Itacaré

Sóc al ferry que va de Salvador a Itaparica travessant la Baia de Todos os Santos. Molta calor. Sense l’aire condicionat del Nissan Match moriria. 

La humanitat en aquesta ciutat és predominantment de pell fosca i jeitinho (caràcter) alegre. Si encara queda algú que no cregui en Déu, que vingui a Salvador i contempli les dones baianes, quina bellesa més natural i exuberant. Són femelles de somni, obres divines, Venus d’ivori. Llàstima que la majoria no tinguin una altra expectativa que quedar-se prenyades abans dels 15 anys...

Seguint la costa do Dendê cap al sud, arribo a Itacaré, indret on desguassa el riu da Contas, que neix a la Chapada Diamantina. Demà visitaré les millors platges (Resende, Tiririca, Siriaco). 

La propietària de la pousada Casa Blanka es diu Sara i és italiana, de Trieste. Va arribar aquí fa 14 anys i s’hi va quedar. Ara té dos fills i es lamenta dels canvis que ha patit aquest recanto (racó) de món. Em recomana visitar un parell de pobles més al sud on encara no hi ha electricitat...

Menjo acarajé, una especialitat molt baiana (un bolinho fet de farina de fessols farcit de gambes). Em passo el dia bevent aigua de coco freda i sucs naturals de fruites estranyes que experimento. El meu gelat preferit és el d’açaí (baia d’una palmera que conté propietats antioxidants). 

Brasil és ple de canalla. Demogràficament, és l’antítesi d’Europa, on només veus vells i gossos passejant pel carrer. Suposo que per això diuen que aquest és un país “emergent”, o sigui, el contrari que decadent.

Ja fa uns dies que dormo amb tela mosquitera. Les mosquites aquí tenen molta mala llet. Pitjor són els aparells de música que els joves posen a tot drap al carrer. No he portat taps!   

Conceiçao dos Gatos

He seguit la trilha riu amunt fins a la cachoeira das Cobras. Estic sol. El poço té l’aigua de color d’aram (és per la quantitat de matèria orgànica que porta). Hi entro. No està gaire freda. Hi ha libèl.lules, papallones, colibrís (que liben unes boniques flors vermelles). La melodia de l’aigua i aquesta lleugera brisa em fan sentir al paradís. He de posar-me a l’ombra si no vull morir fregit pel sol tropical. 

He seguit la dica (consell) d’en Gabriel, el propietari de la pousada Vila Clara on m’estic. La seva dona es diu Daniela i és suïssa. Tenen una filla de 3 anys, la Clara, loirinha (rosseta) i angelical. Es van conèixer a São Paulo en el centre d’Amma. Anit vam estar força estona batendo papo (petant la xerrada) sota el firmament més estrellat que he vist mai. La Chapada Diamantina em recorda molt l’altra chapada, la de Viadeiros, on vaig estar l’any passat. Esoterisme, ufologia, connexió amb la Pachamama... Els hippies són la nota més extravagant d’un corrent que nodreix invisiblement aquest paratge allunyat del món convencional. No hi ha cobertura telefònica, els camins són de terra (l’asfalt més proper és a 20 km). 

Sembla ser que els indígenes que van fer les pintures rupestres fa 15.000 anys eren negres, els Tapuias (negros da terra), la qual cosa significa que la influència africana és anterior a l’arribada dels esclaus. Potser quan Àfrica i Sud-amèrica estaven unides en un sol continent? Hi havia l’Atlàntida al bell mig i estaven comunicats? Misteris ancestrals.

El poble té un nom ben pintoresc: Concepció dels Gats. És un carrer amb una dotzena cases, la meitat chácaras antigues en venda. Dinaré a Dona Maria, d’acord amb la dica d’en Gabriel: el millor menjar casolà de la zona. Fa moqueca amb palmito jaca. 

Segueixo sol. La gent es queda al primer poço perquè els brasilers detesten caminar. A més, com que sempre calcen chinelos (xancles), no els resulta fàcil saltar de roca en roca. Jo tinc l’articulació del dit gros del peu esquerre adolorida de resultes de la crisi de gota que vaig patir al Nadal. Avui hagués pujat a la cachoeira da Fumaça, però he preferit no empitjorar la cosa. 

