Tan fàcil

És tan fàcil com quedar davant el mar i començar a explicar-nos les nostres vides mentre les onades van i vénen parsimoniosament, mentre els nens juguen amb la sorra i es remullen feliços; tan fàcil com mirar-se als ulls i saber que hi ha horitzons més enllà del cel i del mar, més enllà de les paraules; tan fàcil com deixar-se endur per la música d'una guitarra que tremola, d'una posta de sol que, poc a poc, s'esmuny; és tan fàcil com imaginar que demà serà millor que avui, que demà tot és possible, davant del mar, lliures, com els nens que juguen amb la sorra i es remullen feliços...

Damien Rice

Em truquen per a confirmar-me que el programa que vam gravar el passat 31 de juliol serà emès per TV3 aquest dimecres dia 19 a les 12:00. Si em voleu veure fent el pallasso una estona, no us el perdeu.

Acabáramos

Daré lo que soy al viento que anochece
La risa inútil de mis labios de nadie
El quehacer continuo de mi corazón errante
La niebla que acecha detrás de los ojos
Todo lo daré
El alcohol que me enciende la lengua de trapo
El aire que mueve las ramas de los chopos
El lamento del galgo sediento
Esa luz que apenas calla, rosada, tras los cerros
Lo daré todo
Mi vida que se precipita por los acantilados
Sin una pizca de miedo
Eternamente ajada
Recubierta de musgos centenarios
Mi vida, esta farsa que no pesa nada
Apenas un quilate de uñas gastadas
Los hielos antárticos
El furor de los guerreros cuando las batallas eran verdaderas
No este perverso simulacro de sables y escudos de plástico
En la era de lo ficticio
Me emborracho de lágrimas ajenas
Porque mi pozo se secó hace siglos
Los grillos etílicos
Las fases lunares siempre previsibles
La enfermiza condena
El infierno doméstico y domesticado
Bajo la piel, entre los dedos,
Vorágine de cuadros zurbaránicos
Oscuras y opacas figuras sin hálito
Todo lo daré esta noche cuando se seque la tinta de mis labios
Cuando el azote irrumpa para llevárselo todo por delante
Mi infancia triste
Los muros que derribé para encontrar páramos
El silencio mortuorio de las cenizas anónimas
La silueta del último tren alejándose
Todo lo voy a dar hoy mismo
No os duela perder este hijo que fue de todos
El abismo hecho carne
El ayuno del solsticio
La prenda perdurable en la gaviota asesina
Golpea la puerta con el aire impetuoso
Soy la vieja maldición que revienta úteros vírgenes
Soy la ciénaga que se engulle a los caballos
Soy el lince que acecho tras los arrayanes
Bebo para estar vivo
El ruido de las castañuelas
Los venados en el horno
La vida sincera y entera
Todo lo daré esta noche al que lo quiera
Para siempre, sin remedio
Sigo bebiendo para ser hombre sin fisuras
La dialéctica inconcebible
El adiós de los adioses
El límite del veneno que justifica cada latido
Venid conmigo, amigos, escribo vuestro testamento
Todo lo daré para perderme
Ocaso de mí mismo
En la verdad pasajera
En el Olimpo de los semidioses que soñaron ser cíclopes y se quedaron en mofetas
Bebo y beberé este arrogante solipsismo
Sin patria ni bandera
Cuenta las veces que fui tuyo
La veces que me tuviste y me vaciaste
Cuéntalas, amiga, cuéntalas
Las veces que nos corrimos hasta dejar el mundo límpido y aburrido
El vaso que cruje
La noche se avecina
La miel de tus pechos
No llores más, no es necesario
Bebo mi alma para ser nadie
Para fulgir y refulgir en tiempo presente
Vivo y duelo y clamo
Duele la carne abierta, la sangre palpitando
Todo lo daré esta noche
Los árboles rotos con órbitas soñolientas
Todos los plenilunios
No me necesitan mis dueñas
Les importo un bledo
Viva, hurra, consigo lo más importante en esta noche álgida
Sin reproches de ningún tipo
Siendo rufián y gentleman al mismo tiempo
“Ballantines fecit”
Sería el epitafio
Acabáramos

Twit

L'agost comença a l'horta de Lleida amb una ventada huracanada i una pedregada que ha fet malbé tota la fruita que estava preparada per a collir. Les assegurances potser pagaran als pagesos, però els temporers (la majoria negres) vagaran per la ciutat com ànimes en pena, ombres inútils que ens recorden a cada cantonada que la vida no és gaire segura i que el cel de vegades pot ser d'allò més infernal.

Entrevistes a la tele

Aquest matí en Llucià Ferrer m'ha fet una entrevista a la Roca Foradada per al programa Quin país! dedicat a Vallromanes. El podreu veure en els propers dies a Tv3.

M'avisen que aquesta nit emetran el programa La Malla a la Xarxa de Televisions Locals on també hi surto entrevistat.

Baudelaire

Mais les vrais voyageurs sont ceux-là seuls qui partent
Pour partir, coeurs légers, semblables aux ballons,
De leur fatalité jamais ils ne s'écartent,
Et, sans savoir pourquoi, disent toujours: Allons!

Etonnants voyageurs! quelles nobles histoires
Nous lisons dans vos yeux profonds comme les mers!
Montrez-nous les écrins de vos riches mémoires,
Ces bijoux merveilleux, faits d'astres et d'éthers

Le Voyage, Charles Baudelaire

Tangata Manu

Neruda

Núvols blancs

Adoro els núvols blancs, magnànims, que ocupen el cel amb les seves filigranes inquietes, formes incessants que dibuixen i desdibuixen somnis infantils, perfils sobre el blau més nítid trenat amb ombres grisenques que contrapunten l'espai amb divinal majestuositat, esquitxos esfilagarsats, monuments impossibles.

