Indomesticable

Bufa i rebufa la tramuntana enmig de la nit xafogosa. No puc dormir. Les estrelles brillen allà dalt. Canten els grills a prop. Tu dorms. Sóc a la terrassa. 

Les coses avancen lentament. Que avancin és un miracle. Hi haurà un dia que tot estarà enllestit i net. Aquell dia podrem jeure a la gandula. Mentrestant treballem, les hores són de mantega. 

Ho van intentar sempre: domesticar-me. Van voler suprimir o apaivagar la meva part rebel i salvatge. Un fracàs. Ni els pares ni l’escola, ni les autoritats diverses, tots van fracassar. 

Hi ha un impuls cap a la llibertat, un esperit indomable, que no pot ser sufocat de cap manera. Les dones també van provar de calmar la meva rauxa, amb carícies i altres llaminadures. Pobrissones. Sempre acabava marxant, ho engegava tot a rodar...

Costa acceptar la decadència, quan el temps s’escurça i l’energia fluixeja. No és només la pròstata atrotinada, sinó aquest escepticisme radical que em fa veure el món amb displicència, amb un total menyspreu per la societat. Me n’allunyo. Faig la meva. Rebutjo les normes. Quan sóc a l’hort és quan sóc més feliç. 

Tu vas arribar per a redimir-me. Amb tu no cal fingir ni fugir. Sé que sovint sóc rabiüt, cantellut, esquerp, intractable. Després torna el nen bo, dòcil, i tot s’arregla. Pateixes massa. Dius que podria millorar. Tinc els meus dubtes. 

Bla bla bla bla bla

De què serveix escriure? 

Finals de juliol

La vida alternativa consisteix a ser tu mateix i a fer les coses creativament, malgrat les modes o els usos socials establerts. És senzill reproduir les pautes del ramat. El que costa és llaurar-se el propi camí contracorrent i entestar-se a seguir només allò que et dicta el teu criteri. Perquè es tracta de tenir criteri propi. 

Detesto el turisme i tota la devastació que comporta: aglomeracions i l’apoteosi de la vulgaritat. Si visc en una zona turística és perquè sé que gaudiré 3/4 de l’any de certa solitud inenarrable. Quatre gats envoltats de cases buides. La delícia absoluta. 

Tots els anys dedicats als llibres (comprar-los, llegir-los, escriure’ls, acumular-los) han passat a la història. No em queda ni el 10% de la immensa biblioteca que vaig tenir. No els trobo a faltar. L’intel·lectualisme i la literatura són com la realitat virtual, una forma d’escapar de la veritable realitat, que sempre ha de ser de primera mà, tangible. Les especulacions i els versos esdevenen ficcions, fugides, quan la teva vida és poc satisfactòria. 

Shit happens all the time and there’s just nothing you can do about this

Saber acomiadar-se

Que la vida són etapes, capítols, èpoques. Em queda un mes per a deixar Cap Ras. Per sort, no marxo gaire lluny. D’ençà que vaig arribar-hi (2015), aquest racó de món a l’altíssim Empordà, davant la Mar d’Amunt, ha sigut el meu paradís particular. Set anys molt intensos, entre les cales i el bosc, camí de ronda amunt i avall, envoltat de fustes i pedres, bressolat per la Sagrada Tramuntana, confegint vivències i textos, rodant pel món, cercant estrelles de mar, empaitant els somnis més agosarats...

No em puc queixar, no m’hauria de queixar. Mai he tingut tant sense posseir res. L’univers em regala cada dia la seva abundància, malgrat la mesquinesa humana. Des que va aparéixer Ella, les hores són més tendres, més amoroses. Ella és l’Àngel que m’amoixa amb ales de seda. Més enllà de la materialitat, rebo la benedicció intangible dels déus, conscient que no és pas pels meus mèrits, mai ho ha sigut...

Una nova albada. Una nova llar davant el mar. Un hort. Ella. Què més podria demanar? Més viatges amb la Liberty! Els farem. I que els anys que vinguin siguin lleus, amb regust de canyella i flaire d’espígol...

