El sol surt a les 5. Com ahir, he caminat uns quilòmetres per la platja, cap al sud, en direcció a la Ponta do Corumbao. Resulta incòmode perquè la platja no és plana i el turmells se’n ressenten. Hi ha algunes persones esperant la sortida, en posició de meditar. Jo m’estimo més moure’m, mai he aconseguit perdurar gaire en l’estatisme. Ho demostra la meva vida sencera: sóc nòmada en tots els sentits.
Què faré avui? Ni idea. No vull saber-ho. Com sempre, la vida em sorprendrà, i la deixo fer, que sigui ella la que porti la iniciativa. Sí que sé, en canvi, el que no faré. No llogaré un pneumàtic inflable per a baixar riu avall mentre contemplo els núvols. No pujaré a un boogie per anar a tota merda (fotent fressa i contaminant) fins a Corumbao. Tampoc visitaré l’aldeia indígena de Barra Velha. Estic en contra d’aquesta mena d’espectacles per a turistes. No visito poblats indígenes com no visito zoològics. Qui vulgui circ, li recomano el Circ du Soleil. Als pocs indígenes que queden, millor que els deixem en pau. Ja en vaig veure alguns a l’Amazonia. El contacte amb l’home blanc i el seu diner, només els pot perjudicar. Acaben corromputs, amb armes, drogues, tabac, alcohol i la dèria consumista. A Rapa Nui em va fer molta pena veure la funesta influència de la presumpta civilització en els indígenes. Deixem-los en pau, sense electricitat, sense haver de fer el mico per a les selfies dels urbanites. Prou d’emmerdar les poques coses pures que encara queden en aquest planeta!
Marxaré. Pillaré la barca i el cotxe i l’estrada de terra i tira milles cap a la praia do Espelho. A Caraíva sobra people. Si trobés un lloc més verge sense gaire turista, potser m’hi estaria uns dies... Em pregunto d’on surt, aquesta maleïda necessitat de pagar per una pousada, si de fet pots dormir allà on vulguis (a la platja o sota una palmera, sense cocos). Què necessites? Un matalàs? Una dutxa? Electricitat? Wi-fi? Bajanades. Aquí no hi ha cobertura. El mòbil només serveix per a fer fotos i comunicar a la família que estàs viu, que tot va bé (a banda de fer enveja penjant fotos a Instagram). Et pots banyar al mar i al riu, pots escollir aigua dolça o salada. En fi, que estem fets uns pijos. Això és autocrítica.
El fet de viatjar i veure món et permet relativitzar-ho tot. No només les creences i els costums, sinó també les necessitats. Quines són realment, aquestes necessitats? Paguem perquè volem “seguretat”, o sigui, comoditats i intimitat. Clar, que podem viure a la intempèrie com els homeless o clochards, però volem un wc, una tavallola neta, aire condicionat o ventilador, llençols blancs, wi-fi (sobretot wi-fi), etc. Paguem perquè, en el fons, no volem renunciar a la nostra way of life. Són necessitats creades dins una societar consumista. Un exemple simple i bàsic: què faríem sense poder comprar aigua embotellada? Ho donem per descomptat, que en trobarem arreu. Què deuen beure els pataxós? Suposo que ara cervesa....
Nem als puestos a fer fotos i no volen prescindir de res. Ah, i que es pugui pagar amb targeta! Això també és autocrítica.
