10.2.18

Sampa 6


Sampa és una ciutat infinita, de pluja i vent, amb postes de sol meravelloses. 

Que després aparegui un esverat amb una pistola a la mà i, al mig del carrer, perpetri un tiroteig, és una cosa secundària, que depèn de les estadístiques segons les quals et pot tocar o no, avui o demà passat. Mentrestant, fas veure que la teva vida importa i participes en festes i visites museus i etcètera. 

Lo mateix passa a Europa, on qualsevol dia en qualsevol indret cèntric d’alguna capital, pot esclatar una bomba o un vehicle pot atropellar-te en nom d’Al.là.

A mi m’agrada viure al camp o davant del mar, per una qüestió de salut i de calma. Les ciutats estan fetes per als suïcides. 

Sampa és pluja i vent i carnaval i massa gent perduda en el laberint de la infelicitat. 

El verd dels arbres em recorda que existeix la salvació. Quan tot acabi i torni a començar. 

9.2.18

Sampa 5


La ciutat es desvetlla amb badalls etílics. No és gana ni son, sinó carnaval. Carnaval i Brasil són sinònims. 

A les disfresses les anomenen fantasias i als preservatius camisinhas.

La rauxa s’apodera dels cossos i dels carrers. Els blocos ocupen l’espai amb músiques i entusiasmes (ballar és imperatiu). 

Us parlo de la ciutat amb 37.000 restaurants i 600 bloquinhos...

Els gringos no entendrem mai tanta disbauxa. Venim del fred i de la racionalitat.

És la frenesia tropical de l’estiu interminable. Són els avions sobrevolant els gratacels mentre, a les voreres, la gent s’ofega entre caipirinha i caipiroska. És aquest jeitinho encomanadís, dolç i alegre (els brasilers són simpàtics i xerraires). 

“Carnaval é pra lavar a alma”

La ciutat es desvetlla a cop de batucada. Carnaval imparable.

7.2.18

Sampa 4


Volem amb Latam cap a São Paulo, la megalòpoli més gran de Sud-amèrica. El contrast amb l’illa de Boipeba no pot ser més bèstia. 

Sampa i Ciutat de Mèxic són dues capitals que he conegut enguany. Ambdues representen la bogeria del creixement urbà fins a límits insostenibles. I tanmateix existeixen! 

Els problemes que generen són múltiples i de difícil solució: la misèria de les faveles, la contaminació insalubre, el trànsit infernal, la criminalitat, etc. 

Cada dia em costa més entendre que algú amb dos dits de seny, podent escollir, esculli viure en una ciutat d’aquestes característiques. 

Una altra història són les ciutats petites, com ara Girona, per posar un exemple de ciutat que m’agrada...

En el meu cas, dubto que pugui viure gaire temps allunyat de la natura. A Vallromanes vaig viure 10 anys envoltat de bosc, a Terradets un altre any (amb vistes al llac), i a l’Empordà aviat en farà 5 que visc davant el mar (els 3 darrers a Cap Ras)... 


L’element aigua domina la meva carta astral: peixos ascendent escorpí. És natural que l’energia Yin del mar em proporcioni l’equilibri que necessito. 

Yemayà, la feminiitat marítima. Ella, la feminitat paulistana. Si es pot tenir tot, per què hi hauríem de renunciar? 

6.2.18

Boipeba 10



És complicat tornar del paradís (barca, taxi, ferri, taxi, avió, taxi)... 


Una noia recita poemes al ferri i després passa el barret per a recollir la generositat de les persones, que fan cara de cansament. Cita Pessoa: Tudo vale a pena quando a alma não é pequena. Una parella de hippies toquen la guitarra i canten amb timidesa, també passen el barret. Hi ha el venedor de gelats i el venedor de carteres per a guardar els documents, tothom en compra perquè només costen un real. 


Sempre observo les criatures, elles guarden el secret més ben guardat, el de la innocència i la puresa, allò que perdran aviat. 


