Bahía de San Agustín

Fa dies que tot el que veig és un déjà vu de Rapa Nui. Per a mi va suposar un gran impacte descobrir que a l’illa més aïllada del planeta les condicions de vida no tenien res a veure amb el que jo havia conegut durant 45 anys de la meva existència de burgès europeu al primer món. Era maig de 2009. Més tard he anat coneixent nous països. De Sud-amèrica, per exemple, he  explorat sobretot Xile, Brasil, i ara Mèxic. Cerco indrets on predomini la senzillesa, racons que encara no hagin estat massa contaminats pel progrés occidental i el turisme. Cada cop és més difícil trobar-los. M’inclino per la natura verge i els indígenes. Detesto les ciutats. La meva part més “wild” s’imposa sobre la part urbanita i domesticada. Sóc un salvatge amb Visa i Master Card. Gauguin és el meu ídol.

Anava per la carretera 200 (de Puerto Escondido a Salina Cruz, seguint la costa oaxaquenya) quan he vist un cartell que deia: Bahía de San Agustín 13 km.  El camí era de terra i he dubtat una mica. No em sonava que sortís a les guies, ni tampoc me l’havia recomanat ningú. De totes maneres, la brúixola interior apuntava cap allà i, com sempre, li he fet cas. El camí no estava tan malament. Travessant manglars, he fet cap al paradís.

Mazunte i Zipolite s’emporten la fama, però a mi no em van fer el pes. La Bahía de San Agustín és quelcom extraordinari. Totes les construccions són de fusta, no hi deuen viure més de cent persones; hi ha formacions de corall davant mateix, ideals per a fer snorkel; hi pesquen tota mena de peixos (taurons inclosos) i també llagostes. La gent viu completament integrada amb l’entorn, i jo sóc l’únic estranger! Val a dir que és temporada baixa. 

He arribat fins al final de l’areny (el playón) i he trobat David que m’ha suggerit d’aparcar el cotxe a l’ombra. Després ha vingut Moisés, el fill de l’amo, i m’ha ofert una cabanya davant del mar per 400 pesos, acabada d’estrenar. No té llum ni matalàs. Disposa d’aigua de pou i sanitari. A la terrassa hi ha una bona hamaca. He regatejat i me l’ha deixada per 300 (13 euros). Dormiré avui aquí.

He fet el primer bany a l’oceà. Aigua tèbia i transparent. Ja em sento recuperat del mal tràngol intestinal que vaig patir, i decideixo caminar tota la platja per arribar a la capella de Sant Agustí. 

A mig camí m’aturo a beure una cervesa Corona al menjador de la família de Burro Kiko. Simón i Júlia estan netejant els chiles (els pelen i treuen les llavors) que serviran per a preparar el “mole especial” del Dia de los Muertos. Aquest mole es prepara només a les grans celebracions i consta dels següents ingredients: chile rojo (guajillo), manzana roja (criolla, del cerro), chocolate, almendras, pasas, arándanos, pasas, platano macho, caldo de pollo, ajo, tomate, cebolla, orégano, pimienta, clavo, almoraduz... 

Encabat de la cervesa, llogo l’equip per snorkel. M’estic una hora observant peixos de tots els colors. El corall és perillós perquè si el toques, t’hi deixes la pell. Júlia em convida demà a menjar mole. Li pregunto si picarà gaire. Ella diu que no. Uix. No sé si em quedaré un altre dia. Potser sí. El lloc i la gent s’ho valen.

Torno a la cabanya i em trobo Moisés, David i Carlos (que s’ha afegit al grup) cuinant un suquet de peix amb foc de llenya. Acaben de pescar els peixos, i veig una cosa que no conec, un molusc de closca negra que anomenen “lengua de perro” o “cucaracha de mar”. Vindria a ser una mena de pegellida (lapa). Em conviden, però declino, atès que he menjat un parell de “pescadillas” (empanades farcides de peix) amb les cerveses, i no vull arriscar gaire els budells. 

Corre un vent de mar agradable. Hi ha unes formigues minúscules i rapidíssimes que s’enfilen per les cames i piquen. Acabo descansant a l’hamaca. Tothom es passa el sant dia a l’hamaca. Per això hi ha tant de sobrepès, sobretot a les dones. El paradís és així.

M’entesto a cercar cobertura d’internet. El lloc està allunyat de tot (els mexicans diuen: Dios no pasó por aquí, y si pasó fue para dejar la meadita). Hi ha dues persones (Mirna i Pancho) que venen unes targetes de wifi, ho intento, però avui no funcionen, sembla ser que no hi ha línia a la zona. Huatulco s’ha quedat sense senyal fa hores. La meva targeta de Telcel no serveix. Mira que trobar un lloc tan xulo i quedar-te incomunicat! El paradís és així.

Al final, prenc la decisió de marxar, pensant que en una població més gran o en un hotel com cal, disposaré de wifi. Comunico a Moisés que marxo i li dic que no cal que em torni els diners. Condueixo fins a la Bahía Chahue (Crucecita) on hi ha hotels i de tot, però continuem sense senyal de telèfon ni internet. La recepcionista de l’hotel m’assegura que la cosa se solucionarà aviat. Tant de bo. Fa moltes hores que estic missing i potser algú s’està preocupant. Tinc la filla aterrant a Tòquio i la xicota aterrant a Michigan. Tot en ordre. 