Espiritual

Hi ha d’haver un abandonament, com quan entres al mar i et deixes endur per les onades, en el bressoleig del corrent, surant com una fulla ingràvida. La ment ja no controla, no calen paraules. Ets simplement una part del Tot: aigua amb l’aigua, vent amb el vent, arbre o terra, branca o arrel, en la fusió absoluta, despersonalitzant-te. L’ego desapareix. Retrobes el fil daurat que t’uneix a l’Essència, aquest Silenci Sagrat que revela el Misteri d’Estar Aquí Ara. Respirant, bategant, amb totes les estrelles allà dalt, embolcallant-te. Ja no ets cap subjecte, cap individu. Ja no jutges. Amb els ulls tancats sents que l’Ànima s’expandeix sense límits, i voles més enllà de la pell i dels confins de l’Horitzó visible. Quan tothom dorm, tu despertes i t’enlaires cap allò inconcret i desconegut. T’endinses al bosc dels mil corriols amagats, sense cercar res, caminant passa a passa, entre els ocells que refilen i la flaire dels pins. Fora del temps (3:33) 

Vides alienes

Si la teva vida és prou interessant, per què hauries de preocupar-te per la vida dels altres? Què coi t’importen els altres? 

Per què hauries d’escriure, per exemple? Quin sentit té escriure si no és per a ser llegit? I per què suposes que val la pena ser llegit o que allò que escrius pot interessar a algú? 

A qui podia interessar que jo passés 6 mesos de la meva vida a Mahattan? Per què em vaig escarrassar a escriure 100 textos d’un dietari novaiorquès? Per la mateixa regla de 3: A qui podria interessar la història d’amor entre l’Eva i jo? I en vaig fer un llibre de 500 pàgines! (Que ningú ha llegit, esclar)

https://www.bubok.es/libros/268500/EVAiTON

Vides buides

Totes les vides són buides, totes destinades a morir. La gràcia està si podem aconseguir una certa plenitud vital, omplint de sentit l’existència amb activitats o entreteniments diversos, mentre ajornem al màxim la mort. 

De seguida te n’adones de quines són les persones més buides amb les vides més buides. Són les que més necessiten abocar-se a l’exterior, a la vida social, les que tenen més dependència del proïsme i/o dels mass media. 

Després hi ha els que emprenyen, els problemàtics, aquells que –per a fugir de la seva inanitat insondable– es dediquen a fotre als altres, als veïns, a la família, als companys de feina...

Epicureisme

Avui he escrit això a Twitter:

«Vaig estar uns anys engalipada amb el miratge independentista. Quan tot se’n va anar en orris, me’n vaig anar a viure a Manhattan. Vaig tornar enmig de la farsa covidiana. Ara visc retirada a l’altíssim Empordà, em cago en els polítics i faig un hort de puta mare. El món s’acaba.

Vull dir el món que coneixíem, el capitalisme salvatge globalista, que ha col·lapsat perquè estava basat en l’especulació financera i en el colonialisme manu militari, però tot té un límit, i els imperis decauen...

El meu consell (epicuri): fuig de la ciutat, passa de la política, crea el teu jardí-hort, envolta’t d’amistat (filía) i cerca el plaer intel·ligentment

Si pots tenir vistes al mar millor»

He fet una síntesi dels darrers anys, els millors de la meva vida, sobretot a partir de 2009, quina dècada prodigiosa! 

Gaudeixo de vistes al mar d’ençà el 2015. La Mar d’Amunt no és l’Empordà. No ho és perquè geogràficament hi ha una barrera: la serra de Verdera. A partir del castell de Quermançó s’entra en una altra dimensió, ben desconeguda. Millor! 

Juliol estrany

Potser el meu pitjor defecte és la impaciència: voler el resultat de seguida, ser incapaç de gaudir del procés... 

De fet, en tinc una bona pila, de defectes, a banda de l’atabalament i les presses. 

Detesto la paraula «demà», sóc presentista. Sempre penso que demà estaré mort i, si no ho faig avui, hauré perdut l’oportunitat. El cas és que l’endemà encara sóc viu, ja veus...

Hi ha tres coses que m’entusiasmen, i les tres tenen a veure amb el menjar: menjar cony, menjar cireres i menjar xocolata. L’ordre dels factors no altera el producte. 

Abans m’agradava escriure. Ho tinc molt deixat. 

Com que el món s’acaba, em prenc aquest istiu com el darrer. Si llencen un mísil no m’enxamparà, procuro evitar les ciutats. Si baixen els extraterrestres, els aniré a buscar. La curiositat és un altre defecte que tinc. 