Després hi ha la noia de quinze anys que acaba de ser mare, amb la criatura als braços i la mirada perduda... Aquesta mirada perduda és una constant de les noies que han parit massa d’hora. Una nit va ser violentada (no vull imaginar per quin animal) i la nena que ahir jugava i reia amb les amigues, avui s’ha convertit en una dona, de patac... Aquesta mirada perduda m’esquinça el cor. No era amor, sinó instint. L’amor és un luxe de la civilització, una ficció dels poetes. La noia negra amb la mirada perduda no en té cap culpa. La culpa és un luxe de la civilització, una ficció dels capellans. 


El ferri s’acosta a Salvador. El paradís cada cop més lluny... 

Boipeba 9


El paradís no cansa. El que cansa és la rutina de la vida previsible. El que cansa és la farsa de la societat convencional. El que cansa és la mentida, la corrupció, l’avarícia, la tirania de les aparences, el punt de vista estrictament materialista. El que cansa és el futbol, la tele, la música comercial, l’entreteniment per a les masses, la ignorància de la majoria. El que cansa és la vulgaritat, la superficialitat i la frivolitat. El que cansa és el guió que tothom segueix malgrat que aquest guió només provoca depressió i càncer. El que cansa són les grans ciutats i la vida tòxica. El que cansa és el turisme sense consciència, que ho fot malbé tot. El que cansa és veure tan plàstic pertot arreu. El que cansa és aquesta absurda necessitat d’alcohol i de drogues per assolir una eufòria fictícia. El que cansa són els estereotips, els tòpics. El que cansa és la manca de creativitat de moltes persones. El que cansa és la manca de coratge que redueix la vida humana a una supervivència dins la gàbia. El que cansa és el soroll i la tendència dels humans a imposar la seva voluntat als altres. El que cansa és la confusió entre egoisme i amor, o la capacitat humana d’autoenganyar-se. El que cansa és tantes arrels i tan poques ales. El que cansa és oblidar-se de somiar. El que cansa és tantes responsabilitats, tantes obligacions, tantes mandangues mentre ofeguem a poc a poc el nen que som i que no hauríem de deixar de ser mai. El que cansa és la seriositat. El que cansa és la política i l’economia. El que cansa és aquesta idolatria del cos oblidant que hi ha altres dimensions a banda de la musculatura. El que cansa és el fanatisme, el radicalisme, la intolerància. El que cansa és tanta artificialitat tecnològica substituint la naturalitat espontània. El que cansa és la gent que no et mira als ulls, la gent que no abraça. El que cansa són les converses buides i les actituds prepotents, la manca d’humilitat i de senzillesa. El que cansa és la barbàrie dels nous rics i el drama dels nous pobres. El que cansa és llegir tots els llibres i concloure que la resposta que buscaves no es troba en els llibres. El que cansa és escriure i escriure i escriure per a descobrir que les paraules són instruments molt limitats, ganivets mal esmolats, ombres escarransides. El que cansa és continuar cercant allò que no existeix, conscient de la seva inexistència, i no ser capaç d’aturar-te. El que cansa és la solitud. El que cansa és el desamor. El que cansa és una vida de cuc podent ser papallona, una vida de gallina podent ser àguila. El que cansa és donar consells i rebre consells. El que cansa és creure que tens alguna autoritat o suposar que els altres la tenen. El que cansa és el tic-tac del rellotge i la moral dels moralistes que fan sermons a tort i a dret. El que cansa és jutjar tota l’estona i ser jutjat tota l’estona. El que cansa és passar-se el dia tirat a la platja o al sofà o davant la pantalla de l’ordinador o del mòbil. El que cansa és allargar massa aquesta llista de coses que cansen... No, el paradís no cansa. El que cansa és saber que, com tots els paradisos, com tot en aquesta vida, tard o d’hora, té data de caducitat. 

