Provo especialitats de la gastronomia búlgara: Amanida Shopska (tomata, cogombre, ceba, pebrot, formatge ratllat, ingredients els colors dels quals formen la bandera del país: blanc, verd i vermell) i Musaka (acompanyada d’iogurt), que a Grècia no en vaig menjar. El vi negre de la casa és molt potent.
La moneda de Bulgària és el Lev. No puc estar treient cash a cada país, és un embolic, per això demano si es pot pagar amb targeta, perquè no l’accepten a tot arreu, sobretot si t’allunyes de zones turístiques. No parlen anglès i això és un problema gros per a la comunicació. Està ple de mosques que envaeixen la taula i ataquen els plats.
Cada país és un nou repte. Quan hi entres, has d’observar molt atentament els detalls. He passat de l’alfabet grec al cirílic, més fomut. No són països que engresquin gaire, els balcànics. Les platges croates i gregues són les que guanyen en el rànquing de transparència i blavor fotogènica. He vist misèria a Bòsnia, Albània, Macedònia... Quan dic misèria parlo de nens descalços i de llocs on el mitjà de transport encara és el carro de tracció animal. Ja sé que a l’Àfrica o a l’Índia estan pitjor, però no les conec, i hom suposa que estic és Europa, el cul d’Europa.
El dinar em costa 6 euros al canvi, cafè inclòs. Mug driá (thank you en búlgar)
Ho he vist en somnis, amb els ulls oberts, des del finestral de l’hotel Blue Bottle de Tessalònica, sota un cel plujós: som fills de la guerra i de l’amor, eros i thanatos sempre, empenyent o esporgant l’impuls intrínsec de la vida. Hi ha més cementiris que escoles bressol, més mausoleus que night clubs. Som fills de Mart i de Venus, esquizofrènicament incurables.
Cada frontera que travesso m’ho confirma: regna la tristesa enmig de la lletjor, la bellesa i l’alegria són excepcionals. Parlo ara dels Balcans. Si parlés del Brasil no canviaria gaire; o d’Anglaterra o de Finlàndia, que són llocs que conec.
De vegades, la Natura suplanta amb esplendor la mesquinesa humana. Ella ho omple tot i esdevenim espectadors estupefactes, prescindibles. De vegades, és la humanitat la que s’imposa, i aleshores el paisatge s’embruta i es deteriora, convertint-se en un pandemoni sorollós i abominable.
Ho he vist en somnis, amb els ulls oberts: som fills de les ruïnes del passat i de les noves tecnologies que promouen l’esclavatge virtual. Ens volen submissos, connectats a la xarxa, peixos dins la peixera, enteranyinats, no pas independents i solitaris. Ens volen silenciosos i servils, porucs, domesticats. Fills del Sol i de la Terra, ens acontentem amb tenir wi-fi i fer-nos selfies que després retocarem amb els filtres. Hem nascut per això, oi?
La guerra i l’amor. Quan la violència descansa, pot brollar la tendresa, és a dir, la qualitat humana per excel.lència, una poètica dels gestos. Sense tendresa no hi pot haver esperança...
Els mites cauen a trossos. Grècia són ruïnes, pedres escampades arreu, estàtues sense braços i un deute que no pot ser tornat malgrat els rescats. La troika colla i collarà. Grècia fa peneta. No és ni l'ombra de l'ombra del far immens que va ser.
A Delfos ni Pítia ni res. L'oracle costa 12 euros i ningú et vaticina res. Espavila't. Els déus fa temps que van marxar de l'Olimp, i al Parnàs no queden poetes.
No vull ser catastrofista. Tenen bon oli, bon vi, i el formatge, la mel i el iogurt són apoteòsics. La música és trista, com els fados lusitans, perquè canten glòries perdudes, nostàlgies d'allò que no tornarà. Grècia sobreviu a la crisi com pot. Esquelets de cases sense acabar, carreteres que semblen camps de patates, les cares de la gent...
Lo lleig s'imposa, com a Itàlia, que es vanta d'esteticisme. Sorollosos, cridarers, bruts, mediterranis. Al nord, en canvi, compta més el detall endreçat, la delicadesa educada. Són protestants, al nord. Aquí tot s'hi val, campi qui pugui.
Els mites cauen a trossos. Aristòtil és una altra estàtua fora de lloc, caducada. Plou a Tessalònica. Mira que és lletja, Tessalònica, que ni la Torre Blanca és blanca. L'aigua més bruta i fastigosa que puguis imaginar. Els cambrers passen de tu i el cafè fa vomitar.
Tó Logarismó Parakaló (the bill please). Foto el camp.
No has vingut per a quedar-te, ets una au de pas, Tangata-Manu, Home-Ocell, you did not know that you could not fly, so you did. Do not be scared, who knows where the wind will blow. You are just a man lost in the space, calling out, hoping to hear something back. Listen to the universe, you may find an answer. Love is here and everywhere. Segueixes la teva intuïció, vas on et porta el cor. No, no has vingut a romandre. Només romanen els morts.
Després d'un mes viatjant, fent incursions i excursions en 10 països, 4 dels quals nous (Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i Albània), avui has arribat a Delfos.
Delfos va ser el melic (omphalos) del món grec, un centre sagrat de peregrinació. Aquí la Pítia feia el seu oracle. Aquí hi havia una inscripció que resava: "Coneix-te a tu mateix". Aquí rajava la font de Castàlia. I més coses que no sabem...