Les dones sempre s’han enamorat de la meva Energia. Després, quan han intentat entomar-la, no han reeixit, han fracassat. Com les lluernes amb la llum, han acabat socarrimades. Jo les empaitava i elles feien el que podien per entomar-me. La conclusió és que sóc excessiu, inentomable, i no em refereixo solament a l’aspecte sexual, que també...

Empaitar i entomar: vet aquí el Yang Yin, la quadratura del cercle, viciós o virtuós, depèn. 

Sobrevivint encara més

Volien abatre’m de males maneres, deixar-me malferit, en prostració horitzontal, fet un ninot inservible, una pelleringa pseudohumana, un drap estripat i brut... Això volien, els malparits. I a fe de déu que van tenir-me uns dies cardat, sense energia (Què Sóc Jo, sinó? Energia Pura i Salvatge Sóc!) He ressuscitat de les meves cendres, he reviscolat i m’esquerat amb nova trempera, gana de fam i de cardamenta, com ha de ser la Salut Majúscula... Una mala bèstia indomable, asocial, geniüda, maldestra, intractable, esquerpa, i mil adjectius més, tots cantelluts i flonjos. Torno a la Batalla, a guanyar el meu Poder de cada dia, a ser Fort i a fer La Meva. No hi ha una altra sortida d’aquest laberint que guanyar totes les escomeses, ser el triomfador de la Guerra, el més valent i més temut. Aneu a la puta merda, melindrosos i envejosos, els que aneu a missa i doneu lliçons morals. Us detesto. Faré molta fressa i us amargaré la vida. Si aspireu a ser enemics, us en penedireu eternament. Així és i serà. Sempre em surto amb la meva, sempre tiro pel dret. Mai em rendeixo. He vençut tots els miserables. Sóc el millor. Accepteu-ho. Demà em menjaré el món una altra vegada. La Meva Sagrada Voluntat s’imposarà com sempre. La resta me la sua. 

Fins on puguis

Esparvera assistir en directe al col·lapse de l’espècie humana, adonar-te que el sistema ha petat i que, cada dia que passa, les neurones estan més trinxades...

No em fa por el Kaos que ve

M’il·lusiona saber que estem més a prop de l’extinció, del tot merescuda

Sabíem que el Kapitalisme Kriminal tenia els dies comptats perquè la globalització era insostenible i la hiper especulació financera un suïcidi (sense parlar de la Deutocràcia Cleptòmana Corrupta), però no vam preveure aquest Kaos Sistèmic –virus i guerres a banda–

Ja fas hort?

Algú va dir que després d’Auschwitz ja no es podia fer poesia...

I què es pot fer després del Covid i Zelensky? 

Abandonar la literatura i el món, ser tu mateix, en la teva llibertat natural i pura, fins on puguis

Profunda calma

La mar en profunda calma

Dormen els dofins, no pas jo

Pleniluni abrusador

El cos és un artefacte fràgil

Sort en tenim, de les ales etèries

Que ens eleven fins al blau més nítid

Feia segles que no escrivia un poema

Suposant que això sigui un poema

La mar en profunda calma

Tard o d’hora morirem tots

Amb més o menys escarafalls

Tenim una sola vida: aquesta!

I és immoral no gaudir-la a fons perpetrant els somnis més salvatges

L’era postcovidiana

Fa massa temps que no escric. Faig treballs manuals: tallar canyes, picar rajoles, plantar tomateres, etc. Em canso les mans i els braços, m’allunyo de qualsevol indici d’intel·lectualitat. No escriure és la manera de salvar-me. Ara. Abans era escrivint, com em salvava, o això creia. Grafoteràpia, incontinència verbal, sobretot via Twitter. Finito. 

La Puta Farsa Covidiana ho ha canviat tot. Les poques neurones que quedaven han estat trinxades, socarrimades pel terrorisme mediàtic. Aquesta lamentable operació manipuladora que hem patit ha deixat tothom tocat, i els psiquiatres tenen feina per a segles.

Per això he deixat d’escriure. No hi ha ningú que pugui llegir-me en condicions. M’allunyo, per tant, em separo de la plaga humana, del ramat cec condemnat a l’escorxador. No en vull saber res, ni ensumar-lo. Em retiro al meu jardí, al meu hortet. Ja s’ho faran. No puc anar d’enrabiada en enrabiada, perjudicant la meva salut. 