El que més em fot és que la fatal coincidència o mala pata ha volgut que això passi precisament avui, dia crucial a Catalunya. El ple del Parlament començarà a les 10 del matí de demà dijous (que aquí són les 3 de la matinada, 7 hores menys). Queden 6 hores, per tant. A veure si torna el senyal. Igual el problema és que s’ha acabat el món i no ens n’hem assabentat. Potser l’idiota del Trump i el coreà xalat han començat a prémer botons.... 

Millor dormo i descanso. Quina pena haver deixat el bungalou de Bahía de San Agustín. Havia comprat un parell d’espelmes. Fet i fet, aquí tampoc tinc internet. A veure si torna de nit o demà...

 

Miro la tele. Surt una notícia curta sobre CAT. Apago la tele.

Em desperto a les 23:00 i ja ha tornat el senyal. Ara el Parlament es reunirà a les 17:00 (les 10:00 aquí). Llegeixo l’editorial de Vilaweb: Coratge. Escolto CAT Ràdio. Allà ara són 2/4 de 7

Ufffffggg

Zipolite

Des de l'hamaca de la terrassa d'un bungalou de La Loma Linda, a Zipolite ("la platja dels morts"), observo com un picot (carpintero chejé) menja els fruits d'una palmera. L'ocell té un cant estrident i llueix taques de color vermell i groc al cap, i a les ales té ratlles blanques i negres (estil zebra).  

El Pacífic fa respecte amb les seves onades gegants que aprofiten el surfistes, no pas avui, perquè el cel és ben fosc i amenaça tempesta.

La costa oaxaquenya té fama de remota i verge. Zipolite, en concret, és un paradís hippie i té l'única platja nudista reconeguda oficialment a Mèxic. 

He vist gent rarota i molta pudor de porro. La diferència entre els indígenes i els estrangers és tan bèstia que els segons semblen extraterrestres. He ensopegat amb una colla que devien sortir de fer meditació o ioga, la majoria dels quals joves, i caminaven esmaperduts, entotsolats, en silenci...

No estic gaire catòlic. He passat una mala nit. La culpa va ser del sopar. Vaig badar i ho estic pagant car. Al tercer món no pots despistar-te ni un minut, sinó pringues. El restaurant era dubtós i el peix que vaig demanar encara més. Mira, em feia ilu menjar peix després de veure les barques dels pescadors... Els bacteris van envair-me els budells. Les corrípies van ser fulminants, amb perill de deshidratació. He dormit poc. De bon matí he anat a un OXXO (omnipresents en aquest país, petits súpers oberts les 24 h on pots trobar de tot). Allà he aconseguit Gatorade i píndoles adients per estroncar el tema. Estic millor. He begut aigua de coco (amb una canya, succionant-la del coco natural) i acabo de menjar un plàtan madur. No tot són flors i violes, família. Em feia el xulo per haver resistit 15 dies la picantosa gastronomia mexicana (ous de formiga i saltamartins inclosos) i, ja veus, he caigut de quatre grapes al final. Cal ser més humil i anar amb molt de compte.

Bandera vermella a la platja. Ben a prop n'hi ha una, de platja, que es diu Playa del Amor. A veure si la puc visitar demà, que farà més bon temps i tindré més empenta.

Mentrestant, em conformo amb la contemplació de l'espectacle del cel, trons i llampecs, el vent que aixeca onades sorolloses, la verdor que m'envolta, espessa i selvàtica, el temps que transcorre lentament... 

Avui, com ahir, la propietària de l'hotel és alemanya. Es diu Katia. És mestra de ioga i Feldenkrais. El marit és mexicà (Diego). Tenen dos fills adolescents i un parell de gossos mansos.

El picot ha marxat en sentir un tro ben gros. 

Hi ha dies que millor no moure's gaire. No és mal lloc per a reposar. Per què li van posar pacífic al Pacífic? Algú ho sap? 

Puerto Escondido

Després de gaudir de la muntanya a la Huasteca Potosina, volia conèixer Oaxaca i arribar fins al Pacífic. Mèxic és gran i divers. En aquest viatge cerco sobretot els contrastos, conscient que no puc abarcar-ho tot. Mai ho abarques tot. El que tens són retalls, percepcions, anècdotes...

He pres l'esmorzar massa tard i, per això, he trigat una hora per a poder sortir de l'embús de trànsit del centre d'Oaxaca. Putes ciutats. He enfilat la 130 camí de Puerto Escondido. M'esperaven gairebé 300 km d'una carretera infernal. Quina odissea. Hi he esmerçat 6 hores i mitja! 

Mira que he fet centenars de milers de quilòmetres a la meva vida, per països de tota mena, però res com la bogeria d'avui. Ho recordaré sempre. 