Abans que els grecs consagressin el lloc a Apol.lo, de ben segur que existien cultes ancestrals que tenien a veure amb la Mare Terra (Gaia) i els elements. L'aigua que brolla per les escletxes rocoses i la presència del mar a l'altra banda de la muntanya.
No cal que ningú t'endevini el futur, per molt pitonisa que sigui. Ja fa dies que saps que tu ets el creador i el responsable del teu futur. Tu ets Ítaca i tu ets l'Oracle, cada cop més imminent. No t'escaquegis.
Ara vols pujar a l'Olimp per a parlar amb Zeus... I què creus que et dirà, el déu dels déus? Que t'espavilis, xaval, que ell ja té prouta feina amb lo seu. Aquest és el problema: que la gent necessita que els altres li diguin què han de fer amb la seva vida... Mira, sincerament, fes el que puguis, però munta-t'ho bé, sisplau, i sigues feliç!
Ítaca no és només una illa grega de la mar Jònica, la mítica pàtria d’Ulisses. Tampoc és algú que espera el teu retorn: Penèlope (dona), Telèmac (fill) o Argos (gos). Tampoc és una utopia, un ideal, un somni, per molt que Kavafis i Llach hi hagin insistit. Ítaca és una altra cosa.
Ítaca ets tu. Tu ets l’illa d’on vas sortir i l’illa on sempre tornes. Tu ets aquell que t’esperes sempre a tu mateix. Tu ets els somni, l’ideal, la utopia. Ítaca és el camí que has fet tots aquests anys, un camí individual i intransferible, sagrat, ple d’experiències, reptes, fracassos, victòries, lluites, decepcions, premis... Ítaca ets tu, ningú més que tu. La teva consciència, la maduresa que has assolit, aquesta llibertat, aquesta serenitat, aquesta saviesa. Els grecs en diuen “Sofia” i és nom de dona, com “Irene”, una altra paraula grega que significa pau. La pau que sents ara mateix sota l’ombra d’aquests pins, amb la mar allà baix, d'un blau turquesa oníric, amb la brisa càlida que t’acarona, amb la banda sonora de dos músics grecs entremesclada amb el cric-cric estrident de les cigales. Ítaca ets tu.
L’alegria d’haver arribat a veure l’Ítaca física des de l’antic temple d’Apol.lo, en el far més meridional de l’illa de Lèucada. El goig d’haver comprès el seu sentit mitològic i esotèric: l’home vell que va marxar i l’home nou que retorna, alquímicament transmutat. La plenitud vital.
Volies agafar un ferry i posar-hi els peus, però no ha pogut ser. El port de Basilike està en obres, el ferry de Nudri acabava de salpar quan has arribat, i fins demà a les 8:30 no surt el següent. A més, anar i tornar costa 80 euros. Has preguntat al pèndol i ha respost que no, que no cal anar a Ítaca. De vegades la vida decideix per tu. La lliçó d’avui és que potser és millor no arribar-hi mai, per molt a prop que hi estiguis, a pocs quilòmetres. Has fet una foto, la que encapçala aquest post.
Ítaca ha sigut cada passa que t’ha menat fins aquí. Tota l’odissea de la teva existència. La tornaries a viure una i mil vegades, amb totes les caigudes, totes les patacades i totes les llàgrimes incloses, sense deixar-te’n ni una. Nietzsche deia que això és estimar la vida (amor fati): voler repetir-la exactament igual. Tu cada dia l’estimes més. Ítaca ressona en el fons del teu cor.
El sol s’ha post a la platja de Nikiava. La gent marxa i et quedes sol amb els còdols blancs, amb les onades, amb els teus pensaments fets paraules...
No, no cal arribar a Ítaca. De fet, sempre ha estat amb tu. Ítaca és el centre de l’espiral energètica en la qual estem immersos, el nucli amb el qual connectem quan ens sentim SER amb tots els éssers.
Ulisses va navegar, i va viure, i va veure, i diuen que va tornar... Però jo no m’ho crec. El veritable viatger no torna mai. Perquè Ítaca ets tu i l’anhel de ser-ho cada dia més, pas a pas, sempre endavant, horitzó enllà, fins al final de tots els somnis...
Abans de passar la frontera entre Albània i Grècia, dino en el restaurant Korali de Ksamil, amb vistes immillorables. L'illa de Corfú (Kerkira en grec) està davant, ben a prop. La vaig visitar fa 10 anys, quins records de la platja de Paleokastritsa. Aquest cop aniré a Kefalonia i a Ítaca! Quanta mitologia guarda aquesta mar Jònica...
M’atanso amb reverència al bressol de la nostra cultura. És com fer una visita a ca l'avi. Només podien sortir obres radiants d’aquest paisatge tan magnífic. Els grecs (avui en hores baixes) van bastir els fonaments d’això que s’anomena “cultura occidental”: la democràcia, l’art, la filosofia... En l’era del fast-food i del wi-fi hem oblidat d’on venim i, per tant, qui som. Hem tornat a les ombres de la caverna platònica. Llum i calor, aquí en sobren. Ara mateix el termòmetre marca 39 graus! Per això s’agraeix una bona ombra. El problema són les altres ombres... Sort que la brisa marina ajuda a respirar una mica. Mires la transparència de l’aigua i penses: per què no podria ser tot sempre així de clar i de bonic? El blau inunda els ulls i no et canses de mirar-lo. Quan Tales de Milet afirmava que l’origen de tot està en l’aigua, segur que tenia davant aquest blau...