El dolor no admet negociació. El dolor et retorna a la realitat ipso facto. És lo menys poètic que puguis imaginar. No t’hi acostumes mai. T’ajuda a créixer en la humilitat i en la paciència. La lliçó és: no cal que corris, has d’anar més devagarinho, conscient de cada passa que fas, agraint el fet de caminar i de viure. El dolor és un gran mestre. 

Al vespre visitaré Dona Miuda, la benzedeira del poble (curandera o resadora). Gabriel m’ha dit que parli amb el seu fill Naudinho, un rastafari que ven mel. Amb sort, podré rebre el seu ritual al galindó i potser guarir la malura.

“Deus foi quem te fez.

Deus foi quem te criou.

Deus é quem te cura”

Hi crec fermament, en el xamanisme i els remei de les àvies, sobretot si pertanyen a indrets aïllats i no disposen de farmacologia sintètica. Les píndoles analgèsiques fan estralls en la resta d’òrgans. Millor una bona benedicció. 

Arriba gent. Una mare i una filla amb accent carioca. Són guiades per un hippie. S’ha acabat la pau. Els carioques criden molt. Els beija-flor, les borboletes i els espiadimonis fugen ales ajudeu-me. Jo puc esperar una mica encara. O no. 

La perfecció mai és completa. Mai. O dura poc o és espatllada per la irrupció del dolor o de la contaminació humana. 

Natura. Silenci. Calma. 

El hippie encén un porret. Les dones segueixen esgaripant i fent-se fotos. Piro. 

Caeté-Açu

La terra vermella i la cara dels quilombos (esclaus alliberats) barrejats amb garimpeiros (cercadors de pedres precioses) i hippies, turistes ecològics i turistes new age.

Si parlessin les pedres, les més brillants, insultarien l’home, explotador de mena que remena rius i coves, lladre de tresors i llibertats.

Des de l’hamaca contemplo el Morrão i albiro la sendera que puja cap a la cascada de la Fumaça, la més alta del Brasil.

Hi ha papallones enormes i colibrís. Hi ha pau. El vent escampa els núvols. Som al centre del món i el batec d’aquest cor és visible.

En diuen alto-astral. No penso traduir-ho. 

A terra vermelha e o rosto dos quilombos misturados com garimpeiros e hippies, turistas ecológicos e turistas da New Age. 

Se as pedras falassem, as mais brilhantes, insultariam o homem, explorador que remove rios e cavernas, ladrão de tesouros e liberdades. 

Da rede, contemplo o Morrão e vislumbro a trilha que vai até a cachoeira da Fumaça, a mais alta do Brasil. 

Há borboletas gigantes e beija-flores. Há paz. O vento empurra as nuvens. Estamos no centro do mundo e o bater deste coração é visível. 

Eles chamam de “alto-astral”. Não preciso traduzí-lo. 

Lençóis 2

La felicitat deu ser estar sol molt lluny de casa (suposant que tinguis casa), no conèixer ningú, menjar coses estranyes, escoltar la música sublim que canta un street singer anònim, banyar-te en una cascada d’aigua blava, mirar el cel i veure més estrelles que mai, tancar els ulls i donar gràcies.

La felicitat deu ser saber que en algun lloc hi ha una persona que t’espera, enyorar-la i, tanmateix, no tenir pressa per retrobar-la. 

A felicidade deve ser ficar sozinho longe de casa (assumindo que você tem uma casa), não conhecer ninguém, comer coisas estranhas, ouvir música sublime que canta um street singer anônimo, banhar-se em uma cachoeira azul, olhar para o céu e ver mais estrelas do que nunca, fechar os olhos e agradeçer. 

A felicidade deve ser saber que em algum lugar há uma pessoa que te espera, ter saudades e, no entanto, não estar apressado em encontrá-la novamente.

Lençóis

Ara no busquem diamants ni tenim por dels bandolers, encara que les gatas-bravas de pell bruna i cabell afro es passegin amb mirada desafiant pels carrers.

El turisme verd no ha pogut soterrar l’essència d’aquests verals feréstecs on el riu guardava els somnis més materials i l’ànima esdevenia pluja sobtada vora la cascada. 

La música s’atura. Tothom s’amaga. Lençóis és el bressol de la vida, i la seva tomba. 