La primera característica de les carreteres mexicanes és que, quan arribes a una zona habitada (ni que sigui només dues cabanyes) et trobes amb un pegot enorme en forma de cordillera de ciment o asfalt. Has de frenar en sec si vols travessar l'obstacle sense destruir rodes i amortidors. Si la població és petita, n'hi ha un a l'entrar i un altre al sortir. Si és més gran, en pot haver la tira, un rere l'altre. De vegades avisen, altres vegades te'ls trobes de sobte perquè no es diferencien del color de l'asfalt. Els anomenen "reductor" o "tope". Ja et dic jo, que redueixes. Per collons. I si vas a tope ja pots llençar el tren de direcció. 

Però això era peccata minuta a la carretera d'avui. De seguida han començat els forats, clots, esvorancs i cràters. Calia conduir amb plena atenció per tal d'esquivar-los. Si fots una roda al forat, has begut oli. Truc? Posar-te rere un altre cotxe (millor si és un taxi) i seguir el seu traçat. A la 131 hi havia, per sort, pocs camions. Els camions mexicans fan por, s'assemblen als americans, amb aquell morro amenaçador, com el de la peli del Diablo sobre ruedas de Spilberg. Se t'enganxen al darrere a 100 per hora i els has de deixar passar. Avui sovintejaven les furgonetes de passatgers i les motos (normalment dues persones i sense casc). 

Com que hi havia hagut fortes pluges i terratrèmols, he trobat esllavissades de terra i rocs al mig de la carretera. També trams on la carretera s'havia ensorrat. El manteniment es limitava a apartar els obstacles i prou. Total, que era complicat superar els 50 km/h. 

Després la botànica: la vegetació ocupa l'espai dels cotxes. I la zoologia: gossos, cabres, gallines, vaques, rucs, llangardaixos verds de dos pams... En un moment determinat, he vist una mena d'homínid salvatge, seminu, amb llargues grenyes, que s'amagava al bosc... No, no estic flipant. Us juro que no somiava. 

Per descomptat, sense cobertura, tret dels pobles, i no tots. Observant la població, immensa majoria de trets indígenes. Solen ser de pell fosca, rabassuts. Alguna dona aconsegueix mostrar una certa bellesa facial... La pobresa no permet massa esteticismes. 

A mig camí, abans d'arribar a San Pedro Juchatengo, em trobo dos indis que m'impedeixen el pas amb una corda. M'aturo i diuen: Andamos bacheando, una ayudita, una monedita (tot ho diuen amb diminutius)... Responc: Pues hay mucho que bachear... En realitat, han omplert dos forats amb terra i para de comptar. Trec 15 pesos i els ofereixo al més jove, se'ls mira, els agafa i diu: Algo para comer? Para beber? Els ensenyo l'ampolla d'aigua que he comprat al poble anterior. El jove diu al vell: Agua, manito? Jo em queixo: Me quedaré sin... Em deixen anar. Bacheando...

Per fi, amb penes i suors, arribo a Puerto Escondido el qual fa honor al seu nom. No vull ni imaginar l'aïllament d'aquest cul de món abans de fer la ditxosa carretera. De fet, n'hi ha una altra, la 175, que està igual o pitjor. Sort de l'aeroport, que permet que arribin els surfistes i turistes. 

Trobo un hotelet decent a primera línia d'oceà. La mestressa és alemanya i es diu Manuela, un nom d'allò més alemany. A la porta hi ha escrit això: "Ratero, pasa de largo, que esta casa se defiende con armas y las usaremos". Tela telita. 

Bufa vent de mar, molt enganxifós. És sortir de la dutxa i continuar suant. La Manuela em desaconsella banyar-me a l'oceà. Diu que hi ha corrents molt fortes i és perillós. Potser demà. Opto per caminar platja amunt. 

Sopo un peix que està massa rostit. No trobo la carn entre la pell resseca i les espines. Coi. Els pescadors desen les barques. S'ha fet fosc i decideixo tornar en taxi. 

A l'habitació hi ha un enorme ventilador silenciós. Visca! 

Acabo amb unes paraules de Netzahualcóyotl que he trobat pel camí: 

Acaso de veras se vive con raíz en la tierra?

Res és per sempre. Només una mica aquí...

ubi enim est thesaurus tuus ibi est et cor tuum

Com més lluny estic de casa, més m’adono que no hi ha casa, que les arrels han esdevingut ales i que el cos és volàtil com els somnis de l’ànima. I tanmateix enyoro les albades de Cap Ras i trobo a faltar els petons dolcíssims dels teus llavis. Perquè el cor no aconsegueix dissoldre’s enmig del corrent impetuós de les coses alienes.

Oaxaca

A Mèxic allò que realment importa és la gent, la força incontestable del poble, la majoria descendents dels indígenes. La resta és decorat. Decorat són les ciutats aberrants i la presumpta superioritat de l'home blanc. Decorat el cristinianisme. 

Esther, la que serveix els plats al restaurant El Escapulario d'Oaxaca (la meca dels moles), és zapoteca i creu més en la deessa Centeotl (la del blat de moro) que en la verge de Guadalupe. 