Després d’una hora i mitja de cua per passar la frontera entre Montenegro i Albània, he conduit 4 hores fins a Dhërmi (a la costa, més avall de Vlorë), travessant la part nord del país i apropant-me bastant a la capital, Tirana. Les ciutats, en general, les esquivo.
El que he vist fins ara d’aquest país és lleig, pobre i depriment. La meitat de les cases, per exemple, estan a mig fer: han construït l’estructura i les han deixades així, sense façana i buides per dins. No sé si pensen acabar-les quan tinguin més diners o és que la famosa crisi les ha paralitzat per sempre, esquelets de somnis frustrats, una mica com a casa nostra, però aquí és exagerat.
La moneda és el lek i no accepten targetes arreu. A la benzinera he hagut de pagar amb euros, s’hi han avingut perquè el dipòsit ja era ple. El combustible costa més o menys com a CAT. A Montenegro era un pèl més barat.
La policia és omnipresent. Paren els cotxes i no sé què deuen demanar, suposo que papers. A mi no m’han parat encara. Les policies d’aquesta mena de països em fan mala espina, sobretot després de l’experiència de l’estiu passat a la ciutat eslovaca de Kosice. Una parella de municipals em volien furtar 200 euros! Al final, es van quedar amb les ganes. En canvi, hi ha països on la poli no la veus mai, com si no existís.
A Albània el que veus és molta venda ambulant, de tot el que puguis imaginar-te. La gent es busca la vida muntant una paradeta a la vora de la carretera. Pots trobar des de fruita, verdura, oli, mel, panotxes de panís fregides... fins a coses tan pintoresques com “tapacubos” de cotxe o conills vius petits (uns nens amb la samarreta del Barça-Quatar n’oferien en una rotonda, els conillets eren blancs).
Tot ha fet un gir inesperat a partir de Vlorë, i no pas per haver retrobat el mar (que també), sinó perquè a poc a poc ha anat canviant el paisatge fins que m’he vist envoltat pels boscos de pins del Parc Nacional de Llogara. Aleshores, com per art de màgia, en qüestió de minuts, la temperatura ha baixat dels 35 als 25 graus! La carretera es començava a enfilar amunt, amb revolts tancats i paviment defectuós. He arribat al pas més elevat (1.027 m) i he vist l’altra banda, el mar (ara Jònic, que no Adriàtic), i als meus peus la carretera que descendia avall, una mena de Trollstigen albanesa. Abans de ser oberta el 1920, els habitants d’aquesta “Riviera albanesa” estaven aïllats de la resta del país i es feien més amb Corfú i els grecs per via marítima, una mica com passava abans també a Cadaqués. La vella carretera (que segueix cap al sud fins a Sarande) era tan estreta i perillosa que el 2009 van haver de refer-la, i ha quedat prou maca, amb mirador panoràmic i tot. El problema: que aquests pobles i platges verges s’estan turistificant, i d’aquí quatre dies fotran fàstic.
Es veu que en aquesta zona fa el millor clima d’Albània, al gener la mitjana està per sobre dels 10 graus, i al juliol uns 25, amb 300 dies de sol a l’any. Les platges són llargues, de còdols blancs, amb les aigües més transparents que he vist mai. Aprofiteu per visitar-les abans que les facin malbé.
Aparco la Caddy més enllà d’on s’acaba la llum artificial. Les estrelles brillen clares. Escolto la remor del mar. Canten els grills. Surt la lluna taronja, mig escapçada. No tinc son.
Confirmo una cosa que fa temps que sé: no hi ha res millor que la Natura en estat pur, sense contaminació humana (que sol ser acústica, lumínica, i sobretot plastificada). Si hi ha humans, hi ha brossa, sempre deixen brossa. Natura és una de les poques paraules que escric amb majúscula. Perquè és sagrada, divina. Ho és malgrat l’home. Ho seguirà sent quan l’home desaparegui. Ho penso banyant-me al Jònic després de la posta. Faig el mort i el meu cos sura com una fusta de deriva.
Casa meva avui és aquí, demà on em porti la Caddy... Lo important no és l’escenari, ni la disfressa, ni el guió, ni tan sols l’actor que pretenem respresentar en aquesta performance anomenada vida. Lo important és la manera, el com: com vius, el teu estil de vida... Observa què fas i com ho fas, per què ho fas així i no d’una altra manera... Observa també els altres. No els jutgis, només observa’ls. Cadascú té el seu estil, i això ens defineix, si podem ser definits, que ho dubto.
Un jove holandès que vaig conèixer a Rapa Nui em va dir: I like your style. Primer no el vaig entendre, després sí. Es referia al way of living.
Vius com vols viure? Si la resposta és afirmativa, la paraula enveja no existeix al teu vocabulari. Si la resposta és negativa, fes-t’ho mirar, que els anys passen volant i no val a badar.