Agora não procuramos diamantes, nem tememos os jagunços, embora as gatas-bravas de pele escura e cabelos afro caminhem com um olhar desafiante pelas ruas.  

O turismo verde não conseguiu enterrar a essência desses paragems selvagens, onde o rio guardava os sonhos mais materiais e a alma tornou-se chuva repentina perto da cachoeira. 

A música pára. Todos estão escondidos. Lençóis é o berço da vida, e a sua tumba.

Sampa 3

El fil vermell que uneix els cors, invisible. 

Abracem els arbres perquè som arbres, canals entre el Cel i la Terra: arrels, troncs, branques, fulles, flors, fruits...

Els ocells hi fan el niu. El vent ens despentina. 

El vent ens pentina. Som ocells: ales i set d’horitzó...

El fil vermell que uneix els cors, etern, indestructible.

O fio vermelho que une os corações, invisível.

Abraçamos as árvores porque somos árvores, canais entre o Céu e a Terra: raízes, troncos, ramos, folhas, flores, frutas ...

Os pássaros fazem o ninho. O vento nos despenteia.

O vento nos penteia. Somos pássaros: asas e sede de horizonte...

O fio vermelho que une os corações, eterno, indestrutível.

Sampa 2

La vida et porta per camins de boira, lluny en la distància sobre els oceans.

Hauries d’aprendre a donar gràcies. Hauries d’aprendre a acomiadar-te amb elegància. Al capdavall, viure és un regal, i el fet de morir serenament demostraria que potser van servir d’alguna cosa tantes batalles.

Oh solitud, Oh llibertat, l’amor es rendeix en la vostra abraçada. El nen reclama el caliu. Ella ho sap: és mare. El seu poder dolç i sagaç.

La vida ens porta per camins de boira, lluny en la distància sobre els oceans.


A vida leva você através de caminhos brumosos, longe na distância sobre os oceanos. 

Você deve aprender a agradecer. Você tem que aprender a dizer adeus com elegância. Afinal, viver é um presente, e o fato de morrer serenamente provaria que talvez façam sentido tantas batalhas. 

Oh, solidão, Oh liberdade, o amor se rende no abraço de vocês. O menino exige o calor. Ela sabe disso: ela é mãe. Seu poder doce e sábio. 

A vida leva você através de caminhos brumosos, longe na distância sobre os oceanos.

Paraty 2

L’home és un animal trist, melancòlic. La veritable joie de vivre és difícil de trobar perquè estem obligats a adaptar-nos a un modus vivendi demencial que ha perdut la connexió amb l’energia divina, és a dir, natural. 

Les ciutats no són indrets saludables. El materialisme limita la transcendència de l’ésser. Tot plegat provoca insatisfacció i violència constants. 

La melangia humana és un record d’aquell paradís que vam perdre o del qual vam ser expulsats. Ara, entre ortopèdies tecnològiques i completament desorientats, enyorem la senzillesa i la llibertat primigènia, infantil, la innocència veritable. 

Al meu entendre, la solució no és el budisme o la meditació (camins legítims), sinó la via xamànica: reaprendre a ser salvatges de nou, abandonar la domesticació, i ser el que som realment: divins, naturals, autèntics, espontanis... 

O homem é um animal triste e melancólico. A verdadeira “joie de vivre” é difícil de encontrar porque somos forçados a nos adaptar a um “modus vivendi” demencial que perdeu sua conexão com a energia divina, isto é, natural.

As cidades não são lugares saudáveis. O materialismo limita a transcendência do ser. Tudo isso provoca violência e insatisfação constante.

A melancolia humana é uma lembrança desse paraíso que perdemos ou de que fomos expulsos. Agora, entre ortopedias tecnológicas  e completamente desorientados, desejamos a simplicidade e a liberdade primeira, infantil, a verdadeira inocência.

Na minha opinião, a solução não é o budismo ou a meditação (caminhos legítimos), mas a via xamânica: re-aprender a ser novamente selvagens, abandonar a domesticação e ser o que realmente somos: divinos, naturales, autênticos, espontâneos...

Paraty

Era el somni del pelegrí, caminar sense destí, admirar la bellesa del món, els detalls intraduïbles, els presents plusquamperfets, abraçar causes perdudes, aprendre a llegir en els ulls originaris, omplir-se de fang i d’algues en alguna badia remota de la selva tropical. 