Si fos possible, cercaria un indret més remot, més inhòspit, feréstec i salvatge, per no haver de suportar la merda humana, l’oligofrènia i la incompetència generalitzada. Tot costa, tot va lent, res flueix, quan es tracta dels humans de l’era postcovidiana. Fot fàstic. 

Dejuno avui i em buido de cabòries. No m’interessen moltíssimes coses d’aquest món galdós que ens ha quedat. Una gran muntanya de fems. 

Reobro aquest blog per caprici, fins que el torni a tancar al públic. Qui és el públic? Ningú. M’autoescric i prou. 

Cito Montaigne: «Je veux qu'on agisse et qu'on allonge les offices de la vie tant qu'on peut et que la mort me trouve plantant mes choux, mais nonchalant d'elle, et encore plus de mon jardin imparfait»

C’est tout

Retorn al món analògic

Desdibuixo les passes, les empremtes, totes les ombres digitals que han virtualitzat la meva existència aquests darrers lustres. Recordo l'any 2004, aquell primer blog anomenat Tros de Quòniam... Abans de crear el meu primer Hotmail ( ibis_tau@hotmail.com ) vaig protestar vehementment a la feina, renegant de les "noves tecnologies" com un ludita de pro. Va durar poc, la meva renuència. Després hi vaig caure de cinc grapes, esdevenint un bloguer addicte, teclamoll i polemista. Em vaig pujar al carro d'internet, de la "ciberliteratura" (sic), de les xarxes socials, etc. Blogs com aquest Entrellum i, darrerrament, la Vogel,  l'avatar influencer a Twitter ( @VogelfreiCAT ) amb la qual, aprofitant l'embranzida indepe, vaig assolir els 30.000 followers. Ara en queden 24.000 i, d'ençà de la desfeta indepe, s'arrossega com una "negacionista" repatània, contracovidiana recalcitrant, sempre defensora de l'anarcoindividualisme, fent honor a la seva condició de "proscrita" i ocell lliure. Tot plegat entretingut i divertit. Prô vet aquí que els temps s'han regirat contra les llibertats bàsiques, que el món ha embogit amb un totalitarisme inadmissible, amb la dèria del control a través de QRs, etc. Tinc 57 anys i poques ganes de batalles perdudes. Vam perdre la independència i ara no estic disposat a pedre la poca dignitat que em queda. Aquest blog ha estat molt de temps tancat al públic. No uso gairebé gens Facebook. Instagram és privat, per a la family. Amb Twitter es manté la tensió amor-odi, l'he tancat manta vegades i l'he tornat a reactivar... La distopia covidiana m'ha fet comprendre la imperiosa necessitat de desaparèixer del mapa, de fugir de les pantalles. Ja fa anys que no tinc TV. La ràdio l'escolto molt poc, al cotxe, i de seguida m'emprenyo i la tanco. El savi no deixa petjades, diuen. Hem de tornar-nos invisibles, hem de bandejar l'iPhone... Viatjar amb La Liberty, si ens deixen. Fer l'hort. Caiac. Prescindir al màxim de les comunicacions a través de dispositius rastrejables que tot ho veuen i tot ho escolten. Retorn al món analògic. A la Natura. Evitar ciutats. Filtrar molt bé les relacions humanes. Vivim una mena d'apocalipsi. 

Humitat tardorenca

La mar esvalotada s’engull la sorra de la platja. Tota la nit bramant. S’acaba octubre. Els somnis s’encongeixen amb una espècie de letargia. 

Cada cop escric menys. No em cal. Les coses ja estan dites. La humanitat no té remei. Els anys que ens resten hem de ser feliços. Malgrat tot. Aprofitant les ullades de sol. Esquivant els obstacles. Saltant les tanques. Perpetrant la sagrada llibertat. 

No hem vingut a queixar-nos, a rondinar, a ser víctimes ni perdedors. Hem vingut a conquerir territoris íntims, a guanyar l’espai i el temps que són nostres, privadíssims. Hem vingut a crear, a materialitzar aquest impuls primigeni, a espiritualitzar la rauxa animal.

Tot és misteri: el que som, el que fem, el que tenim, el que esperem, la ment, el sentiment, la passió, l’horitzó, la bellesa, la veritat, la bondat, l’amor...

La mar que no s’atura amb les seves onades tèrboles, potents. Escumalls que rodolen i espeteguen contra les roques. La boirina que amaga el Cap de Venus. Som eterns.