Vaig fugir a Rapa Nui perquè no m’agradava com vivia la vida que estava vivint aleshores, i la vaig canviar radicalment. Avui, escoltant el mar Jònic en aquesta platja albanesa de còdols blancs, em ratifico: tornaria a marxar a Rapa Nui, i tant que hi tornaria! Mai una atzagaiada tan bèstia ha reportat tanta felicitat. Parlo per mi. Lo teu és cosa teva...
Estònia i Croàcia gaudeixen d’estàndars homologables als nostres, per això hi passen les vacances molts danesos, polonesos, alemanys, austríacs, hongaresos, txecs, italians... Els queda més a prop que les nostres platges i els preus aquí fan patxoca. Però a mesura que vas baixant cap al sud, la cosa es complica. Montenegro fa el que pot (és molt muntanyós, 600.000 hab. i té l’euro com a moneda), i crec que se n’està sortint prou bé. Em va sorprendre Kotor de nit, amb les seves muralles il.luminades, les terrasses, la música al carrer, bon ambient. A Bòsnia i Hercegovina, en canvi, vaig patir carreteres que semblaven camps de mines, com si haguessin passat per sobre tots els tancs (cosa que no descarto, atesa la profusió de cementiris i làpides que trobes, i no pas velles)
L’aventura de debò comença al traspassar la frontera albanesa. Apareixen els incofusibles minarets de les mesquites, parades on venen síndries gegants, carros estirats per rucs, el senyor que mena la vaca pel voral de l'autovia, molta molta policia, moltes moltes benzineres, molts i molts Mercedes (vells, i potser robats, com al Marroc), un trànsit caòtic i temerari i, per acabar d'adobar-ho, una caloreta que frega els 40 graus. T'ho penses 3 cops abans de sortir del cotxe. La pregunta lògica és: I què hi fots, aquí, poden estar a Suïssa, per exemple? Suïssa me la conec bé, i ja cansa, tanta perfecció de postal. L’estiu passat vaig arribar al nord dels nords, Nordkapp, i fotia un fred que pelava. Porto millor la calor que el fred. Com a bon bipolar, lo meu són els extrems. Ara em dirigeixo a Grècia, a Delfos i Meteora, per citar dos llocs emblemàtics. Potser no és la millor època, però mira, aquí estem. Albània la passaré ràpid, espero.
Almenys em torna a funcionar internet, cosa que no passava a Bòsnia ni a Montenegro. Aquí Vodafone 4G triomfa. Lo fonamental si més no és trobar una ombra, per pura supervivència, i van molt buscades en aquest país desforestat. L’aire condicionat és un grandíssim invent. A la cua de la frontera hi ha cotxes bons, el de davant meu és un tros de Mercedes amb matrícula espanyola: 2263JJK. És el primer cotxe amb placa E que veig des que vaig deixar Itàlia. Jo, amb l’enganxina CAT, despisto força. La gent s’ho mira i es queda rumiant. Només dues persones (joves, per cert), en veure-la, van cridar: Catalonia! Jo vaig aixecar el dit polze de la mà dreta en senyal d’OK. Ja fa dies que no entenc res dels cartells que llegeixo ni de les ràdios que escolto (de vegades sintonitzes emissores italianes). Amb prou feines aconsegueixo desxifrar els noms de les localitats. Ara la cosa també es complicarà: canvia l’alfabet.
Les anècdotes s’acumulen. N’explicaré una de molt divertida. A Bòsnia, en una zona rural entre Međjugorje i Neum, trobo una senyora gran vestida de negre fent autoestop. Aquí és normal, el transport public és d’allò més ineficient quan no inexistent. M’aturo i li obro la porta, ella somriu i agraeix, puja i em comença a parlar en bosni. Jo li dic don’t understand i llavors, quan se n’adona que sóc estranger, li canvia la cara de sobte, entra en pànic com si hagués vist el mateix diable i, cridant com una boja, prova d’obrir la porta del cotxe en marxa... Ufff. Freno i la deixo baixar. Bye bye. Ella surt del cotxe esperitada i encara deu córrer. Mira que he agafat autoestopistes, però mai m’havia passat res similar. Sí, fa dies que no m’afaito, però no n’hi ha per a tant. Segurament deu venir d’allò tan vell que ens deien les mares: "No pugis mai a un cotxe d’un desconegut". Lo desconegut sol atemorir. No a tothom, clar, perquè si no, la humanitat no hagués evolucionat i servidor no estaria ara fent cua a la frontera entre Montenegro i Albània...
Bufa el vent i rebufa sense enterbolir les aigües cristal.lines d’aquest Adriàtic dàlmata, d’un blau turquesa oníric.
No menges cada dia una escórpora a la brasa ni tastes el vi blanc de l’illa de Korčula, bressol de Marco Polo, aquell viatger mític que va arribar a la Xina.
El teu és un viatge més modest, no saps què busques exactament, però et deixes endur per la vida, ara amb aquest vent que bufa i rebufa i esquitxa d’aigua salada les estovalles on assaboreixes els plaers de la gastronomia i el gaudi inenarrable de la solitud benigna.
Aquell viatger mític que va arribar a la Xina...
Tu has arribat a Primosten i ja t’hi quedaries.
Ser feliç deu ser això: voler quedar-se i tanmateix continuar el viatge...