5.2.18

Boipeba 8



Cada dia m’importa menys el que passa a Catalunya. Les carreteres tallades per la neu i la política malaguanyada per un estat espanyol inquisitorial, franquista i venjatiu. Som dos milions d’heretges que hauríem de cremar a la foguera constitucional. Quan la llei esdevé martell per a piconar les llibertats, l’exili brasiler em proporciona la distància adient.

M’ha despertat la pluja. Ara escolto el mar i observo el vol veloç del colibrí. Últim dia al paradís.  

La veritat, la bellesa i la bondat resplendeixen en la puresa de la natura intacta, en la innocència dels natius que basen la seva alegria en la simplicitat i la confiança. Som a l’antítesi de les grans ciutats, on regna la mentida, la lletjor, la maldat. La vida a les ciutats és complicada, desconfiem de tothom, predomina la corrupció. 

No és ingenu, aquest discurs del “bon salvatge”... Existeix una alternativa a la bogeria de la societat “civilitzada”... Un lloc on només necessites shorts i sandàlies, barret i ulleres de sol, una hamaca... La natura et proporciona fruits del mar i fruites dels arbres... 

Ahir vaig menjar el millor pop a la brasa de la meva vida. Els pesquen quan baixa la marea, com agafen els crancs i les llagostes... Poques begudes poden superar l’aigua d’un coco geladinho, i la seva carn blanca i tendra...

Cada dia m’importa menys el que passa a Catalunya. Per això m’autodetermino a nivell individual. Boipeba és oblit i bàlsam. 

4.2.18

Boipeba 7



A l’hamaca la vida flueix amb lleugeresa. La samba que sona alegra el cor. Aquí és impossible ser infeliç. 


Els natius tornen del manglar amb cistelles plenes de crancs. M’endinso entre les arrels, els peus s’enfonsen en el fang. Crancs de color taronja s’amaguen als caus. La marea baixa allunya la remor de l’oceà. 


No estic pas perdut. És al bell mig de la natura salvatge on retrobo l’essència perduda, nostàlgia de sang als llavis i esperma als mugrons... 


Quin és el teu nom? No em calen noms envoltat d’arrels i crancs. Esperma als llavis i sang als mugrons... 


Nostàlgia de la pell despullada i de l’oblit absolut, quan el paradís existia a cada cantonada. 


Pontal do Bainema. 


Ella llegeix Murakami i assaboreix una caipirinha de maracujá i manjericão amb cachaça Seleta. Aquí és impossible ser infeliç. 

Boipeba 6



En el paradís de Boipeba, la marea marca el ritme de les hores. La marea i el vent que arriba de l’oceà, amarant d’humitat l’illa. De bon matí, el colibrí feineja de flor en flor (té una predilecció especial per les vermelles). Ella encara dorm.

No he arribat fins aquí de casualitat. Els somnis avancen a poc a poc, a través dels anys, superant obstacles, foradant muntanyes, sobrevolant oceans... Els somnis són la força més poderosa que existeix. Som els nostres somnis o no som res. 

Quan la gent et parli de “la realitat”, has de somriure... No hi ha res més real que un somni. Tu n’ets el creador i ningú pot discutir l’obra que has fet. El que sóc i el que faig és allò que em fa feliç. 



Somia’t millor. Somia la teva vida en un altre escenari, fent altres coses, sigues valent per a crear aquella nova realitat que voldries. Els límits els poses tu. Sigues agosarat. 

Ella encara dorm. Ella també era un somni...

Boipeba 5



A menina que vendia conchas na Cova da Onça


Baixem de la barca i se’ns acosta una nena amb una caixeta a la mà plena de cargols marins, conquilles de color taronja. Es diu Joanita, 9 anys, la seva pell és fosca i té el cabell amb rínxols rossos. Pregunta: Quer comprar? Posso te mostrar? Li dono un bitllet de 5 R$ i agafo el cargol que més m’agrada. Ella me’n dóna 4 més (els ven a un real la unitat). Ens explica que són 8 germans, que son pare és pescador, que mai no ha sortit de l’illa... 