He dinat una Tlayuda oaxaquenya, una espècie de pizza amb carns diverses i "chapulines" (saltamartins). L'altre dia, a Mineral de Pozos, vaig menjar ous de formiga (escamoles), i avui  insectes! (A Manaus, Amazònia, vaig endrapar formigues Saúva).  Aquí també mengen formigues, las chicatanas...

Ho remato amb un mezcal acompanyat de taronja (i sal de gusano) per tal de alleugerir la fortor alcohòlica...

Els picants i el grau alcohòlic caracteritzen aquesta gastronomia, per altra banda riquíssima i original. Treus foc per la boca i reses perquè els teus budells no et facin córrer. Per ara, després de dues setmanes, puc dir que he suportat amb dignitat la contundència dels plats mexicans. El truc és demanar sempre que et deixin tastar abans el mole. Lo del tequila i el mezcal ja saps que no té terme mig: o t'ho empasses o passes. La taronja és pur maquillatge. Esther em diu que el mezcal "hay que tomarlo a besitos"... 

Ara passejaré una mica. La ciutat s'ho val. Fosqueja i no tinc pressa. Els núvols cobreixen los cerros de San Felipe. 340 pesos per tot plegat (uns 15 euros) és un regal del cel. 

Oaxaca al cor. Deo gratias. 

Tlaxcala

Canten tots els galls dels encontorns. Obro els ulls en un llit amb lençols de cotó. Posada Quinta Amada. Hi vaig arribar de nit després d'una pallissa de 600 km per carreteres tercermundistes. Aquí fins les autopistes tenen esvorancs i en qualsevol moment se't pot creuar una gallina o una vaca o un ciclista. Els natius encara carreguen feixos de llenya a l'esquena i les nenes pareixen amb 13 anys. Méjico lindo y querido.

Després d'uns dies per la Huasteca Potosina (muntanya) he decidit baixar cap al sud rumb a Oaxaca, a veure el Pacífic.

Vaig seguint les notícies de Catalunya com puc, atès que la cobertura d'internet fora de les ciutats és nefasta o inexistent. La distància em permet una mica de serenor. Quan aterri a BNA el dia 1 de novembre, potser ja serem independents. Tant de bo. O estarem al carrer lluitant per la llibertat. El proper cap de setmana serà clau. Segueixo sent optimista malgrat alguns moments de dubte. Ens mereixem ser un estat. España està ferida de mort com un miura que es retorça sota l'estoc català. Sap que no pot tornar a recórrer a la violència contra el poble pacífic. Per tant, ho tenim guanyat. 

Canten els galls i el sol s'aixeca més enllà de les muntanyes. Des de la finestra veig els volcans Popocatépetl ("muntanya que fumeja",  5.452 m) i Iztaccihuatl.  

Quan dic que sóc català, sento un orgull indescriptible. 

Tamul

Dia de cascades.

Havia dormit a Rioverde i ja havia visitat la cascada El puente de Dios (Tomasopo, Huasteca Potosina) quan, després d'una carretera plena de clots on el VW Gol de lloguer les ha passat canutes, he fet cap a  El Naranjito, un poblat petit els nadius del qual encara parlen nàhuatl. 

A l'entrada se m'acosta un home menut d'uns 40 anys, rialler sota el bigotis, i em diu: Compadre, le acompaño hasta la cascada por 600 pesos... Ho trobo car i enfilo el camí amb el cotxe. Després de 2 km desisteixo, hi ha molta pedra i molt de fang. Giro cua i em trobo de nou Eustacio, que així es diu. Lo he intentado, pero no quiero romper el auto... No me podría rebajar el precio? Ell diu 500 pesos. Uff. Regatejo. Va, 400, que són uns 18 euros. Entesos.

Aparco el Gol i pujo en una pick up vermella Ford de l'any 79, un vehicle d'allò més tronat que es cala sovint (el alternador ya no carga). Fem els 6 km fins al riu xino-xano. Ell s'atura a tallar una canya de sucre (estem envoltats de plantacions, gairebé monocultiu) perquè vol que la tasti. La pela amb el matxet. Està dolça i sucosa. Xerrem. 

Quan arribem al riu, hem de deixar la Ford i travessar amb una barca. Malgrat la força del corrent (hi ha hagut pluges), per al noi que rema la maniobra és bufar i fer ampolles. Després una caminada fins a la cascada Tamul, de 105 metres de caiguda i 350 d'ample. Hi ha una escala que baixa els 100 m. de desnivell. Per fi, som al peu, i la visió és increïble! Quin terrabastall i quina enorme nebulosa de vapor d'aigua! El riu Santa Maria rep les aigües del riu Gallinas que es precipiten cascada avall. 

Eustacio em pregunta si em vull remullar. Li responc afirmativament. Anem cap una cascadeta lateral i acabem ben xops. Tot és ben salvatge. Pocs turistes arriben fins aquí. 

El bany ens ha fet connectar encara més, amb la natura i entre nosaltres. Em parla de la seva família, dels seus dos fills (un noi de 19 i una noia de 16). La mare els va abandonar fa 5 anys. Sembla que va marxar amb un altre home i viu a Cuidad Valles. Eustacio està ara amb una dona que és mare soltera. Aquí és normal que les noies siguin mares a partir dels 13 anys... Els fills de l'Eustacio no en volen saber res, de sa mare. Normal. Tot plegat em sona. La meva empatia és total.