Parc Nacional de Krka. Com de costum, arribo el primer, faig el recorregut sol i em banyo a la cascada envoltat de peixos. Després enraono amb uns croates que n’estan molt al cas, del que s’esdevé a Catalunya. No entenen per què Madrid no ens deixa votar. Un d’ells diu: We are brothers, you will be the next country in Europe! A little one, like us. Ells són 4 milions i nosaltres 7. Eslovènia, el veí de dalt, són 2 milions només. Em desitgen sort.
Visovac és una petita illa enmig d’un dels llacs que forma el riu Krka en la qual hi ha un monestir franciscà del segle XV. El primer vaixell l’agafes a Skradin el qual, remuntant el riu, et porta fins a les Skradinski buk (cascades), on m’he remullat. Allà cal prendre una llanxa fins a l’illa. Aquí no arriben els autocars de turistes. Hi he trobat dues Taus (Sant Francesc va adoptar aquest símbol, ell signava amb aquesta lletra): una de fusta i una altra a terra, feta amb pedres blanques. Val la pena el passeig en barca més que l’illa en si mateixa.
Sempre he sentit molta afinitat per l’ordre de Sant Francesc. Si m’hagués de fer monjo, seria franciscà. Encara no he visitat Assís. Aviat. No, no crec que em faci monjo. En tot cas, seria eremita, ermità. Ja ho vaig provar un any a Terradets i, en certa manera, ho continuo sent...
La Tau no és solament una lletra, també és un monjo amb els braços oberts en forma de creu; també és la clau de la vida egípcia (crux ansata); horitzontal i vertical; el senyal protector dels escollits que se salvaran quan arribi l’apocalipsi. Abans que Francesc, va ser Antoni (el Gran, l’egipci, el del porquet) qui va cristianitzar la saviesa esotèrica del “tauisme”...
A Visovac he comprat una petita Tau de fusta, la porto penjada del coll, com en els vells temps. Me’n vaig desprendre, de l’anterior, que havia dut amb mi anys i panys, la vaig regalar a una persona molt especial. L’havia fet jo amb fusta d’acàcia. Vaig sentir que no calia portar-la més. Avui he sentit que la Tau tornava (si és que mai havia marxat). Prop dels batecs del cor, com totes les coses transcendentals de la vida.
La màgia va començar anit, sota la lluna plena, en un bosc proper als llacs de Plitvice, on vaig decidir pernoctar. Una munió de lluernes ballava per a mi, com mai abans havia vist, espurnes volàtils i bellugadisses. No podia aclucar els ulls de tanta emoció. Quin regal.
La màgia ha continuat de bon matí, quan he sigut el primer a la taquilla, per a poder gaudir de la passejada en solitari, entre llacs i cascades, aigües transparents color blau turquesa, i peixos, i una pau paradisíaca. Plitvice. Quin lloc més increïble. Un somni. Si visiteu Croàcia, no us el perdéssiu.
A migdia hi havia tanta gent que he decidit marxar, posant rumb novament cap a la costa adriàtica. Anava una mica perdut enmig del no-res quan, pel voral dret de la carretera, he vist un caminant que carregava una motxilla immensa. La temperatura s'acostava als 35 graus. (Què hi fot, aquest per aquí?! He pensat). Era una recta i anava de pressa, l'he passat de llarg, però he observat que duia una vieira (conxa del pelegrí) penjada al pit. Dos-cents metres més avall he frenat i he girat cua, per anar a trobar-lo.
Hi, are you going to Santiago? Li he demanat. Suposava que era un croat que havia sortit de casa per a fer el Camino. D'antuvi m'ha respost en italià, després ha dit que era espanyol i, finalment, ha resultat que era de Bocairent (entre Ontinyent i Alcoi, País Valencià). Ja veus, en la Croàcia profunda, dos pelegrins xerrant en català!
Li he preguntat cap on anava, ell m'ha dit que al proper poble (Udbina). Ha pujat a la Caddy i hem anat a fer una cervesa, que després s'ha convertit en un dinar i 4 hores d'intensa conversa. La seva història és digna d'una novel.la, us en faré 5 cèntims.
Es diu Albert Castelló i té la mateixa edat que jo, 53 anys. Primera coincidència. Són 6 germans. Segona. Una germana gran va morir poc temps després de néixer. Tercera coincidència. Afirma que aquesta germana és un "àngel de la guarda" que té cura d'ell. La cosa no s'acaba aquí. Ulls blaus, cabells i barba rossos. En els gens de la meva família també hi són, aquests trets. I el fet més crucial: ambdós portàvem una vida convencional fins que un dia vam patir un daltabaix i es va capgirar tot. Ens vam convertir en pelegrins, el boig del Tarot.
Ell treballava amb cavalls, tenia dona i casa. Li van robar un cavall, amb la crisi ho va perdre tot, dona inclosa, i va caure en depressió; fins que un dia, sense avisar ningú, va marxar. Una altra coincidència. Ja fa quatre anys que camina. Ha fet una pila de caminos de Santiago (primitiu, del nord, sortint de Figueres! etc), la via francígena, tota Itàlia, i ara feia 9 dies que havia sortit del santuari bosni de Medjugorje en direcció a Zagreb. Total, uns 18.000 km. Està pendent que li concedeixin el premi Guiness com el pelegrí amb més compostel.les i segells. Fa impressió, quan mostra el paquet de credencials (diu que fa 13 m. i pesa 2 kg.)