En aquesta aldea remota només s’aturen els vaixells que fan la volta a Boipeba. Hi ha tres restaurants on se serveix llagosta, cranc, ostres i peix. Demanem una moqueca de llagosta feta amb mantega i abacaxí (pinya), acompanyada de feijão, farofa de dendê i arròs. El plat conté la carn de quatre llagostes, és per a dos comensals. El preu és 100 R$ (25 €). Irrisori. Les llagostes són pescades davant mateix, en els esculls de corall...


Joanita segueix amb nosaltres. Hi ha altres nens intentant vendre més cargols als gringos (estrangers). Li demano permís per a fer-li una foto. Ella encantada.  

3.2.18

Boipeba 4



Ella llegeix Murakami a l’hamaca. El cel ennuvolat. Esperem que ens portin l’esmorzar. Anirem a fer la volta a l’illa en barca. 

Hi ha moltes granotes. De vegades canten al jardí i de vegades, desvergonyides, es fiquen dins de casa, preferentment a la cuina o a la dutxa. 

Hibiscus vermells, taronges, roses, grocs, blancs, destaquen sobre la verdor selvàtica. El mar avui canta blues, és la ressaca de la festa de Yemayà. 

Ella llegeix Murakami a l’hamaca. L’amor té gust de maracujá.

2.2.18

Boipeba 3



Recollim petxines i dòlars de mar, en fem collarets que oferim a Yemayà, avui és la seva festa, flors i escuma, blanques ofrenes, els núvols fugiren horitzó enllà...


L’oceà és una pàtria que no s’acaba mai, com el vent que pentina les palmeres i empeny els velers pels camins de corall...


Ella és el regal. Aparegué un bon dia amb la motxilla a l’esquena i reapareix cada matí quan obro els ulls, com una sirena entre les aigües, amb la mirada salada, vestida d’escates, etèria i radiant...


Ella és el regal. Odôyá Yemanjá! Avui floreix el mar.

Boipeba 2



Ella escriu: 

Se sentir como parte de todo, uma fusão sem começo e nem fim, conexões sutis, viva e inteira. Uma gratidão imensa pelo aquí e agora. Todo flui...

Avui és el seu aniversari, dia de Yemayà, la deessa ioruba del mar, l’Afrodita afro-brasilera. Ens vestirem de blanc i anirem a oferir-li flors blanques. Seguirem les barques mar endins i farem el bany ritual...

Ella és la sirena que canta sobre els esculls quan la marea baixa, cançons que parlen d’amor...

Ella és flor delicada, somni tangible, escuma que embolcalla les hores placidíssimes...

Caminem per la platja fins a la punta remota on el riu es fon amb el mar, entre palmeres i crancs, en el deliri interminable dels llavis que no saben, que no poden deixar de besar...

Avui és el seu aniversari. Parabéns! Per molts anys!

1.2.18

Boipeba



Aeroport de Salvador. Un taxi ens trasllada al ferri que travessa la Baia de Todos os Santos fins a l’Ilha d’Itaparica. A Vera Cruz agafem un altre taxi fins a Valença. Allà embarquem en una lanxa ràpida que ressegueix el Rio Grande i ens deixa al port de Velha Boipeba. 20 minuts caminant per la platja de Boca da Barra fins a la pousada. Un noi ens porta les maletes en un carretó que empeny sobre la sorra. Total, unes 5 hores de viatge per arribar a Dendê Loft. Som al paradís. 


El bungalou de fusta està completament integrat dins la vegetació exuberant: palmeres cocoteres, palmeres dendê, hibiscus gegants, goiabeiras, bananeres... Vistes al mar des del llit, la platja a 50 metres. A la terrassa: la cuina, l’hamaca, una tauleta i un sofà chill-out.