Creixen les cols, groguegen les llimones, les arbequines madures cauen a poc a poc. Tu ets el meu tresor. El que som. Indestriables. 

Tot és misteri: el pas del temps, la roda de les estacions, la immensitat del cel amb els núvols i les estrelles, la raça humana perpetuant el seu desori, la pau que sento quan no penso, l’agraïment profund per ser ara i aquí...

Som eterns. Com el verd dels pins i el blau mediterrani.

Ser feliç

Te n’adones que la vida és curta, que s’escurça cada dia: l’estiu ha passat, les pluges anuncien la tardor imminent, deixaràs les sandàlies a l’armari, et tornaràs a posar calçotets, sortiran els bolets, l’aigua del mar es va refredant...

Has tingut una vida plena. Ara més que mai. Voldries poder allargar-la al màxim. En part depèn de tu, però hi ha factors que no controles. La salut, els diners, l’amor, allò que omple de sentit les hores del dia, les circumstàncies del món, que darrerament ha embogit...

Com ser feliç dins el Titànic que s’enfonsa? Com ser feliç enmig de la guerra? Com ser feliç quan la tempesta no afluixa i el cel és cada cop més fosc? 

Es tracta de crear el que vols, de decidir que, malgrat tot, hi ha camí, hi ha futur. Tots els obstacles poden ser reptes. Ho han de ser. 

També era difícil la situació –tu a Manhattan i jo aquí– quan ens vam conéixer la primavera de 2019, i ara vivim davant el mar i estem les 24 hores junts. Per què hauríem de ser pessimistes amb el covidianisme? Les notícies que arriben d’alguns països contrasten amb el silenci d’uns altres. I aquí? Veurem com evolucionen les coses les properes setmanes...

No vull que mori ningú. Vull que tothom sigui feliç. Demano que em deixin en pau, que ens deixin fer, que no ens posin límits, que no ens esporguin la llibertat. No som delinqüents. Vivim i deixem viure. Som discrets. Respectem els altres sempre que els altres ens respectin. La vida és massa bonica per a perdre el temps amb picabaralles i mala sang. La meva salut mental està per damunt de qualsevol batalla entre “bons i dolents”...

Serem feliços tanmateix: amb el caiac, l’hortet, la Liberty, abraçant-nos ben fort sempre, sobretot quan vinguin maldades, obrint camins nous o gaudint dels vells, descobrint, aprenent, confiant, confiant...

No rendir-se mai, ni al darrer moment

Lliscar amb les onades

A mesura que et fas gran valores més el que tens –sobretot salut– i et tornes més contemplatiu que actiu, menys aventurer... 

Tanmateix estem esperant amb candeletes el vehicle que ens permetrà una llibertat de moviments encara més ampla i llarga, més profunda... 

La llibertat és això: moure’s, anar i venir, entrar i sortir, expressar-te, que et deixin en pau...

El covidianisme (terrorisme mediàtic, censura, confinaments, morrions, distàncies, inoculacions...) ha ferit de mort l’estil de vida occidental, els valors liberals, allò que ens havia permès ser feliços les darreres dècades...

No les tenim totes, sobre el futur immediat. Les suposades “pandèmies” i el suposat “canvi climàtic” serviran d’excusa per a perpetrar qualsevol totalitarisme. Ja ho hem patit i sembla que ha funcionat. Veurem com evoluciona tot plegat...

Setembre estiuenc, agradós, suau. Han marxat els turistes i retorna aquella calma preciosa, amb el carrer buit de cotxes, les platges desertes, les figues madures, les cols creixent, la dolça promesa de fruits boscans –el foraging–, viatges somiats a indrets nous o enyorats...

I ens tenim l’un a l’altre, què més es pot demanar? 

Donar gràcies. 

No deixar rastre

Ens hem passat la vida deixant rastres, petjades, textos... Analògics i digitals, sobretot digitals darrerament, a través dels heterònims... 

Què són, les xarxes socials? A qui serveixen? Per què aquesta necessitat de ser identificat, de cridar l’atenció i fer-se veure? 

No n’hi ha prou amb ser, sinó que cal dir qui ets, dir què fas, deixar empremtes, fotografies, videos, piulades, donar la teva opinió...

El savi no deixa petjades, viu ocult, discretament, no es fica en problemes, no busca brega, no s’exposa...