Era el somni, els llavis irresistibles, la mà que et guia fins als secrets profunds i humits, dolça remor de pedres enormes i onades verdes i crancs que s’amaguen dins la sorra i la son que arriba deliciosa quan el dia no podria ser millor i ballar la samba i deixar que els déus pagans s’apoderin del cos per a sentir que pots tocar el cel amb les ales, que ets cel si et deixes estimar. 

Era o sonho do peregrino, caminhando sem destino, admirando a beleza do mundo, os detalhes intraduzívels, os presentes mais-que-perfeitos, abraçando as causas perdidas, aprendendo a ler nos olhos originais, se encher de lama e algas numa baía remota da selva tropical. 

Era o sonho, os lábios irresistíveis, a mão que guia você para os segredos profundos e úmidos, rumores doces de pedras enormes, de ondas verdes, de caranguejos que se escondem na areia, e o som que vem delicioso quando o dia não pode ser melhor e dançar samba deixando que os deuses pagãos se apoderem do seu corpo para sentir que você pode tocar o céu com suas asas, que você é o céu se você se deixar amar.

Sampa

Es tracta de sentir el vent a la pell, deixar que els núvols s’allunyin suaument, esperar que la nit reuneixi els cossos i que la lluna ompli la cambra amb la llum més íntima.

Es tracta de dir i de callar al mateix temps, deixar que el silenci nodreixi l’ànima, esperar que la vida s’endugui el dolor i ens porti plaer, si més no la placidesa, la serenor, el batec de pau enmig de la guerra humana. 

Es tracta de ser allò que som sense estrafer el gest ni somiar quimeres, conscients de la fugacitat de tot el que existeix sota la innúmera munió de les estrelles. 

Trata-se de sentir o vento na pele, deixando as nuvens se afastar suavemente, aguardando a noite para reunir os corpos e a lua encher o quarto com a luz mais íntima.

Trata-se de dizer e calar ao mesmo tempo, deixando o silêncio nutrir sua alma, aguardando a vida levar a dor e trazer prazer, pelo menos a placidez, a serenidade, a paz batendo no meio da guerra humana.

Trata-se de ser o que somos sem um gesto estranho nem sonhar com quimeras, conscientes da fugacidade de tudo o que existe sob a inumerável multidão de estrelas.

Exili 50

Acaba un any frenètic, a nivell personal i a nivell polític. El 2017 ha sigut el que més he viatjat (he travessat l’Atlàntic 8 vegades i la llista de països visitats arriba a 45) i l’any de la proclamació de la República catalana (malgrat els entrebancs i les incerteses futures). 

Destaca per damunt de tot Brasil, on sóc ara. És la tercera estada, la més llarga. La raó principal és una brasilera: Cherchez la femme! M’he saltat l’hivern europeu per a gaudir de l’estiu en aquestes terres tan amables i acollidores. Tornaré a CAT per la primavera...

Sóc optimista de mena i, per tant, crec que la lluita del meu poble per la llibertat reeixirà. Costarà, però ho aconseguirem. 

Dono gràcies per tot el que he viscut, per les benediccions rebudes i per les experiències que han omplert d’aprenentatges el meu camí. 

Fem el que fem, estiguem on estiguem, continuarem endavant, cercant la llum, estimant amb el cor net i l’esperit prest per a elevar-se a noves dimensions. 

Bon any 2018 a tothom. Que la pau, la llum i l’amor siguin amb vosaltres. 

Us regalo un text de Carlos Drummond de Andrade, un poeta brasiler que acabo de descobrir:

Desejos!

 "Para você, desejo o sonho realizado. O amor esperado. A esperança renovada. Para você, desejo todas as cores desta vida. Todas as alegrias que puder sorrir. Todas as músicas que puder emocionar. Desejo que os amigos sejam mais cúmplices, que sua família esteja mais unida, que sua vida seja mais bem vivida. Gostaria de lhe desejar tantas coisas, mas nada seria suficiente... Então, desejo apenas que você tenha muitos desejos. Desejos grandes e que eles possam te mover a cada minuto, ao rumo da sua felicidade." 