Tornem cap al poblat. Hem trigat unes 3 hores. He tingut el privilegi de tenir un guia per a mi sol i el preu em sembla super barat. Li dono propina i li desitjo molta sort. Fa 25 anys que ell fa la mateixa feina. Quan el riu no porta tanta aigua, també treballa amb una barca seva. 

La gent és senzilla i humil, afectuosa. Hi ha la puresa de la natura i la puresa de les persones, tot allò que hem perdut a les ciutats modernes. L'antítesi de DF. Puresa en els ulls de l'Eustacio, en la seva rialla. 

Mina Cinco Señores

Diego, 26 anys, prim, pell bruna, amb barret mexicà, em fa de guia aquest matí. Visitem les ruïnes de la Mina Cinco Señores, als afores de Mineral de Pozos (Guanajuato). La Hacienda fou una de les més importants, amb uns 50 pous d'on es van extreure tones de plata i or. Els que feien la feina bruta, per descomptat, eren els indígenes els quals s'estaven 12 hores diàries dins els forats per la qual cosa no solien viure més de 35 anys. De fet, malvivien en un règim d'esclavitud tot carregant-se de deutes que continuaven pagant les dones i els fills. 

Li demano a Diego com va ser possible que els indígenes acceptessin aquestes lamentables condicions de vida. Li raono que no tenia sentit obeir uns éssers explotadors vinguts de fora. Ell respon que va ser la por. Quina por? La que van inculcar a través de la religió: la por a l'infern!

M'explica que primer van venir els franciscans i no se'n van sortir. Més tard van arribar els jesuïtes els quals van aprendre la llengua indígena i així van poder predicar la nova fe. Una vegada convertits al cristianisme, la resta va ser fàcil. 

Fixeu-vos com actua sempre el poder: a través de la por. Els conqueridors van imposar-se amb l'espasa (el trabuc) i la creu. Si la pólvora no era efectiva, la religió els acabava de convèncer.

La meva darrera reflexió és aquesta: (quina ironia més paradoxal) els indígenes van suportar un infern real i present a les mines per por d'un infern irreal i futur després de la mort... Diego es queda pensatiu i diu: tens raó, és absurd.

Ens acomiadem a la Escuela Modelo. Li dono 100 pesos de propina. Sento vergonya per allò que van fer els espanyols en aquesta terra. Vergonya infinita.

Huastecs

19-10-17 Dijous 8:07 Mineral de Pozos, Escuela Modelo

Surt el sol i canten els ocells. La terra i els homes que lluiten per ella. L’instint de propietat sobre les coses i les persones. Posseir, controlar, manar. L’autoritat. El mateix esquema dels primats. Jerarquies. Mascles i femelles. Haciendas i ejidos. Màfies. Famílies. Silencis. Traïcions. Aquest racó de Mèxic (estat de Guanajuato) on mengen ous de formiga (escamoles), feu dels huastecs, no varia gaire de qualsevol altre racó de món. Nihil novum sub sole. 

Els que passem de llarg, els ocells nòmades, observem i escolten amb atenció. La trama és antiga. El fet de no estar-hi implicat ens allibera. Ser lliure és una benedicció del cel. Poder marxar. No estar obligat a posicionar-se. Ni tan sols emetre cap judici. El pelegrí no forma part de cap bàndol. Segueix el seu camí i resa per la pau... 

Però la pau només és possible amb justícia. Un poble ignorant i ignorat no pot viure en pau, a no ser que s'anomeni "pau" a la resignació i a la rendició incondicional. 

Aquí els conqueridors van foradar la terra cercant or i plata. Els indígenes treballaven i morien a les mines. Els lingots travessaven l’oceà i, amb sort (si els pirates no els assaltaven), arribaven a la cort espanyola. Expoli i genocidi. Imperialisme. Colonialisme. 

Tot el que he escrit podria traslladar-se (mutatis mutandis) en el temps i en l’espai a Catalunya. Segles d’història. Moment actual. Nihil novum sub sole.

Surt el sol i canten els ocells. Farem via. 

N.B. Els huastecs van participar ferventment en la Guerra d'independència, més com una manera de protestar davant els greuges i despulles de terres per part dels espanyols. Després de consumada la independència, es van enfrontar a noves lleis agràries desfavorables per a les comunitats i a l'expedició de les lleis de desamortització de béns corporatius. La defensa de les seves terres va implicar vastes rebel·lions, generalitzant-se les lluites camperoles durant els últims 20 anys del segle XIX i en la primera dècada del segle XX. 

San Miguel de Allende

Buenas,

 

¿Qué tal, como va todo? Espero que todo vaya bien. Te escribo para recomendarte que cuando puedas vayas a la India a pasar algunos días a un Monasterio, es una experiencia única y ves todos los hechos mundanos desde otra perspectiva. No vayas con ideas preconcebidas, sumérgete y concéntrate especialmente en las oraciones y en los cantos. Puede que ahora no marches, pero algún día sé que lo harás. La gran sorpresa es encontrar tanto silencio y paz en un mundo tan bullicioso, lleno de gente y de una actividad frenética. Muchos libros que he leído los veo con otra intención o propósito, creo que he captado un mensaje maravilloso de paz y una enorme alegría.