Aviat no podrem sortir de casa sense QR, ni comprar al súper, ni viatjar ni res... Què se suposa que ha de fer l’home savi? Què ens indica la intel·ligència? 

O ets un insider o ets un outsider. Si no surts del sistema, has de seguir unes normes imposades pel poder. Per escapolir-te’n has de ser capaç d’una autosuficiència difícil d’assolir. El terme mig resulta complicat: una cama dins i l’altra fora...

No n’hi ha prou amb no tenir TV i reduir la teva vida social al mínim mentre continues amb el smartphone a la mà tot el sant dia...

El pas següent hauria de ser abandonar les XXSS: Blogspot, Facebook, Twitter, Instagram, Whatsapp, Telegram...

En tot cas, quedar-se com un voyeur, mirant sense intervenir-hi, igual que mires les notícies als diaris digitals... 

El pas definitiu seria desdigitalitzar-se del tot, tornar a la vida analògica, fugint de les antenes i els dispositius, mitjans de control massiu que no paren d’implementar-se gràcies a l’avenç de la tecnologia...

A més tecnologia, menys llibertat, un lliberticidi creixent de càmeres de seguretat i QRs que converteixen la societat humana en un formiguer xinificat...

I diràs, quin mal hi ha, si jo no faig res dolent, si no cometo cap delicte, si sóc bon ciutadà? Si obeeixes, ets acceptat, et deixen en pau. Un esclau obedient que treballa, paga impostos i consumeix, cap problema. Tindràs el vistiplau de les autoritats per a poder viure la vida que ells vulguin, no pas la que vulguis tu...

Es tracta de no tenir criteri propi, no pensar ni decidir per tu mateix, seguir les consignes del ramat i cap problema. Això sí, que és pràctic i assenyat. No?

Estem rumiant la manera de desaparèixer...

Per què hem de continuar donant facilitats als nostres botxins? Per què deixar una altra pista, un altre rastre que permeti la traçabilitat de la nostra existència? 

El quid de la qüestió és aspirar a la invisibilitat, fer la teva independentment de qualsevol imposició o restricció o limitació... És factible? 

Per això has de deixar d’escriure, plegar com a “escriptor”

Després t’has de fer el fonedís, eliminar comptes i que el teu rastre es perdi en un moment determinat sense que puguin esbrinar si estàs viu o estàs mort...

És viable? 

Finals d’agost

És urgent que s’acabi l’agost, que els turistes se’n tornin al seu cau metropolità, que recuperem la pau i la solitud al carrer, a la platja...

La plandèmia fa figa arreu, els inoculats entabanats, les notícies absurdes, els polítics comissionistes desorientats, els mengeles inquisidors a sou de la Màfia desesperats, peneta grossa, la societat de zombis que ens ha quedat, aquest totalitarisme de fireta amb QR i morrió, peneta gran.

Suposant que hi hagi futur, serà fora i lluny de la TV i de les urbs, lluny i fora d’aquest experiment social lliberticida, fugint d’aquesta dictadura confinadora i inoculadora. Ben lluny. No en vull saber res, de la vostra histèria col·lectiva de resultes del terrorisme mediàtic induït amb xifres manipulades i tendencioses.

Des del minut zero vaig intuir que tot era mentida. El temps m’ha donat la raó. El discurs hegemònic del dogma oficial, el no-pensament únic, la mera obediència irracional, un atemptat contra el sentit comú que no s’aguanta ni amb pinces. 

Afirmo la Vida i decreto la guerra contra els enemics de la Llibertat. Sou escòria perillosa. A veure si us ofegueu d’una vegada amb el vostre pànic vomitiu. 

Sobreviurem quatre gats, amb la consciència esmolada i la sang sense contaminar, amb el sistema immunitari intacte, pur. Els que encara conservem el criteri propi, la llibertat de raonar i de decidir, de dir NO a les bajanades d’un sistema que cau a trossos. Ja era hora! 

Espero la tardor i el Dark Winter amb candeletes. Vull contemplar la desfeta dels mengeles i dels politicastres i dels sicaris periodistes, les guillotines funcionant, la Justícia Divina imposant-se. 

Diran que és la sisena o la setena onada, una nova variant més encomanadissa i letal, que la culpa és dels negacionistes antivacunes terraplanistes conspiracionistes... Que diguin missa. Són cadàvers ambulants. Exhumans. Mereixen el que els passi. 