El vent de l’Atlàntic fa dansar les fulles dels arbres i les teles mosquiteres. L’energia del lloc és increïble. A Boipeba no hi ha cotxes. Barques, motos, bicicletes i uns tractors amb remolc que fan d’autobusos. Pocs turistes. Ens hi estarem una setmana.


Veig el primer beija-flor. Els colibrís demostren que Déu existeix. 




La caminada amb la marea baixa recorre les següents platges: Pedrinhas, Tassimirim, Cueira, Moreré, Bainema... Arribem al Pontal, una barraca amb restaurant i càmping. Aquí s’acaba la civilització. Dues hamaques sota un enorme arbre anomenat “chapeu do sol” per la magnífica ombra que fa. Demanem una caipirinha de maracujá i una casquinha de siri (cranc). Música africana. La marea va pujant. Pel camí hem trobat bolachas da praia (sand dollars) i siris que, rapidíssims, s’amagaven als buraquinhos (foradets). 


El vent de mar és càlid, enganxifós. El temps desapareix en aquest espai privilegiat. Ens hi podríem quedar sempre. Pertot cartells pintats a mà amb frases inspiradores: “Se permita florescer”, “Gente feliz perto do mar”, “Mar dolce lar”, “Proteja seus sonhos”, “Gente que ama o mar”, “Todo dia é dia de amar”, “Seja voce mesmo”, Nunca é tarde para ser feliz”, “Mar calmo nunca fiz bom marinheiro”, “Cure o seu preconceito”... 


Entre l’essència i l’existència, el dolce far niente ocupa les hores despreocupades. Els somnis floreixen per a esdevenir rialles i balls de capvespre sota la lluna plena. 




Qui som? Els valents que van saltar a la vida i van confiar. No vam escollir res tret de la llibertat i, per això, vam ser escollits per a gaudir sense límits. En diuen “bogeria”: obrir-se fins a la dissolució total, que l’ego s’expandeixi deixant pas a la transcendència, ser res per a ser-ho tot... 




Ella avança entre les ones i es capbussa en el mar. La sirena ara desapareix, adés apareix. Sovint penso que estic somiant-la, creant-la... o que és ella l’escultora del meu marbre imperfecte. Ella qui és? La valenta que va gosar creure en mi. La seva fe és la meva esperança. 


Quan decidim tornar, la pleamar és màxima. No podrem passar el riu sense nedar i la motxilla es mullarà. A Moreré agafem un tractor que ens porta a Velha Boipeba. Costa 10 R$ (2,5 €). És un transport rudimentari. El camí és de sorra i sovint està ple d’aigua. 


Avui hem caminat uns 10 km. Estem cansats. Prenem un sorvete (gelat) d’açaí i tornem a Dendê Loft. Dutxa. Soparem al restaurant de la pousada Mangabeiras, que té un elevador molt curiós per tal de salvar el desnivell de la muntanya.


Havent sopat caminem per la platja... El luar, la remor del vent i les onades...


Hi ha dies perfectes. 



30.1.18

Salvador de Bahia 4



La diferència principal entre viatjar sol i viatjar acompanyat és que quan viatges sol escrius més, molt més. 

El fet de tenir una persona al teu costat, haver de conversar i compartir experiències, t’absorbeix de tal manera que no tens temps ni esma per a sentir i expressar les coses per tu mateix. Això no vol dir que no sigui gratificant gaudir d’una bona companyia. 

Els millors viatges de la meva vida han sigut aventures solitàries. Parlo dels Caminos de Santiago, de Rapa Nui, del Cap Nord... Per descomptat que, en aquests viatges, trobes persones amb les quals establir feed-back, però solen ser intercanvis ocasionals. En el fons, estàs sol, tu i el camí, tu i la teva vivència intransferible. 