 

Un fuerte abrazo,

Hola!

Me alegro que tu experiencia monástica fuera padre (mejicano), te haré caso el día que vaya a la India, ya falta menos.

Me encuentro en Mexico desde el día 9 y seguiré aquí hasta el 31. Ahora mismo te escribo desde San Miguel de Allende. 

Estuve la primera semana en DF, la city más loca que he visto nunca, superior a Sao Paulo! Hay momentos que me deprimo porque contemplo el fracaso estrepitoso del macaco humano. El tercer mundo me hunde. Estas megapolis son tumores que crecen y se extienden... No hay salvación ahí dentro.

Tal vez tengas razón con lo de meditar en un monasterio budista, aunque tengo mis dudas (recuerda que hice un Vipassana de 10 días). Ni es nuestra cultura ni solucionamos nada con ese break si luego volvemos al mundanal ruido en esta sociedad basada en la corrupción institucionalizada. 

En realidad no sé que hago aquí en México, lejos de mi querida tierra, ahora que la lucha es crucial y la libertad está en peligro. 

Digamos que el destino me "preserva" con el distanciamiento físico. Pero volveré, eso seguro, y pondré de mi parte en ello. 

Te envío un fuerte abrazo.

T

1 d'octubre de 2017

Vaig arribar a La Casa del Mar del Port de Llançà a les 5 tocades. Vaig ser el primer. Encara era fosc. A penes havia dormit 3 o 4 hores, nerviós, inquiet. Les reixes de la porta principal estaven tancades. Van aparèixer dues noies, després una parella... Poc a poc ens vam aplegar fins una cinquantena de persones tot esperant l'hora d'obrir. El sol va sortir. No xerràvem gaire. Hi havia un silenci expectant.

Va fer acte de presència una parella dels Mossos. Van estar tot el dia al carrer, observant sense actuar, amb un laissez faire admirable. Van obrir la porta i vaig sentir que demanaven voluntaris per a la mesa. M'hi vaig oferir. Vaig pujar les escales i em vaig trobar que a la sala tot estava preparat: una urna, les paperetes, els sobres. Vaig besar l'urna. Em va tocar de ser Vocal 1r. Estaria tot el dia dins custodiant aquell espai i facilitant el dret de vot als meus conciutadans. Vaig sentir molta emoció. El destí em permetia de viure de primera mà aquella diada tan important, amb una responsabilitat enorme. Érem poques persones: la Mercè (presidenta), en Joan (Vocal 2n) i la resta de companys encarregats de vetllar pel bon funcionament de la votació. Entre nosaltres (malgrat no conèixer-nos d'abans) va sorgir una complicitat increïble. Ens esperaven moltes hores de feina i d'angoixa.

A les nou en punt vam obrir. Hi havia una gernació fora esperant. No vam parar fins a migdia. L'ordinador amb el cens universal ara funcionava, adés queia, però anàvem introduint els DNI que podíem. Les cares de la gent al votar, les llàgrimes, les fotografies... Em serà difícil oblidar tanta il·lusió i tanta valentia. Ens van començar a arribar notícies de les càrregues policials en algunes poblacions, imatges, vídeos... Ufff

A partir d'aquell moment calia somriure encara més, persistir en la determinació. L'urna s'anava omplint de vots i vam pensar la manera de protegir-la. Se'm va acudir d'agafar cinta adhesiva i collar-la a la taula. Això dificultaria una mica més el robatori. Un pescador (Jesús) va portar una corda i va lligar l'urna. La primera idea era que, quan arribés la policia, despenjaríem l'urna per la finestra en direcció al port on una barca ja estava preparada per endur-se-la mar endins. L'advocada va suggerir que si l'urna sortia del recinte quedaria invalidada. Aleshores vaig agafar la corda i la vaig lligar al meu cos. Si volien arrabassar-la, havien d'arrossegar-me també a mi... 

Vaig estar lligat a l'urna una hora, però em van aconsellar que desistís. A més, era complicat anar al lavabo... De fet, havia materialitzat un simbolisme poderós. No sóc més valent que els altres. Aquests darrers dies he repetit molt aquesta frase: tenim molt herois, però no ens calen màrtirs. Cada votant que havia sortit de casa seva i havia fet cua per a dipositar la seva papereta, ja era un heroi, i més tenint en compte les circumstàncies tan adverses d'aquest dia. 