L'Albert viu de la Providència (sic). No té diners ni mòbil. Si hi ha menjar, menja, si no, no passa res. La gent l'ajuda. Està molt content del tracte que rep pertot arreu. Normalment dorm en poblacions, s'adreça a l'església i demana pel rector. Altres vegades són persones que l'acullen amb hospitalitat i li proporcionen dutxa, llit, aliments... però sobretot caliu humà. Camina entre uns 20 i 30 km diaris. No ha estat malalt en aquests darrers anys. Davant seu perceps la llum, la vibració, l'energia...
Afirma que abans no era gaire creient, però que la vida cada dia li demostra que, indiscutiblement, hi ha "quelcom"... Si no, no s'explica el seu cas, i moltes coses més. Ell voldria escriure un llibre relatant les seves experiències.
Mentre l'escoltava, he pres apunts:
- Ho vaig perdre tot per a guanyar-ho tot.
- Casa meva, la meva llar, és el món.
- El destí el creem cada dia nosaltres.
- No tingues por, confia, confia, i tot sortirà bé.
- Al despertar-me, sempre dic: Gràcies, perquè avui és el dia més feliç de la meva vida.
- Jo no busque, jo em deixe endur...
- Si em pregunten: Ets feliç? Responc: Possiblement no sóc el més feliç de la terra, però dec ser el segon.
- El passat encadena, el futur és incert. Només tenim el present.
M'ha deixat aquest escrit a la Moleskine:
M'ha fet gràcia, perquè fins i tot té un segell propi.
Després de 25 dies de viatge i 8.000 km des que vaig deixar Cap Ras, ja tocava un encontre humà de debò. No dic que els paisatges, els monuments, els pobles, etc. no estiguin bé. He contemplat paratges meravellosos, el món és molt gran i molt bonic. No te'n canses mai, de la natura, de la bellesa. Però avui, en el somriure i en els ulls de l'Albert, en la seva llum sobrehumana, he pogut sentir que la vida és "quelcom" més...
M'emmirallo en ell i en el seu testimoni. El porto al cor. Ultreia, pelegrí. Bon Camí!
Massa gent i massa calor, t’allunyes de la costa cap a la Croàcia interior, bosquívola, d’una rusticitat entranyable. El navegador està configurat per “evitar els peatges” amb la qual cosa segueixes carreteres sinuoses que enllacen poblacions humils, gens turístiques.
Fa olor de llenya. Tot i ser juliol, els veïns ja preparen la fusta que cremarà el proper hivern. La tallen a mida i l’apilen amb destresa. A la vora de la carretera els pagesos venen sacs de patates a 4 kones el quilo (mig euro), a més de formatge i mel. Travesses el riu Dobra tres vegades. En teoria et dirigeixes als llacs de Plitvice.
Apareix un nom que et captiva: Ivana Gorana. El repeteixes una vegada i una altra: Ivana Gorana, Ivana Gorana... Són les as, allò que el fa tan eufònic. A la wikipedia descobreixes que un eminent poeta croat es deia Ivan “Goran” Kovačić. Goran és el “pen name” (nom de ploma) i significa “mountain man”. El tema predilecte dels seus poemes era la mort. Només va viure 30 anys (1913-1943). Patia tuberculosi i el van matar els serbis a la guerra. Paul Éluard li va dedicar un poema.
La llum del sol ponent ho embelleix tot amb una pàtina daurada. Aquesta nit pleniluni. Boscos, guerres, poetes... Els ocells mai no deixen de cantar. Ivana Gorana.
M'encanta visitar les ciutats, sobretot les turístiques, ben d'hora, abans que s'hagin despertat. Com que obro els ulls amb la sortida del sol, això no em suposa cap problema. Veure els carrers i les places buides, amb la fresqueta del matí i alguns fent fúting, no té preu.
Com avui a Piran, la ciutat costera més famosa d'Eslovènia. He passejat per la façana maritima, amb l'aigua transparent de l'Adriàtic i els banyistes més matiners. He pujat a l'església de Sant Jordi i he pres un cafè a la plaça Tartini.
Fa xafagor. No entenc ni un borrall de l'eslovè, les llengües eslaves em superen. El parlen 2 milions de persones en aquesta república creada fa 26 anys, després d'independitzar-se de l'antiga Iugoslàvia. En fa 13 que forma part de la UE. Croàcia, el veí de baix, també va convertir-se en estat l'any 1991, però només fa 4 anys que fou acceptat a la UE.
L'estatus geopolític actual es va produir arran de les guerres balcàniques. No està clar encara en el cas de Kosovo (que va proclamar la independència el 2008), el qual ha sigut reconegut només per 111 estats dels 193, Espanya no el reconeix. L'any 2010 el Tribunal Internacional de Justícia va determinar que la declaració d'independència de Kosovo no viola cap llei internacional, ja que segons va declarar el seu president, "les declaracions d'independència no estan pas prohibides"...
La gent es va despertant. Comencen a arribar els primers grups organitzats de turistes. Fugim! És dissabte al matí. Ennuvolat. Continuaré en viatge costa avall, cap a Croàcia... El meu somni seria arribar a Delfos...