M’encanta anar sol pel món, a la meva bola. M’encanta tenir la possibilitat de compartir moments o fragments del meu viatge amb altres persones. També m’encanta poder estar les 24 hores amb la mateixa persona, descobrint coses plegats, amb el risc que suposa la convivència intensiva. 

Hi ha tantes modalitats de viatge com viatgers. En el meu cas, com a escriptor, la prioritat és trobar la inspiració en els llocs que visito, consignar amb paraules les vivències i els descobriments. Diguem que els textos són la destil.lació final del que veig i del que visc, com aquell que fa fotografies amb paraules. 

El viatger solitari és el més lliure i, per tant, el que arriba més lluny. 

Fruites exòtiques



Si alguna cosa crida l’atenció de la gastronomia brasilera és la gran varietat de fruites que pots trobar. Les natives són força desconegudes fins i tot per als brasilers. De moltes en fan sucos els quals, juntament amb l’aigua de coco i el caldo de cana, són una beguda d’allò més sana perquè són liquades al mateix moment amb la polpa inclosa. A continuació teniu la llista de fruites més comuns (no les he tastades totes, però sí algunes):


Abacaxí, açaí, araçá, araticum, ameixa, babaçu, bacupari, buriti, cabeludinha, cagaita, cajá, cajú, cambucá, cambuci, carambola, cupuaçu, goiaba, graviola, grumixama, guabijú, guabiroba, iná, ingá, jabuticaba, jatobá, jenipapo, macaúba, mandacara, mangaba, maracujá, pequi, pitanga, pitomba, sapucaia, serigela, tamarindo, umbu, uvaia...  


La llista completa abasta 312 fruites: https://tudosobreplantas.wordpress.com/2009/05/20/lista-com-todas-as-frutas-brasileiras/

29.1.18

Salvador de Bahia 3



Retrobo Stefan Zweig. Hi ha un monument que el recorda a prop de la Praia do Porto da Barra, més avall del Fort de Santa Maria. És un monòlit amb la seva cara i una explicació. 

L’intel.lectual jueu d’origen austríac va acabar el seu exili en aquestes terres, i està enterrat a Petrópolis, on es va suïcidar el 22-2-1942 juntament amb la seva dona Lotte mitjançant una sobredosi de Veronal. 

A la declaració que va deixar escrita diu:

"Trobo que és millor acabar en un bon moment i dempeus una vida en la qual la tasca intel·lectual ha significat el gaudi més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra"

Per a ell, Brasil seria lo més semblant al paradís i (traduint el títol d’un seu llibre) una terra de futur. El futur que Europa havia sacrificat amb el nazisme. 

Les dues coses més sagrades: el pensament i la llibertat, unides en aquest lliurepensador el qual, malgrat el seu obligat nomadisme desarrelat (heimatlosen Wanderns), aconsegueix esdevenir un far que il.lumina una de les èpoques més fosques de la història occidental.

Ubi bene, ibi patria. Som del lloc on ens sentim feliços. Aquesta és la veritable Heimat

Retrobar Zweig avui em reconforta. Lliure i feliç, segueixo endavant en el meu exili particular...

Salvador de Bahia 2



Descobreixo que a Salvador també hi ha una església dedicada a la Verge de Montserrat. Es tracta de Nossa Senhora de Monte Serrat, a la punta de Humaitá, molt a prop de la Basília do Senhor de Bonfim, un indret estratègicament situat a l’entrada de la Baia de Todos os Santos. 

Quan hi arribo està tancada. Pregunto a un home amb barba blanca que té aspecte de homeless si sap quan l’obren. Es diu Mourinho, sempre ha viscut aquí, és el guardià del lloc. M’indica amb qui he de parlar si vull que m’obrin l’església. Ho aconsegueixo. La imatge no és moreneta, sinó blanca.

Com em recorda l’amic Keith: nor was the one in monserrat itself black originally - it has just become so over time through the smoke from many candles...