Els veïns van portar-nos coses per dinar: musclos, calamars a la romana, patates, vi, raïm... Dels mil censats en aquest col·legi van acabar votant 700 persones. També vam rebre molts votants d'altres indrets els quals van poder exercir el seu dret a través del cens universal, sovint havent d'esperar força temps per culpa de la inestabilitat del sistema. Feia goig, veure com l'urna estava gairebé plena. Ens arribaven notícies que la policia voltava a prop. A baix, al carrer, una gentada que no marxava, havien dinat i ara cantaven havaneres. Ningú sabia què passaria. Teníem vigilants a les 3 carreteres d'accés al poble. Passades les sis, havent votat gairebé tothom i per no arriscar els vots, vam prendre la decisió de cloure la votació. No valia la pena jugar-se-la. Els Mossos continuaven al carrer. Vam despenjar l'urna per la finestra del costat i la vam ficar dins la meva furgoneta. La intenció era fer el recompte en un lloc menys perillós. Vam tancar el col·legi i ens vam desplaçar a una casa particular. Podem estar agraïts als déus perquè Llançà no va rebre la visita dels repressors, la ràtzia d'aquests lladres que tenen el monopoli de la violència. Al nostre poble no hi va haver sang.

Vam estar introduint 700 DNI al sistema. Esgotador. El recompte dels 3 col·legis del municipi es va fer conjuntament. Era una mescla de moltes emocions: responsabilitat, valor, ràbia, esperança... Vam fe fer la feina i vam brindar plegats per un dia memorable. Vaig arribar a casa tocades les onze. Encara pendent de les notícies a la TV, a la ràdio... Resultats positius: més de dos milions de vots, 700.000 vots robats... El referèndum s'havia pogut celebrar a pesar de tots els entrebancs. Catalanes i catalans de bé, com tu i com jo, havien rebut cops de porra, bales de goma, gasos lacrimògens... La força bruta d'un estat embogit i demofòbic no havia pogut véncer la voluntat d'un poble valent i digne. Havíem guanyat en tots els sentits amb una victòria èpica. David contra Goliat. 

Em vaig quedar adormit en el sofà. Havia aportat el meu granet de sorra a la causa, fent pinya en aquest castell extraordinari. Tocarem el cel. Més amunt dels nostres cors hi haurà només els estels. 

Manifest per al referèndum

Canta el gall de la veïna. La mar està calma, gairebé silenciosa. El sol s’enlaira entre la boira. 

Hem arribat fins aquí carregats de raons i amb el cor curull d’esperança. Perquè sempre guanyarà l’amor contra l’odi, el poble unit contra la violència del poder. La nostra és una revolta cívica, la revolució dels somriures. Ni les intimidacions ni les coaccions de l’estat opressor podran frenar el nostre anhel de llibertat. No tenim por de les amenaces ni ens espanta la presó o l’embargament. Ni un pas enrere. Som molts i tenim la certesa de ser el que som i de voler el que volem. Cap llei pot ofegar el clam de la vida, perquè vital és aquesta empenta que ens arrossega cap un nou horitzó que volem bastir plegats. 

La llei ha d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés. Quan la llei només defensa els privilegis d’una elit, quan una presumpta justícia afavoreix una casta corrupta i impune, és quan hem d’alçar-nos i lluitar per la veritable justícia social. Rebels i ferms, no acatarem. No volem ser súbdits, sinó ciutadans amb tots els drets per tal de viure en igualtat. 

Ells tenen les armes i nosaltres les urnes. La força repressora contra la tendresa aclaparadora d’un poble que vol alliberar-se de les cadenes. Perquè volem un futur millor. Aquesta és la nostra esperança. Perquè no acceptem la resignació ni la derrota. 

Demà votarem i defensarem aquest vot peti qui peti, amb els nostres cossos, amb el nostre cor, amb la nostra ànima. Ningú pot arrabassar-nos el que és nostre: la dignitat, la il·lusió, un somni que es farà real si som capaços de resistir i persistir com els nostres avantpassats. El destí del nostre poble està arribant a la seva apoteosi. No tingueu dubtes. Ens ha tocat de viure moments transcendentals. Hem d’estar agraïts i sentir-nos orgullosos de formar part d’aquest capítol brillant de la nostra història col·lectiva. 

Votarem i guanyarem. Gaudiu de les hores properes, dels dies propers. Som i serem un exemple per a tot el món, però sobretot per als nostres fills i per als fills dels nostres fills. El poble català alliberarà finalment la seva terra, i ho farà com el poble català sap fer les coses: amb seny i amb rauxa, pacíficament, democràticament. 

És èpica i també poesia, és l’art de saber estar junts, amor al capdavall, amor a la terra, a la nostra identitat, autoestima. Tenim herois i no ens calen màrtirs. La llibertat es conquereix pas a pas, ningú te la regala. Ha arribat l’hora suprema en la qual decidirem, i el dret de votar s’aconsegueix votant, no demanat permís a l’amo. Perquè l’amo som nosaltres! Autodeterminem-nos, catalans i catalanes. Exercim el nostre dret i el nostre deure de decidir. 

Visca la Terra Lliure! Visca Catalunya! Visca els Països Catalans!

Inajornable

1-O

Quan el riu baixa ple, les granotes s'aparten i les rates eviten anar contracorrent. El riu és el poble. Nosaltres. La força de la llibertat. 

Em declaro sediciós

Ho sóc de mena, des que tinc ús de raó, rebel i crític amb el poder establert. Ni els pares, ni els capellans, ni els directors van poder doblegar-me. Sempre vaig defensar el meu criteri, la meva llibertat insubornable. Sediciós.

