlles blanques i negres (estil zebra).  

El Pacífic fa respecte amb les seves onades gegants que aprofiten el surfistes, no pas avui, perquè el cel és ben fosc i amenaça tempesta.

La costa oaxaquenya té fama de remota i verge. Zipolite, en concret, és un paradís hippie i té l'única platja nudista reconeguda oficialment a Mèxic. 

He vist gent rarota i molta pudor de porro. La diferència entre els indígenes i els estrangers és tan bèstia que els segons semblen extraterrestres. He ensopegat amb una colla que devien sortir de fer meditació o ioga, la majoria dels quals joves, i caminaven esmaperduts, entotsolats, en silenci...

No estic gaire catòlic. He passat una mala nit. La culpa va ser del sopar. Vaig badar i ho estic pagant car. Al tercer món no pots despistar-te ni un minut, sinó pringues. El restaurant era dubtós i el peix que vaig demanar encara més. Mira, em feia ilu menjar peix després de veure les barques dels pescadors... Els bacteris van envair-me els budells. Les corrípies van ser fulminants, amb perill de deshidratació. He dormit poc. De bon matí he anat a un OXXO (omnipresents en aquest país, petits súpers oberts les 24 h on pots trobar de tot). Allà he aconseguit Gatorade i píndoles adients per estroncar el tema. Estic millor. He begut aigua de coco (amb una canya, succionant-la del coco natural) i acabo de menjar un plàtan madur. No tot són flors i violes, família. Em feia el xulo per haver resistit 15 dies la picantosa gastronomia mexicana (ous de formiga i saltamartins inclosos) i, ja veus, he caigut de quatre grapes al final. Cal ser més humil i anar amb molt de compte.

Bandera vermella a la platja. Ben a prop n'hi ha una, de platja, que es diu Playa del Amor. A veure si la puc visitar demà, que farà més bon temps i tindré més empenta.

Mentrestant, em conformo amb la contemplació de l'espectacle del cel, trons i llampecs, el vent que aixeca onades sorolloses, la verdor que m'envolta, espessa i selvàtica, el temps que transcorre lentament... 

Avui, com ahir, la propietària de l'hotel és alemanya. Es diu Katia. És mestra de ioga i Feldenkrais. El marit és mexicà (Diego). Tenen dos fills adolescents i un parell de gossos mansos.

El picot ha marxat en sentir un tro ben gros. 

Hi ha dies que millor no moure's gaire. No és mal lloc per a reposar. Per què li van posar pacífic al Pacífic? Algú ho sap? 

Puerto Escondido

Després de gaudir de la muntanya a la Huasteca Potosina, volia conèixer Oaxaca i arribar fins al Pacífic. Mèxic és gran i divers. En aquest viatge cerco sobretot els contrastos, conscient que no puc abarcar-ho tot. Mai ho abarques tot. El que tens són retalls, percepcions, anècdotes...

He pres l'esmorzar massa tard i, per això, he trigat una hora per a poder sortir de l'embús de trànsit del centre d'Oaxaca. Putes ciutats. He enfilat la 130 camí de Puerto Escondido. M'esperaven gairebé 300 km d'una carretera infernal. Quina odissea. Hi he esmerçat 6 hores i mitja! 

Mira que he fet centenars de milers de quilòmetres a la meva vida, per països de tota mena, però res com la bogeria d'avui. Ho recordaré sempre. 

La primera característica de les carreteres mexicanes és que, quan arribes a una zona habitada (ni que sigui només dues cabanyes) et trobes amb un pegot enorme en forma de cordillera de ciment o asfalt. Has de frenar en sec si vols travessar l'obstacle sense destruir rodes i amortidors. Si la població és petita, n'hi ha un a l'entrar i un altre al sortir. Si és més gran, en pot haver la tira, un rere l'altre. De vegades avisen, altres vegades te'ls trobes de sobte perquè no es diferencien del color de l'asfalt. Els anomenen "reductor" o "tope". Ja et dic jo, que redueixes. Per collons. I si vas a tope ja pots llençar el tren de direcció. 

Però això era peccata minuta a la carretera d'avui. De seguida han començat els forats, clots, esvorancs i cràters. Calia conduir amb plena atenció per tal d'esquivar-los. Si fots una roda al forat, has begut oli. Truc? Posar-te rere un altre cotxe (millor si és un taxi) i seguir el seu traçat. A la 131 hi havia, per sort, pocs camions. Els camions mexicans fan por, s'assemblen als americans, amb aquell morro amenaçador, com el de la peli del Diablo sobre ruedas de Spilberg. Se t'enganxen al darrere a 100 per hora i els has de deixar passar. Avui sovintejaven les furgonetes de passatgers i les motos (normalment dues persones i sense casc). 

Com que hi havia hagut fortes pluges i terratrèmols, he trobat esllavissades de terra i rocs al mig de la carretera. També trams on la carretera s'havia ensorrat. El manteniment es limitava a apartar els obstacles i prou. Total, que era complicat superar els 50 km/h. 

Després la botànica: la vegetació ocupa l'espai dels cotxes. I la zoologia: gossos, cabres, gallines, vaques, rucs, llangardaixos verds de dos pams... En un moment determinat, he vist una mena d'homínid salvatge, seminu, amb llargues grenyes, que s'amagava al bosc... No, no estic flipant. Us juro que no somiava. 

Per descomptat, sense cobertura, tret dels pobles, i no tots. Observant la població, immensa majoria de trets indígenes. Solen ser de pell fosca, rabassuts. Alguna dona aconsegueix mostrar una certa bellesa facial... La pobresa no permet massa esteticismes. 

