Em desperto amb males notícies de Catalunya. Tres dies de cerimònia de la confusió (després del nyap de la declaració de divendres passat) per acabar rendits i desarmats, submissos i enculats com sempre. El Dia de la Desfeta. De què serveixen totes les batalles guanyades si al final perdem la guerra? El mite del poder del poble...
No hi ha res més important que la llibertat. Ni tan sols l'amor, perquè si no ets lliure no pots estimar de debò, allò serà dependència o coses pitjors, però mai amor veritable. La llibertat no és solament la condició sine qua non de l'amor, sinó la condició bàsica d'una existència humana que mereixi aquest nom: humana, és a dir, digna i respectable. I el que val per als individus també val per als pobles.
Al capdavall, només sóc responsable de la meva llibertat individual, per la qual he lluitat i lluitaré sempre, arriscant la vida si fa falta. El meu dret a decidir és inalienable. Faig amb la meva vida allò que vull, fins i tot quan m'equivoco. Sóc responsable dels meus actes. La integritat moral és tant o més important que la física. Molts van morir defensant allò que creien, i la seva mort els dignifica com a éssers humans.
Males notícies de Catalunya. El dia 1-O vaig estar tot el dia (des de les 5 del matí fins a les 10 de la nit) defensant una urna amb el meu cos el qual, durant una hora i mitja, va estar lligat amb una corda a l'urna tot esperant que arribés la policia... La policia no va venir, per sort. Al final, hi havia 700 vots dins, els DNI dels quals vam estar introduint un per un a l'ordinador. Érem 4 persones treballant sense defallir. Vam complir amb la tasca encomanada. Un orgull indescriptible. Sé que altres van passar-ho pitjor, van rebre garrotades i la seva sang va esquitxar la memòria d'aquell dia gloriós.
Per què explico tot això? Molt fàcil. El que no facis tu, no ho farà un altre per tu. No esperis res de ningú, i menys dels teus líders. L'únic líder real que existeix, l'únic heroi, és dins teu, és la teva força interior. Tu decideixes què creus i tu decideixes com actues. Tu i ningú més.
Van inventar la religió i la política (i altres menes de submissió) perquè els individus covards i ignorants deleguessin la seva responsabilitat en els seus "representants"... El mecanisme és simple: si obeeixo, mai no m'equivoco. En tot cas, l'error és del que mana... Còmode, oi? La perversitat d'això és evident. Renuncio a ser jo mateix i em sotmeto a la voluntat aliena (divina o humana) i se suposa que així dormiré tranquil i seré feliç...
Tot va canviar el dia que vaig llegir Nietzsche i, sobretot, Max Stirner: l'únic i la seva propietat. L'única propietat real que tenim és la nostra llibertat i el seu exercici conscient. La resta són quimeres i entelèquies. Per això menyspreo la possessió material dels objectes o la possessió sentimental dels subjectes. Quimeres! Em tinc a mi mateix i tinc la meva llibertat. Això em fa humà. Això em fa persona. Això em fa autèntic i íntegre.
Totes les servituds personals i socials queden en segon terme quan prens la iniciativa de seguir el teu propi camí amb coratge. Clar que existeixen mil entrebancs i mil temences! Però la determinació ha de ser ferma i clara. No admetem cap altra possibilitat. La meva llibertat no és negociable. Jo decidiré què faig amb ella. Podria fer-ho tot o no fer res, simplement retirar-me. El que jo decideixi és sagrat.
Males notícies de Catalunya. Espero amb tot el meu cor i tota la meva ànima que el President i el Vice-president (ambdós missing) exerceixin amb dignitat i responsabilitat les tasques que els hi han estat encomanades. La traïció dels líders (com va escriure Xirinacs) és una vergonyant sortida. No perdo l'esperança encara. Per la meva terra i per la meva tribu, no puc llençar la tovallola.
Vull tota la llibertat possible per a mi i per als meus, per als Jordis, per Catalunya!!!