No us pregunteu per què la gent puja muntanyes, pugeu-hi i sabreu per què. Els cims són purs i nets. Toquem el cel literalment. Ens enlairem tot deixant enrere les ombres i les misèries d’allà baix. A 2.500 metres les coses es veuen diferent, amb una altra perspectiva. L’horitzó no s’acaba mai. Llacs, marmotes, flors, ocells, senderes, núvols, somnis, petjades, possibilitats... Alla baix no som gaire lliures. Aquí dalt ho podem ser una mica més. Fixeu-vos: a la platja hi van a parar totes les clavegueres. Les ciutats són un cau de corrupció. Aquí dalt no hi ha lloc per a la immundícia. L’esperit respira claror. No voldries baixar mai. El secret està en la contemplació. Aprendre a contemplar, només contemplar, sense jutjar, agraint les meravelles de la natura, respectant-la, sent conscients que, amb la nostra petitesa, formem part de la grandesa de l’univers. Contemplar, agrair, connectar, SER...
Els ulls s’omplen de blau a la vella figuera de Sant Mateu. Fa tants anys que no l’abraçaves! La gran ciutat es desvetlla, la veus des del mirador de la cornisa, mentre passen ciclistes i caminants xerra que xerraràs. Què és una dècada? El temps va tan de pressa... Aquells somnis que covaves, ara són reals. Te’n recordes, quan somiaves? Te’n recordes, quan vivies dins la gàbia? Ara dónes gràcies amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima: a la figuera, al mar, al camí, a la font, al bosc, al menhir escapçat, a la roca foradada... Un agraïment profund, reverencial. No oblidis mai les coses ni les persones que et van ajudar a créixer, a avançar, a esdevenir qui ets. Tornes a Sant Mateu, amb més ales que arrels, i sents que la vida ha sigut generosa i que tu has sigut valent. Els ulls s’omplen de blau. El cel és pur i és net.
Diuen que totes les comparacions són odioses, i si el que compares són països, encara més. Cada país té les seves peculiaritats i mereix una consideració respectuosa per si mateix. Una altra cosa són les nostres fílies i fòbies, el que sentim per dins quan canviem l'escenari.
Ahir vaig travessar dues fronteres. La primera (el Canal de la Mànega) és una frontera natural. Un anglès i un francès s'assemblen com un ou i una castanya. La segona frontera que vaig passar va ser entre França i Bèlgica, més exactament Flandes. Aquí la frontera és cultural, la llengua canvia, per exemple.
A fi de comptes, estem parlant d'Europa; i a mesura que la conec millor, més me n'adono que no és quelcom homogeni. Personalment, em sento "mediterrani". Ja fa dies que dic que Europa no m'aporta res. Està plena de museus, de monuments, de geriàtrics... Europa presenta un aspecte decadent, net i polit, endreçat, però decadent, com si s'hagués quedat ancorada al passat.
Quan observes la cara de la gent no hi veus joia de viure. Això no succeeix en altres continents. Brasil (darrer gran viatge) resulta incomparablement més engrescador que qualsevol país europeu. Potser és que ens atreu lo exòtic. Sens dubte.
Seguiré explorant "el vell continent", per descomptat. Però lo vell no pot competir mai amb lo nou, amb lo bell.
Prenent un cafe gourmand a la Brasserie Parisienne de Compiègne (Oise), una hora al nord de París (on aniré demà), reconec que no m'agrada el que veig, que ja fa temps que no pertanyo a aquest món, que l'horitzó que m'espera no s'assembla gens a això. M'estic acomiadant, de fet.
Europa, descansa en pau.
NB: Suposo que m'ha sortit un post tan depriment perquè porto tot el matí veient cementiris commemoratius en honor als centenars de milers de soldats morts durant les guerres que va patir Europa el segle passat. Tota aquesta regió del Somme és un fossar immens. Almenys, l' Europa actual fa altra mena de batalles, sobretot econòmiques...
"There's a hunger still unsatisfied. Our weary eyes still stray to the horizon" (Pink Floid)
Amb fam insatisfeta, els ulls cansats, perduts en l'horitzó, retornes als blancs penyasegats de Dover, tancant el periple anglosaxó.
No hi ha misteris per resoldre ni conclusions de cap mena. L'espai i el temps són coordenades fràgils. El cor encara més -fragilitat suprema-, fila que filaràs la teranyina que demà la tramuntana estriparà.
Amb fam insatisfeta, encara mil viatges per fer, mil històries d'amor per ser viscudes, mil silencis que parlen de la inconsistència del mar i de la lluita dels homes, tan desigual.
Amb els peus penjant sobre l'abisme, mirant de fit a fit el futur, només hi veus la rialla d'un nadó acabat de néixer que, tard o d'hora, plorarà de dolor.
Els ulls cansats, perduts en l'horitzó, oblides qui ets, oblides què vols, en els blancs penyasegats de Dover.
Aquesta és la segona vegada que visito Anglaterra. L’anterior (2014) vaig estar a Londres unes hores, d’escala cap a Islàndia. Aquest cop hi he vingut amb la Caddy, ja fa 10 dies que condueixo per l’esquerra explorant el sud d’aquesta gran illa. Com vaig fer amb Brasil, voldria confeccionar una llista de “peculiaritats” que he anat observant des que sóc aquí. Per descomptat, es tracta d’una llista incompleta, provisional, impugnable i molt subjectiva. Com tot el que faig. Simplement són apunts de coses que m’han cridat l’atenció. Som-hi, doncs:
1- Hi ha molts gossos. Els porten sempre lligats (pertot hi ha cartells que ho recorden: please tie your dog). Potser és que em moc per àrees naturals, espais verds per a passejar, però se’n veuen molts.