Puc esperar una mica més per a confirmar els meus foscos presagis: estem en mans dels satànics que odien l’Esperit, l’Amor, la Vida...

Amb mi no han pogut ni podran. Continuo dempeus davant l’Abisme actual, un apocalipsi gens dissimulat, la decadència imparable dels valors occidentals. 

Reobro Twitter i Entrellum. Sóc escriptor, no pas un conill que s’amaga. 

Un regal del cel

L’Amor omple la buidor infinita de l’existència. Ets important per algú, si més no t’escolta, et mira, fa de mirall imperfecte de les teves imperfeccions, s’asseu davant teu, dorm al teu costat, et dona la mà, et toca, et besa, prova de desfer els límits de la individualitat separadora, t’acull com una onada, et bressola com el vent, espera i desespera com ho fas tu, pot comprendre els teus silencis, no et jutja gaire severament, és el bàlsam de les ferides i la mel de les desgràcies, respira a l’uníson, batega amb tendresa, gemega sense fingir, es lleva la màscara per a jeure de qualsevol manera, és l’única certesa enmig de les incerteses, et cuida quan les forces fluixegen, t’empeny cap al futur amb ales immenses, coneix els teus secrets...

L’Amor omple la buidor infinita de l’existència. És un regal inversemblant del Cel. 

L'infern dels humans

Encara les flames actives a la Serra de Verdera, davant la Mar d'Amunt, de Cau de Llop cap a a la Vall de Sant Creu. Fa una estona la columna de fum semblava l'erupció d'un volcà...

Avions i helicòpters sobrevolen la zona, llencen aigua, proven d'apaivagar l'avenç de l'infern. Tot és palla seca, matolls d'allò més combustibles, víctimes propiciatòries de la sequera persistent. Sort que no hi ha gaire boscúria. Una mica de vent és suficient per a revifar la tragèdia. 

Dia de festa local: la Verge del Carme, patrona dels pescadors. Foc, foc, foc a la muntanya. Em porta molt mal record quan, fa 9 anys, acabat d'arribar a l'Empordà, vam patir l'incendi de La Jonquera. 

Habitem una terra resseca, inflamable, mediterràniament extrema, camp de batalla dels vents del nord i del sud, entre la salabror de les cales esquerpes i l'obra ancestral de les vinyes i els olivars. 

He plorat d'impotència, com vaig plorar aleshores, davant l'espectacle dantesc de les columnes de fum ascendint cap al cel, eixamplant el radi de la negror sobre la terra cremada. Encara dura, el ritual purificador, grimpant per la Serra de Rodes... 

He perdut tota esperança en la raça humana, (literalment) deixada de la mà de Déu, sotmesa a la pèrfida acció del satanisme. No es pot explicar d'una altra manera tot el que ens està passant, aquesta manicomial follia covidiana. Com més va, més clar queda que es tracta d'una guerra espiritual del bé contra el mal, de la mentida contra la veritat, de l'esclavatge contra la llibertat, de la llum contra es ombres... Una selecció artificial que separa els dèbils dels forts, els rucs dels intel·ligents, els submissos dels lliures, els porucs dels valents... 

Potser sí, que cal l'extermini massiu, el genocidi, l'eutanàsia de l'espècie més perillosa del planeta. Podria estar d'acord amb les intencions (cada cop menys ocultes) de les elits: sobra gent, hi ha massa idiotes embrutant la Terra, cal garbellar i eliminar allò prescindible i contraproduent. Espero que les vacunes facin la seva feina, que les mascaretes ofeguin els babaus, que el pànic i la psicosi col·lectiva s'endugui almenys la meitat del ramat, que corre de bon grat cap a l'escorxador... 

Els que quedarem anirem més en compte de fer les coses ben fetes, de no cremar muntanyes, de respectar la Natura i prescindir de tecnologies i artificis. Ha de morir molta més gent i que sobrevisquin les persones. Allibereu tots els virus que vulgueu, escampeu tota la propaganda terrorista, empresoneu els xais per a després menar-los fins al penyasegat... 

El fum continua embolcallant Sant Salvador de Verdera. Quina metàfora més bèstia: la serra de la Veritat cremant-se, plena de fum i de cendra... 

Restaran, com sempre, els dòlmens i l'Horitzó Etern que esborrarà les nostres malifetes...