Vivim una revolta cívica. Són i seran dies per als valents, per a la lluita pacífica. Defensem drets elementals contra la imposició arbitrària d'un estat demofòbic. El franquisme feixista agonitza i la seva repressió és la seva derrota. Sediciós.

La meva inspiració és Gandhi i Xirinacs. Orgullós del meu poble. Votarem i serem lliures! 

No serem pas covards

És un matí plujós de dissabte. Obres els ulls i descobreixes que les ombres del passat tornen amenaçadores. L'enemic vol demostrar que mana amb accions contundents, amb les armes de sempre: la mentida i la por. És el poder, idiotes! Tu mires el cel i esbrines el futur. Quan els somnis tenien el color de la primavera i els nens jugaven a fer castells de sorra. Som un poble indestructible. La sang és un riu que bull. Banderes que onegen. Estels i resistència. No, no serem pas covards en l'hora suprema. Més enllà de l'individualisme que cerca la minúscula seguretat. Vivim per a defensar el que som contra la tirania totalitària. Viure és comprometre's. Arriscar. Creure. Confiar. Alliberar-se. No hi ha llei que pugui prohibir els batecs d'un poble, els mots i la rialla. Som i serem. Per sempre. 

La normalitat

Normal és allò que tu acceptes com a normal. Els paràmetres de la normalitat sempre són subjectius. A nivell social, depèn de la majoria. Si molta gent accepta quelcom com a normal, serà normal. Per exemple, cremar bruixes o heretges era "normal", exterminar jueus era "normal", etc. 

En aquests temps convulsos, la línia que delimita la normalitat es difumina dins la boira de la confusió. Els fets consumats s'acceleren i s'imposen sense que puguem dilucidar el seu veritable abast. 

Si hi afegim la tendenciosa postveritat (un relat que s'imposa suplantant la realitat), llavors tenim aquest panorama desolador, un campi qui pugui on tot s'hi val, i la normalitat esclata en mil bocins.

Normal és allò que tu acceptes com a normal. Perseguir urnes o paperetes no és normal. Votar mai pot ser un delicte, etc.

Però la clau final és aquesta: la llei no pot convertir-se en un jou per a la llibertat. El legalisme exacerbat demostra pànic a la llibertat, i per això acaba sent lliberticida.

La cosa més decent que es pot ser en aquesta vida és anarquista. O anartista. Qualsevol cosa abans que usar la llei com un martell o acatar sentències anormals fetes per anormals.

Normal és allò que tu acceptes com a normal. 

Freedom

Es tracta de la llibertat. Sempre la llibertat. No hi ha res més important. No solament el dret a votar, sinó a decidir en tots els àmbits. Som sobirans. No necessitem el permís de ningú per ser qui som i per escollir el nostre camí. Catalunya serà allò que vulgui ser. L’individualisme anarquista d’un poble que no ha deixat mai de lluitar per la seva supervivència i que ara, per fi, s’autodetermina amb plenitud. Sense por. Perquè la por és lo contrari de la llibertat. No hi ha poder si no hi ha por, si el desactivem amb un somriure. Desobeir. Sedició. Revolta. Revolució. Es tracta de la llibertat, allò que ens fa ser dignes i respectables. Perquè el poder és sempre lliberticida, no podem claudicar a la vergonyant submissió. Si cal, arriscarem la vida.

El cuc

El cuc encara hi és. No va morir. És com voler amagar la pudor d’una rata morta. La papallona no se’n recorda gaire, de les ombres, però les ales ja existien dins el cuc, talment somnis que dormiem esperant la llum. El cuc hi és. Hi serà sempre. Volar no ens eximeix dels peus ni de les cames. Volem i suportem el pes de la matèria. Per això volar té més mèrit que arrossegar-se. 

Intento explicar tot això a la meva filla. Encara és jove. La vida l’ajudarà a comprendre-ho. Somriu i m’abraça. Tot està bé. 

Organyà

És poc el que sé sobre la veritat. Que de vegades fa mal. Que de vegades sura i vessa com un embornal de claveguera. Que pot ser simple, estricta, fins i tot tendra. 

Presento el darrer llibre a la Sala de les Homilies d’Organyà, bressol d’un dels textos catalans més antics. Saludo Vicenç Llorca. Em pregunta on visc i responc que viatjo molt, que sóc nòmada. He decidit deixar-me créixer el cabell. Fa un mes que no em rasuro el pèl del cos. 

És poc el que sé sobre la veritat. Acabo parlant de l’amor i de la Tau. Els assistents fan cara rara quan ensenyo la Tau de fusta que duc penjada al coll. L’amor ens salva com va salvar Faust. Estimar és transcendir-se. 

De la veritat puc dir que té cos de dona i caràcter masculí. La imagino sempre com un ganivet ben esmolat. 

Compro un llibre perquè al seu títol hi apareix São Paulo. Ara me’l llegiré, quan acabi el cafè. La pastisseria Serra d’Artesa de Segre és difícil de superar. Ni Heini de Basel li arriba a la sola de la sabata. Les seves coques de recapte són inenarrables.

L’amor ens salva de ser només nosaltres, aquesta minúscula representació humana que empra paraules per amagar-se.