El món es divideix entre els que volen mantenir les coses com estan (conservadors del status quo) i els que les volen canviar (progressistes o revolucionaris). Normalment, els que no volen canviar res són persones a les quals el sistema els proporciona beneficis i seguretat. Aquí estan els rics i els paràsits. El seu immobilisme és por a perdre el que tenen. Només acceptarien un canvi si fos per a millorar el seu status (augment de sou), però mai per a modificar els sistema.
Val a dir que en una societat desenvolupada amb un nivell de benestar material acceptable, és difícil que aparegui un esperit revolucionari. És a dir, dóna feina i sou dignes a les persones, i tindràs justícia i pau social. El problema sorgeix quan la injustícia augmenta i el benestar entra en crisi. Podríem dir que l'avarícia dels rics provoca la seva pròpia destrucció. Si et carregues l'equilibri social, estàs plantant la llavor de la discòrdia. Per això, com afirmava Aristòtil, és summament important que la classe mitjana sigui prou àmplia, no fos cas que els pobres ens ho fotin tot enlaire. De vegades, els rics semblen rucs. Tenen calés, tenen mitjans, ho tenen tot menys senderi. Són ells, els cobdiciosos capsigranys, els que estimulen les guerres. Les guerres on moren els pobres. Les guerres que destrueixen vides i béns materials. Les guerres que són un negoci per als fabricants d'armes i per als que hauran de reconstruir tot allò que s'ha enrunat. La banca sempre guanya.
La Revolta Catalana no és una revolució convencional. La fan els rics i la fan els pobres. És molt transversal. L'origen és una injustícia que afecta una comunitat identitàriament singular. La crisi econòmica va fer esclatar la pòlvora que estava amagada al bagul de la història. Catalunya sempre ha estat oprimida, com a terra conquistada i vençuda. Però havíem acceptat aquesta condició i no ens plantejàvem canviar el sistema. En quin moment es gira la truita? Quan es van trencar els ous?
Hi ha un dia gloriós en el qual el poble comprén que la situació és injusta (España ens roba, ens maltracta, ens menysprea, ens insulta, ens amenaça, ens humilia, ens empresona, ens...) Aquest dia apareix la Mutació independentista. En un matrimoni puc aguantar certes coses, fins que un dia dic prou i deixo d'aguantar. La línia vermella es traspassa i ja no hi ha marxa enrere.
La resposta repressiva a la reivindicació de justícia implica una reacció encara més forta: No ens deixarem aixafar! No ens rendirem! El poble pot rebre garrotades fins que un dia diu prou. Aquest prou és la situació actual catalana.
El sistema ha de canviar. No podem seguir com estem, i menys anar enrere. El poder (econòmic, polític, judicial, tot és el mateix) no permet aquest canvi. Les estructures estatals i europees es neguen a parlar de canvis. Catalunya està lluitant per la seva supervivència...
La paraula clau és llibertat. Si no puc canviar allò que em perjudica, no sóc lliure. He de poder decidir què faig amb els meus diners i amb la meva vida. No accepto que altres decideixin per mi. España s'entesta a negar-me la llibertat per decidir. España em reprimeix i em castiga. No reconec España ni el seu autoritarisme tronat. Sóc lliure i exerceixo aquesta meva llibertat.
Si cal anar a la guerra, hi anirem. Si cal arriscar la vida, l'arriscarem. No ens empresonaran els somnis. No ens tallaran les ales. No aconseguiran espantar-nos. Som el que som, i decidirem el que volem fer. Ser lliures. Constituir la República Catalana.
