Neruda

Núvols blancs

Adoro els núvols blancs, magnànims, que ocupen el cel amb les seves filigranes inquietes, formes incessants que dibuixen i desdibuixen somnis infantils, perfils sobre el blau més nítid trenat amb ombres grisenques que contrapunten l'espai amb divinal majestuositat, esquitxos esfilagarsats, monuments impossibles.

Els adoro perquè sempre somriuen (i, quan es pixen de riure, plou), perquè no tenen arrels (el vent que els empeny no els arrela, ans tot el contrari), perquè sobrevolen lleugers totes les misèries del món sense pertànyer-hi (no com nosaltres, que som fang i arrelem en el fang rabejant-nos-hi).

Els adoro, sí, aquest migdia ventós, conduint a 120 km/h, tornant de Barcelona, camí del meu futur completament incert...

Últimament només fotografio núvols.

Molts errors de la vida els cometem per impaciencia o precipitació, perquè volem una cosa abans d'hora o la volem després d'hora. Com deien els clàssics, cada cosa té el seu kairós, el seu moment oportú, com el punt exacte en què la fruita està madura i el pagès sap que l'ha de collir.

No us deixeu de llegir els articles que l'Andreu Barnils publica a Vilaweb sobre els USA

La importància dels adjectius

"En canvi, als antípodes dels nostres blogaires hi trobem un catosfèric il·lustre com en Toni Ibàñez, que esdevé de l’opinió contrària. La seva obra escrita, les seves ramificacions catosfèriques i les seves iniciatives per esperonar el col·lectiu internauta, tot plegat està íntimament lligat a la seva personalitat abassegadora, rutilant i egòlatra. En Toni no entén de mitges tintes, i en el concepte unificador d’escriptura i experiència (“escriviure”, tal com ho anomena) la personalitat pròpia és consubstancial a l’aspecte creatiu. Sembla que torna de nou amb el seu blog Entrellum, i tant els que el seguim encuriosits com els seus crítics ja li tenim els dos ulls al damunt per veure què fa i amb què ens sorprèn." (llunÀtic)

TOT ÉS AVUI

Tot és avui misteri
El fum de l'encens de mesc
La parsimònia dels minuts que moren
L'oblit i el record aleatoris
La intensa passió del vent
Tot és avui incendi
El cant de la cigala a l'olivera
La penombra on naufraguem
La vella fragància dels estels
La bellesa dels mugrons erectes
La disbauxa dels llavis ardents
Tot és avui promesa
Oceans que s'eixuguen
Continents i serralades que s'estrenyen
Boscos sagrats on es perden
els amants més enfollits
quan l'albada els embolcalla
de rosades tremolenques
Tot és avui desig
misteri, incendi i promesa
la vall dels teus pits
la meva última flama
indòmita i feliç

[banda sonora]

CIBERPOESIA

Europa moribunda. Europa víctima de l'esteticisme decadent. Europa autoeròtica i impotent. Europa vella bagassa. Europa ja no pot oferir-me res. Necessito vomitar-la completament. El sud més sud serà la meva pàtria, com Rimbaud o Gauguin... Europa put. Europa ets tu, puteta, tu i la teva superficialitat mòrbida i morbosa. No en vull saber res més.

Tot estava escrit

Ja he tornat. Ara sí, que la farem grossa.

No em busqueu. No m'espereu. No tornaré.

Els altres

Els altres no saben res. Els altres mai no saben res. Et miren, t’observen, i només veuen una façana que decoren amb prejudicis i hipòtesis. Elaboren conceptes a partir de perspectives obtuses i, amb un parell de peces esbarriades, creuen tenir la solució del trencaclosques. Rellisquen sobre la pela, res no saben de la polpa i del pinyol. No facis l’esforç d’explicar-te, no val la pena. Entendran el que puguin i, el que no entenguin, ho especularan. Never explain, never complain, que deia Benjamin Disraeli. Les seves vides són tan misèrrimes que necessiten parlar de tu, mirar la tele, seguir les modes… Són la borregada que bela quan es fa fosc perquè els espanta la lluna plena. S’arraïmen i fan pinya contra el veí que no combrega amb les seves creences. Naixen, creixen, es reprodueixen i moren sense pena ni glòria, com les formigues o els ratolins. Tu fes la teva. Defuig les multituds. Si t’insulten, amaga’t. Si t’exalcen, escapa’t. Estima la solitud i els crepuscles. Que el bosc conegui la teva ombra. Parla amb els arbres. Sigues amic de les serps. Els altres no saben res. Els altres mai no saben res.

Quan surts del forat tots els colors brillen d'una altra manera i el sol és més amic teu que mai. Dintre de mitja hora vindran els de la tele a fer-me una entrevista. Diuen que volen parlar sobre l'escriptura de blogs i les seves semblances i diferències amb el que dins dels gèneres literaris es coneix com a "literatures del jo" (autobiografies, memòries, dietaris, etc.), la relació entre la meva tasca de blogger i la d'autor de creació a propòsit del meu darrer llibre "Entrellum". De puta mare. L'última entrevista per a la tele la vaig fer al jardí de casa; aquesta la faré a la plaça del poble. Camisa blanca acabada de planxar, texans, Sebago... Cal estar presentable per als mitjans. Com m'agrada la primavera!