2- Es nota la presència militar, he vist casernes, zones tancades, vehicles . Em pensava que, amb això dels atemptats, estarien tots a Londres. L’exèrcit (Army) aquí té un prestigi que ni de bon tros té a casa nostra.
3- Els anglesos adoren les flors, els gardens. M’encanta la manera que tenen de plantar les coses, tot barrejat, més natural, d’acord amb el concepte de l’English garden, que és l’antítesi del racionalisme francès (l’apoteosi al Château de Villandry, que vaig visitar a l’anada).
4- Veus molts cabriolets, cotxes descapotables. Crida l’atenció en una terra on el sol és més aviat tímid. Els anglesos són molt patriotes amb les seves marques: Jaguar, Lotus, Bentley, MG, Mini, Land Rover, Range Rover...
5- Les cerveses les prenen al jardí: Beer Garden. Els tes als salons o cambres: Tea Room. Aquestes són les denominacions que tenen dels locals.
6- La distinció entre un Inn i un B&B és que el segon és més familiar, casa particular. En els Inn se sol menjar prou bé.
7- He vist poca policia. O és que no fa falta perquè els anglesos són gent d’ordre o és que deuen estar tots a Londres, protegint la capital de l’amenaça terrorista.
8- He provat alguna cervesa local. Confesso que mai m’ha agradat la cervesa, la trobo amarga. Prefereixo tastar les sidres, les fan molt decents.
9- La imatge tòpica de la Countryside amb hills (turons) i ovelles pasturant, tot green green green... Sí, és certa! Acaba avorrint i tot.
10- O és una farm (granja) o és una cottage (masia o casa rural). La diferència està en el bestiar (cattle).
11- El menjar horrorós. Comencen el dia amb l’aberració dietètica de l’English breakfast i, clar, després de fotre’s això al pap, la resta del dia tiren de sandwich, fish&chips, cakes... Així estan, tots amb sobrepès, que en el cas femení és alarmant.
12- Les carreteres principals són bones, amb autovies sense peatge. La cosa es complica en zones rurals: carreteretes super estretes (narrow) on hi passa un vehicle i gràcies, amb els dos costats limitats per un mur vegetal, i algun lloc per creuar-se (passing place), però la major part de vegades toca fer marxa enrere, i no saps en quin moment et trobaràs algú de cara, sempre amb l’ai al cor de no topar. Si hi ha un cartell que hi posa “insuitable”, ja pots calçar-te i resar...
13- Les rotondes (roundabout) ideals. Com que els encanta pintar l’asfalt amb indicacions (el rei és el SLOW), quan entres en una rotonda ja saps cap a quin número de carretera has d’anar...
14- Fart de veure cartellets anunciant “Free range eggs” (ous de gallines lliures). Els venen a les farms.
15- L’Atlàntic és un oceà lleig, marea amunt, marea avall, gairebé sempre gris, ennuvolat i ventós. Més lleig em va semblar el Bàltic l’estiu passat. Com enyoro el Mare Nostrum! No hi ha color.
16- Hi ha molts corbs (raven). Deu ser l’ocell majoritari. Entre ovelles i corbs, deuen superar la població humana d’Anglaterra.
17- Les angleses no són maques. Què hi farem!
18- Vesteixen de qualsevol manera, amb un mal gust increïble. Quan veus algú més arregladet, ja veus que té pasta i que segueix aquell estil tan British tipus Burberry...
19- Per fi ha plogut! Al final la GB ha mostrat la seva cara real, perquè estava a punt de marxar sense mullar-me. La gent s’ho pren amb flegma britànica, com les ovelles, n’estan tan acostumats que ni s’immuten, i fan com si plogués...
20- No és un país que m’entusiasma. Em feia gràcia passar per l’Eurotúnel (el túnel submarí més llarg del món: 40 km) i veure algunes coses... Posats a destacar, en destaco aquestes 5: Stonehenge, Abevury, Carn Euny, Rough Tor i Seven Sisters.
Seaford - Birling Gap - Belle Tout Lighthouse- The Beachy Head Center - Eastbourne
Aquesta caminada és un “must”, com diuen aquí, quelcom que no et pots perdre per res de món. La sendera va ran dels penyasegats (on the cliffs' edge) blancs de les Seven Sisters, amb compte, que el vent està assegurat.
Quin goig, veure les gavines planejant sobre el buit. La Beachy Head Road passa a prop. Saps (perquè els has vist) que a l’altra banda del Canal de la Mànega hi ha els mateixos penyasegats amb el mateix color blanc: la Côte d’Albâtre (de Dieppe a Le Havre). Un dia van estar juntes, ambdues bandes, fins que es va produir un Brexit geològic.
Assegut en un banc amb vistes a l’infinit, escolto les veus d’un grup de teenagers alemanys que deuen estar de viatge de final de curs. No paren de repetir la mateixa paraula: Wunderbar! En anglès li escau més Magnificent, per la grandiositat del panorama, la indomable força dels elements, la petitesa humana...
Des del far de Belle Tout (tot bonic, així, en francès, amb vistes a França, on tornaré demà passat), em deixo endur pel vent i per la grandesa del mar, tot esperant que pugi la marea...... waiting for the high tide