A mig camí, abans d'arribar a San Pedro Juchatengo, em trobo dos indis que m'impedeixen el pas amb una corda. M'aturo i diuen: Andamos bacheando, una ayudita, una monedita (tot ho diuen amb diminutius)... Responc: Pues hay mucho que bachear... En realitat, han omplert dos forats amb terra i para de comptar. Trec 15 pesos i els ofereixo al més jove, se'ls mira, els agafa i diu: Algo para comer? Para beber? Els ensenyo l'ampolla d'aigua que he comprat al poble anterior. El jove diu al vell: Agua, manito? Jo em queixo: Me quedaré sin... Em deixen anar. Bacheando...

Per fi, amb penes i suors, arribo a Puerto Escondido el qual fa honor al seu nom. No vull ni imaginar l'aïllament d'aquest cul de món abans de fer la ditxosa carretera. De fet, n'hi ha una altra, la 175, que està igual o pitjor. Sort de l'aeroport, que permet que arribin els surfistes i turistes. 

Trobo un hotelet decent a primera línia d'oceà. La mestressa és alemanya i es diu Manuela, un nom d'allò més alemany. A la porta hi ha escrit això: "Ratero, pasa de largo, que esta casa se defiende con armas y las usaremos". Tela telita. 

Bufa vent de mar, molt enganxifós. És sortir de la dutxa i continuar suant. La Manuela em desaconsella banyar-me a l'oceà. Diu que hi ha corrents molt fortes i és perillós. Potser demà. Opto per caminar platja amunt. 

Sopo un peix que està massa rostit. No trobo la carn entre la pell resseca i les espines. Coi. Els pescadors desen les barques. S'ha fet fosc i decideixo tornar en taxi. 

A l'habitació hi ha un enorme ventilador silenciós. Visca! 

Acabo amb unes paraules de Netzahualcóyotl que he trobat pel camí: 

Acaso de veras se vive con raíz en la tierra?

Res és per sempre. Només una mica aquí...

ubi enim est thesaurus tuus ibi est et cor tuum

Com més lluny estic de casa, més m’adono que no hi ha casa, que les arrels han esdevingut ales i que el cos és volàtil com els somnis de l’ànima. I tanmateix enyoro les albades de Cap Ras i trobo a faltar els petons dolcíssims dels teus llavis. Perquè el cor no aconsegueix dissoldre’s enmig del corrent impetuós de les coses alienes.

Oaxaca

A Mèxic allò que realment importa és la gent, la força incontestable del poble, la majoria descendents dels indígenes. La resta és decorat. Decorat són les ciutats aberrants i la presumpta superioritat de l'home blanc. Decorat el cristinianisme. 

Esther, la que serveix els plats al restaurant El Escapulario d'Oaxaca (la meca dels moles), és zapoteca i creu més en la deessa Centeotl (la del blat de moro) que en la verge de Guadalupe. 

He dinat una Tlayuda oaxaquenya, una espècie de pizza amb carns diverses i "chapulines" (saltamartins). L'altre dia, a Mineral de Pozos, vaig menjar ous de formiga (escamoles), i avui  insectes! (A Manaus, Amazònia, vaig endrapar formigues Saúva).  Aquí també mengen formigues, las chicatanas...

Ho remato amb un mezcal acompanyat de taronja (i sal de gusano) per tal de alleugerir la fortor alcohòlica...

Els picants i el grau alcohòlic caracteritzen aquesta gastronomia, per altra banda riquíssima i original. Treus foc per la boca i reses perquè els teus budells no et facin córrer. Per ara, després de dues setmanes, puc dir que he suportat amb dignitat la contundència dels plats mexicans. El truc és demanar sempre que et deixin tastar abans el mole. Lo del tequila i el mezcal ja saps que no té terme mig: o t'ho empasses o passes. La taronja és pur maquillatge. Esther em diu que el mezcal "hay que tomarlo a besitos"... 

Ara passejaré una mica. La ciutat s'ho val. Fosqueja i no tinc pressa. Els núvols cobreixen los cerros de San Felipe. 340 pesos per tot plegat (uns 15 euros) és un regal del cel. 

Oaxaca al cor. Deo gratias. 

Tlaxcala

Canten tots els galls dels encontorns. Obro els ulls en un llit amb lençols de cotó. Posada Quinta Amada. Hi vaig arribar de nit després d'una pallissa de 600 km per carreteres tercermundistes. Aquí fins les autopistes tenen esvorancs i en qualsevol moment se't pot creuar una gallina o una vaca o un ciclista. Els natius encara carreguen feixos de llenya a l'esquena i les nenes pareixen amb 13 anys. Méjico lindo y querido.

Després d'uns dies per la Huasteca Potosina (muntanya) he decidit baixar cap al sud rumb a Oaxaca, a veure el Pacífic.

Vaig seguint les notícies de Catalunya com puc, atès que la cobertura d'internet fora de les ciutats és nefasta o inexistent. La distància em permet una mica de serenor. Quan aterri a BNA el dia 1 de novembre, potser ja serem independents. Tant de bo. O estarem al carrer lluitant per la llibertat. El proper cap de setmana serà clau. Segueixo sent optimista malgrat alguns moments de dubte. Ens mereixem ser un estat. España està ferida de mort com un miura que es retorça sota l'estoc català. Sap que no pot tornar a recórrer a la violència contra el poble pacífic. Per tant, ho tenim guanyat. 

Canten els galls i el sol s'aixeca més enllà de les muntanyes. Des de la finestra veig els volcans Popocatépetl ("muntanya que fumeja",  5.452 m) i Iztaccihuatl.  

Quan dic que sóc català, sento un orgull indescriptible.