ENTREVISTA

No m'interessa el Barça. Digueu-me heterodox, heretge, infame. Ahir, per exemple, en comptes de mirar el partit, estava fent una cosa molt més interessant. No puc dir quina, perquè és secreta, almenys per ara. Escolto el rossinyol cada nit. Intento superar-me. Sé on vull anar. Em deixaré la vida si cal per arribar-hi. De fet ja fa anys que me la deixo. Estripalls de mi en cada paraula. Hi ha moments en els quals el cos no pot seguir-me. El cos és una àncora. Crear és l'únic que ens allibera de totes les misèries. No, amics, no m'interessa el Barça.

No busquis lluny el que s’amaga sota els peus. Procura callar quan els altres criden. El mèrit no és teu si l’obra és perfecta. Pensa que hi ha forces ocultes que treballen per a tu. Pensa que som instruments en mans de la natura. Les muses són reals. Els dits tenen vida pròpia. La sang amara cada batec i bull per aflamar-te. Deixa’t endur per la brisa que empeny cada frase. No busquis lluny el que la teva ombra és. Escolta-la. Ella coneix els secrets de la llum. Hi ha músiques que penetren fins a la medul·la i resten en el fons per sempre més. Som un conat que no dura, un espasme enmig de l’univers, una petita espurna que s’allunya deixant al seu darrere pols d’estels. No busquis lluny el que s’oculta en el cor de la nit. És el teu cor. La lluna sempre somriu. Els déus creuen en tu. Estigues despert i no dubtis. Tot acabarà bé.

Dorm en el cel dels meus braços, nen que somies postes de sol. Jo et cantaré a cau d’orella una cançó de bressol. Dorm en el cel dels meus braços, neda en el mar de l’amor. Jo et vetllaré fins que l’alba ompli de llum el teu cor.

Provo de comprendre el meu passat, cada pas que he fet, cada errada, cada encert. Si sóc capaç de comprendre les meves imperfeccions seré una mica més perfecte i podré comprendre millor les imperfeccions dels altres. El camí de la vida no és recte, està ple de marrades. Hi ha corriols que no menen enlloc, però que t’apropen a tu mateix. No seràs savi fins que no admetis que tota conclusió és provisional i tota seguretat un miratge. Memento mori. Recorda sempre que la cendra és l’ultima paraula de la flama i que el plaer no existiria sense la pena.

Benaurats els que no escarmenten, deia la mare de Raimon Panikkar. Per a ser feliç no hi ha receptes. Només els homes lliures són feliços. El més difícil és gestionar la pròpia llibertat, és a dir, les pròpies contradiccions, perquè sense contradiccions no hi ha llibertat, no hi ha possibilitats, no hi ha alternatives. Kierkegaard va escriure a La Repetició: Tot el contingut del meu ésser és com un crit permanent de contradiccions íntimes…. Aquesta és la clau. La gent té por de contradir-se. No som un bloc monolític, sinó un cub de Rubik fet de mil colors i de mil peces que muda i trasmuda sense aturador. Tot això no ho entenen ni els dogmàtics ni els platònics, que creuen en les idees immutables. Heràclit encerta: tot és fluència, res no és estable. La persistència és una entelèquia, com ho és l’objectivitat o la veritat absolutes; com ho és tota moral que malda per imposar-se sobre la espontaneïtat individual. Ningú no té dret a jutjar els actes aliens i tothom té el deure d’actuar d’acord amb el seu franc albir.

Ben tornada, Tina!

Un ritual vermell engarlanda les espones. Al fons, inabastable, el mar és un tapís d’onades fonedisses. Camino sol a l’hora del migdia. Un faisà travessa el camí. Mastego puntes d’espàrrec. Faig un glop a la font de Can Gurri. Encara cirerers florits amb pètals blanquíssims… Encara, indestructible, la fe en el futur.

La brolla d'en Toni

Com si les mans no fossin meves. Aquest pany de cel entre les glicines i el bosc. Abril: simulacre d'abellots i de poncelles. No cal que escriguis res. Passa de llarg com els núvols. Sigues sempre el que no ets. Allibera't de tu mateix. Com si les mans no fossin teves i les paraules vent.

Sant Jordi 09

El Sant Jordi de l'any 2000 vaig publicar el meu primer llibre (+). Després en van venir altres (+). Per aquest Sant Jordi n'han sortit dos alhora: Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 i Entrellum. 49 poemes i una elegia.

Si tot va bé, el dia de Sant Jordi signaré llibres a
la llibreria Jaimes (Passeig de Gràcia, 62)
de 10:30 a 11 del matí

Regaleu-vos-el
Acheter

El primers llibres digitals en català

El futuro que ya es presente se llama e-book, a la espera de que se imponga un sistema tecnológico sobre el resto. Empiezan a incluirse en los contratos los derechos digitales de las obras y los editores perfilan plataformas, que en algunos casos (Edi.cat) son comunes de varios sellos.

El Singular Digital
Europa Press
ADN
El País
Vilaweb
ACN
Directe.cat
Racó Català
La Malla
Avui
De tard en tard

Edi.cat
blog

Tot és incert menys l'amor: l'aleteig de la papallona, el mot imprecís, el tic-tac del rellotge, la boira a mig matí, el plor de l'infant, l'agonia del vell, les pedres majestuoses, la pluja escadussera, el cau del senglar, la trajectòria del pensament... Tot és incert menys l'amor que neix i reneix a cada batec.