Tampoc era negra la imatge de Nosa Senhora de Montserrat que vaig veure a Rio de Janeiro, a l’església que hi ha entre l’illa das Cobras i el Museu d’Amanha. 

A São Paulo trobem també Nossa Senhora do Monte Serrate, al barri de Pinheiros. 

Per tant, l’advocació mariana de Montserrat està present a les tres ciutats més importants del Brasil. D’acord amb el santoral, aquí la data és el 8 de setembre (Nativitat de la Verge). La nostra Moreneta la celebrem el 27 d’abril.

Sospito que va ser la presència de catalans la que va promoure aquestes devocions, ja fossin pares evangelitzadors (jesuïtes o franciscans) o mariners que van recalar en aquestes costes. 

Salvador de Bahia



“Na vida só vale o amor e a amizade. O resto é tudo pinóia, é tudo presunção, não paga a pena...” (Jorge Amado)

El Pelourinho és l’esclat de tots els colors sobre la pell fosca i Olodum, el bloco-afro que  promou l’èxtasi col.lectiu a través de la batucada, mig samba mig reggae, perquè al capdavall tots venim de la Mare Àfrica i el tam-tam ens recorda les arrels selvàtiques.

La noia pixa al carrer, a la gatzoneta, en un beco de llambordes que fa baixada, poc freqüentat, les calces als genolls, el rajolí s’escola pedres avall, quan la miro somriu, somric, la vida és això, així, aquí, ara mateix, la vida baiana, tan real que fugim a corre-cuita no fos cas que tanta vida ens pugui ferir, a nosaltres, gringos encarcarats, temerosos de les ferums i les bactèries, sempre fugint d’allò que no podem controlar...

Pinóia és una paraula que significa fotesa, cosa sense valor. O amor o res. L’amor omple de sentit la buidor existencial. 

Malandro vagabundo. Què més podria ser? 

El Pelourinho és un lloc perillós. 

27.1.18

Canavieiras 6



Adoro les platges que no s’acaben mai, quilomètriques, per les quals corres descalç com un nen que no cerca res, que és feliç pel simple fet de córrer. Perquè els nens són feliços en el pur present, amb una mica de sorra, empaitant les onades, agafant petxines, carregant un tronc que la marea ha portat. Mireu-los, no tenen objectius ni plans, no en saben res, de les obligacions o les expectatives dels altres, corren i juguen hores i hores fins que la mare els crida perquè és l’hora de sopar... 


Recordo quan feia experiments tancat a la cambra, barrejant substàncies, observant a través del microscopi, encuriosit per tot el que no sabia de la natura i dels humans. Recordo els crits de ma mare. Sempre cridava, la pobra. El Tonet estava passejant pels camps o enfilat als arbres i tornava a casa quan es feia fosc. El Tonet no ha perdut l’esperit curiós, la dèria aventurera... 


Adoro les platges que no s’acaben mai. 


La llibertat és això: no deixar de ser nens i córrer cap a l’horitzó...

Canavieieras 5



Últim dia a Canavieiras, el gran descobriment del meu primer viatge a Bahia. És dissabte al matí. Em perdo pel mercat. Hi ha de tot, per a donar i per vendre. El més pintoresc és com lliguen els crancs vius en manats. Un home que va en bicicleta en porta un fotimer. També venen la carn del cranc neta de closca, en bossetes. 

He caminat amb la marea baixa, com cada albada. És el moment més deliciós del dia, el més meditatiu. Enmig de la grandiositat del paisatge, només et surt el silenci i la veneració, el cant sagrat de l’ànima que reconeix la divinitat en la matèria. Ja ho va dir Plató: es tracta de recordar d’on venim i qui som. Venim dels elements i som elementals. 

Sol i mar i riu i sorra i brisa i núvols i manglars i peixos i crancs i meduses i urubús i petxines i palmeres i garces i estrelles i horitzó... 

Tot això som. Elementals. I un garbuix de paraules que ens fa humans.