Els adoro perquè sempre somriuen (i, quan es pixen de riure, plou), perquè no tenen arrels (el vent que els empeny no els arrela, ans tot el contrari), perquè sobrevolen lleugers totes les misèries del món sense pertànyer-hi (no com nosaltres, que som fang i arrelem en el fang rabejant-nos-hi).

Els adoro, sí, aquest migdia ventós, conduint a 120 km/h, tornant de Barcelona, camí del meu futur completament incert...

Últimament només fotografio núvols.

Molts errors de la vida els cometem per impaciencia o precipitació, perquè volem una cosa abans d'hora o la volem després d'hora. Com deien els clàssics, cada cosa té el seu kairós, el seu moment oportú, com el punt exacte en què la fruita està madura i el pagès sap que l'ha de collir.

No us deixeu de llegir els articles que l'Andreu Barnils publica a Vilaweb sobre els USA

La importància dels adjectius

"En canvi, als antípodes dels nostres blogaires hi trobem un catosfèric il·lustre com en Toni Ibàñez, que esdevé de l’opinió contrària. La seva obra escrita, les seves ramificacions catosfèriques i les seves iniciatives per esperonar el col·lectiu internauta, tot plegat està íntimament lligat a la seva personalitat abassegadora, rutilant i egòlatra. En Toni no entén de mitges tintes, i en el concepte unificador d’escriptura i experiència (“escriviure”, tal com ho anomena) la personalitat pròpia és consubstancial a l’aspecte creatiu. Sembla que torna de nou amb el seu blog Entrellum, i tant els que el seguim encuriosits com els seus crítics ja li tenim els dos ulls al damunt per veure què fa i amb què ens sorprèn." (llunÀtic)

TOT ÉS AVUI

Tot és avui misteri
El fum de l'encens de mesc
La parsimònia dels minuts que moren
L'oblit i el record aleatoris
La intensa passió del vent
Tot és avui incendi
El cant de la cigala a l'olivera
La penombra on naufraguem
La vella fragància dels estels
La bellesa dels mugrons erectes
La disbauxa dels llavis ardents
Tot és avui promesa
Oceans que s'eixuguen
Continents i serralades que s'estrenyen
Boscos sagrats on es perden
els amants més enfollits
quan l'albada els embolcalla
de rosades tremolenques
Tot és avui desig
misteri, incendi i promesa
la vall dels teus pits
la meva última flama
indòmita i feliç

[banda sonora]

CIBERPOESIA

Europa moribunda. Europa víctima de l'esteticisme decadent. Europa autoeròtica i impotent. Europa vella bagassa. Europa ja no pot oferir-me res. Necessito vomitar-la completament. El sud més sud serà la meva pàtria, com Rimbaud o Gauguin... Europa put. Europa ets tu, puteta, tu i la teva superficialitat mòrbida i morbosa. No en vull saber res més.

Tot estava escrit

Ja he tornat. Ara sí, que la farem grossa.

No em busqueu. No m'espereu. No tornaré.

Els altres

Els altres no saben res. Els altres mai no saben res. Et miren, t’observen, i només veuen una façana que decoren amb prejudicis i hipòtesis. Elaboren conceptes a partir de perspectives obtuses i, amb un parell de peces esbarriades, creuen tenir la solució del trencaclosques. Rellisquen sobre la pela, res no saben de la polpa i del pinyol. No facis l’esforç d’explicar-te, no val la pena. Entendran el que puguin i, el que no entenguin, ho especularan. Never explain, never complain, que deia Benjamin Disraeli. Les seves vides són tan misèrrimes que necessiten parlar de tu, mirar la tele, seguir les modes… Són la borregada que bela quan es fa fosc perquè els espanta la lluna plena. S’arraïmen i fan pinya contra el veí que no combrega amb les seves creences. Naixen, creixen, es reprodueixen i moren sense pena ni glòria, com les formigues o els ratolins. Tu fes la teva. Defuig les multituds. Si t’insulten, amaga’t. Si t’exalcen, escapa’t. Estima la solitud i els crepuscles. Que el bosc conegui la teva ombra. Parla amb els arbres. Sigues amic de les serps. Els altres no saben res. Els altres mai no saben res.

Quan surts del forat tots els colors brillen d'una altra manera i el sol és més amic teu que mai. Dintre de mitja hora vindran els de la tele a fer-me una entrevista. Diuen que volen parlar sobre l'escriptura de blogs i les seves semblances i diferències amb el que dins dels gèneres literaris es coneix com a "literatures del jo" (autobiografies, memòries, dietaris, etc.), la relació entre la meva tasca de blogger i la d'autor de creació a propòsit del meu darrer llibre "Entrellum". De puta mare. L'última entrevista per a la tele la vaig fer al jardí de casa; aquesta la faré a la plaça del poble. Camisa blanca acabada de planxar, texans, Sebago... Cal estar presentable per als mitjans. Com m'agrada la primavera!

ENTREVISTA

No m'interessa el Barça. Digueu-me heterodox, heretge, infame. Ahir, per exemple, en comptes de mirar el partit, estava fent una cosa molt més interessant. No puc dir quina, perquè és secreta, almenys per ara. Escolto el rossinyol cada nit. Intento superar-me. Sé on vull anar. Em deixaré la vida si cal per arribar-hi. De fet ja fa anys que me la deixo. Estripalls de mi en cada paraula. Hi ha moments en els quals el cos no pot seguir-me. El cos és una àncora. Crear és l'únic que ens allibera de totes les misèries. No, amics, no m'interessa el Barça.