FELIZ 2018

Exili 49

Dia de Sant Esteve. Em regalo una antologia amb els 100 millors poemes brasilers del segle XX. Em servirà per endinsar-me en la literatura d’aquest país tan divers i fascinant. Poesia que apareix sovint a les lletres de les cançons, perquè si alguna cosa és espectacular aquí és la varietat i qualitat musical. No em canso d’escoltar-la. 

A la vida només hi ha una cosa més important que la llibertat: l’amor. Per això L’AMOR A LA LLIBERTAT és lo màxim. No hi ha cap poder que pugui imposar-se a aquesta força imparable. Estima la teva llibertat i la del teu poble. Lluita per aconseguir-la. El premi és la felicitat.

Exili 48

Dia de Nadal. Em sento més lliure i, per tant, més feliç, lluny de la terra catalana, a 10.000 km. Els inquisidors pretenen reprimir la meva tribu i resulta d’allò més desagradable haver de suportar tanta injustícia. El 2018 em temo que seguirà si fa no fa igual. Malauradament. 

Nadal és una mena de treva. La guerra s’atura unes hores. Les emocions positives guanyen a les negatives. Demà passat continuarà la ràbia i el despropòsit. Els inquisidors no saben acceptar la diferència, ens volen muts i a la gàbia, a la presó, a la foguera... 

Dia de Nadal. Només l’amor pot vèncer. Som aquí per a estimar. 

Exili 47

Brasil és dolçor i és tendresa, una certa innocència indígena, l’alegria del “tudo bom”, “prazer”, “delícia”, “gostoso”... aquesta banda sonora de samba i bossa nova, la pluja exagerada que cau sobre la ciutat, el vent de l’endemà, aquest “jeitinho” (tarannà) que s’encomana... 

Dolçor i obertura, simpatia, good vibes, “alto-astral” en diuen aquí. Perquè malgrat la misèria, la violència i les injustícies d’una societat malalta de corrupció, els brasilers gaudeixen d’una climatologia òptima, d’una natura pròdiga i d’un optimisme admirable. 

Dolcesa en el tracte, predomina l’emoció, al contrari d’Europa, on la racionalitat i el càlcul dels interessos ho han fet malbé tot. 

Per això ens sentim a gust aquí. Aquí l’amor és tan fàcil...

Exili 46

Molt orgullós del meu poble, de la fermesa i paciència dels catalans de debò, que lluiten i persisteixen en la seva identitat amenaçada, sense rendir-se, contra la repressió espanyola, que ha fracassat i fracassarà en la seva ofensiva feixista. 

Després hi ha la resta, els que voten C’s i sociates, els xarnegos inadaptats i desarrelats, renegats, que coven una catalanofòbia sinistra, que voldrien exterminar qualsevol rastre de catalanitat en aquesta terra que haurien de besar perquè els va acollir i els va donar l’oportunitat de menjar i prosperar. El franquisme sociològic producte de la immigració dels 60.

Que no ho dubti ningú, trigarem més o menys, però serem lliures i vencerem. 

Exili 45

Les coses es veuen diferentment a 10.000 km de casa. Diuen que el cor no sent si els ulls no hi veuen, però encara que hi vegin, distants, el cor contempla nous escenaris i els batecs ressonen d’una altra manera. 

El que deixes enrere cada cop té menys força per empènyer. És l’horitzó el que sedueix. El futur inconcret que es revela més enllà de les coses conegudes. El futur, aquesta curiosa barreja de somnis i de coratge. Perquè la normalitat mata qualsevol somni. Per això la detesto. 

Mai vaig ser normal. Mai. Ni quan vaig fer allò que tothom feia. La bogeria conté el privilegi més gran de tots: la llibertat. Ser lliure significa acceptar que potser hi ha altres  camins fora de l’autopista general. Els peatges que paga la gent tota la vida per a poder sentir-se arrecerat pel ramat. Ser lliure significa sobretot jugar-se-la. O escollim la seguretat (normalitat, peatges, ramat) o escollim la incertesa (solitud, risc, llibertat). 

Per això dic que només hi ha futur si hi ha coratge. Els somnis són inútils per si mateixos. Cal saltar. Cal jugar-se-la. I confiar que tot anirà bé. I va bé. L’univers protegeix i gratifica els valents. 

A 10.000 km de distància, en aquest Nadal estiuenc, contemplo la vida com el que és: un regal del cel que mereixem i que hauríem de valorar cada dia més. No és el que tenim, sinó el que som, allò que ens farà feliços. La vida no la tenim, ens té. Som fills de les estrelles i pares de les nostres accions conscients. Actuem, doncs, en conseqüència.

Exili 44

Deixes la sang enrere, i les arrels. T’acomiades dels indrets que et van veure créixer i de les persones que van nodrir-te amb el seu amor. Us estimo. Us porto en el meu cor per sempre més. 

L’aeroport és buit. L’avió surt de matinada. La maleta pesa massa. Se’m fa estrany endur-me la guitarra oceà enllà. 

Ens passem la vida dient adéu, aprenent a acomiadar-nos. Tot el que fem és una preparació per a la mort. Poc a poc, ens alliberem de les coses i de les dependències. Al final, ni el cos ens endurem. Per què perdem el temps acumulant coses que no tenen cap mena d’importància? O penseu que hi ha res estable, segur, durador?

Romanen les pedres una mica més que nosaltres. No gaire més. Ens podem escolar per una ferida. El múscul cardíac pot fer figa. Hi ha cataclismes imprevisibles i mil guerres clandestines que amenacen la supervivència de l’espècie. Els antibiòtics ja no fan efecte i els virus no paren de mutar. 

Deixes la sang enrere, i les arrels. Hi ha massa soroll a les ciutats i massa frivolitat. La terra ens torna la veritable essència amb el seu batec suau. 

Quan et sentis perdut, confia. Hi ha una llum que no s’apaga mai. 

Exili 43

L’home ocell torna a volar. Per això és ocell. Fuig de l’hivern tot cercant l’estiu austral. Com quan tenia 18 anys i va deixar la Terra Ferma, s’emporta una maleta i la guitarra, la mateixa guitarra que l’acompanya des que tenia 15 anys. 

L’home ocell estén les ales novament. El pelegrí, peregrinant, va trobar un més enllà a l’atra banda de l’oceà. Una maleta i la guitarra. Res més. El viatge de la vida exigeix despreniment. 

Potser no tornarà. No ho pot saber. No vol saber-ho. 

L’esperit decidirà.

Exili 42

El dia que van prohibir el groc vaig somriure. Qui pot prohibir la primavera i convertir-la en hivern? Somreia mentre observava com eixia el rajolí calent del meu penis i el dedicava als censors i als botxins. Un rajolí per als polítics i un altre per als jutges. Tots els rajolins del món per als cafres que es nodreixen d'odi i de venjança. 

Entre la llum esclatadora de les utopies i la foscor depriment de les distopies, hi ha la vida, sí, LA VIDA, amb la seva espontaneïtat i la seva força imparable. Real. Veritable.

Somriure contra la rigidesa del poderós que usa la força talment un goril.la. Somriure per exorcitzar les ombres que ens voldrien atemorir (i no se'n surten). Somriure sempre, fins i tot davant la mort.

El dia que van prohibir el groc van florir totes les pedres. Qui pot prohibir la bellesa i convertir-la en presó? No. No podran. Serem el que som fins al final. No hi ha final, només principis. Cada dia un, cada minut, cada segon. Com surt el sol, sortim i resortim nosaltres. 

Exili.

Exili 41

Fa 525 anys, instigats per la Inquisició, els espanyolots catolicíssims van expulsar els jueus. Per a quedar-se havien d'abjurar de la seva religió. Molts van fugir cap a l'exili i altres van esdevenir "conversos". 

Fa 404 anys: expulsió dels moriscos de la monarquia hispànica (Felip III el pietós). 

Sense jueus i sense moros, Ñ reforçava la seva identitat inquisitorialment cristiana: "Porque no he de ver en mis días la pérdida de España por culpa de estos herejes pertinaces y traidores a la Corona"...

Dels fets històrics es conclou que la tolerància no és una virtut gaire espanyola. Ja sigui com a heretgia religiosa (anatema sit) o com a dissidència política (rojos separatistas), la solució sempre és la mateixa: expulsió, assimilació o extermini.

Amb el franquisme segueix la cosa, i ara amb els seus hereus directes els quals perpetuen el supremacisme castellà catòlic.

Aquest és l'ADN espanyol: O ets com jo o has begut oli.