Acaraí

Si hi ha alguna cosa depriment i previsible és la presència del plàstic com a element característic de l’acció humana. Vagis on vagis, indefectiblement, sempre apareix la nostra petjada embrutidora. Tant se val que sigui la muntanya més alta o l’illa més remota. És plàstic, sobretot plàstic, el que deixarem a la posteritat. Aquest és un fet incontestable. 

A la sortida del sol he caminat 5 km per la Praia Grande, allunyant-me de la civilització. Algun siri (crancs petits), alguna petxina... El més abundant eren les ampolles de plàstic i els trossos de poliestirè expandit. Una pena. He tornat empipat.

Si en aquesta Ilha de São Francisco do Sul (Santa Catarina), enmig del parc Acaraí, trobem tones de plàstic, estem condemnats. O fem un canvi radical ben aviat o no ens mereixem sobreviure com a espècie...

Sambaquis 2

Segueixo estirant el fil dels sambaquis i em planto al Museu de Sambaqui de Joinville. N’hi ha dos més, al Brasil, de museus dedicats a aquest tema: un a Florianápolis i un altre a Beirada. 

Aquest és un museu petit en el qual s’exposa una col.lecció de diverses peces trobades (ceràmica, estris, ossos, collars). La Giana és la persona que fa les explicacions. M’informa que a la ciutat hi ha 41 sambaquis! Me’ls mostra en un mapa. Resulta que alguns sambaquis estan a la vora dels rius, ben allunyats del mar. Coincidim que eren llocs sagrats, amb una clara intencionalitat meta-física, en la mesura que els seus constructors eren conscients de la importància del soterrament. La Giana recalca que els esquelets trobats sempre adopten la posició fetal... 

Al museu hi ha una reproducció de com podria ser el cap dels sambaquieiros. Sembla que tindrien trets mongoloides. 

Em recomana que visiti un sambaqui que hi ha a la Prainha de São Francisco do Sul. Li faig cas i decideixo que avui dormiré allà. 

És un lloc especial amb una energia molt potent. El sambaqui, totalment cobert de vegetació i envoltat de roques enormes, està situat entre la Praia da Saudade (Prainha) i Praia Grande, 23 km de natura verge que arriba fins a l’extrem sud de l’illa. En aquesta zona (Parque Estadual Acaraí, reserva ecològica ambiental) hi ha un parell de sambaquis més. Demà els buscaré. 

Oceà obert. Paradís dels surfistes. Regne de Yemayà...

NB: Pousada Prainha (situació privilegiada, preu imbatible, tracte familiar -Mauro és el propietari)

Pousada Prainha

São Francisco do Sul

Dofins grans i foscos nedant al costat de la balsa que trasllada el cotxe fins a Molhes travessant l’estuari del riu Tubarão.  

Pescadors llençant les xarxes per a pescar tainhas (llisseres). 

Molts espiadimonis. 

La badia de Pinheira (Guarda do Embaú) fa 6 km. La camino tota (anar i tornar) abans del desdejuni.

Arribo a la conurbació de Floripa. Em fa gràcia de passar el pont cap a l’illa de Santa Catarina. Segueixo fins a Campeche. Hiperurbanitzat. Massa trànsit. No val la pena. Giro cua. 

Per fi descobreixo una bona emissora de ràdio: Itapema FM. 

Després de Porto Belo, pots accedir a Bombinhas, que té una colla de platges. Cal pagar una taxa ecològica de 26,5 reals (7 euros). Miro el mapa i veig que també està molt urbanitzat. Bye bye. 

El Balneário Comboriú és un horror estil Benidorm, amb gratacels inclosos. Passo de llarg. 

Decideixo visitar el Museu de Sambaqui a Joinville. 

Les millors àrees de servei són les Graal. 

Els centres comercials més horteres són els Havan (davant tenen una estàtua de la llibertat i l’edifici sembla la Casa Blanca).

Sambaquis

No n’havia sentit a parlar mai fins que no vaig visitar el Museu da Imigração de SP. 

Els sambaquis (køkkenmødding) són dipòsits de petxines acumulats per l’home prehistòric que va poblar aquestes terres abans dels tupi-guaraní. Hom suposa que amuntegaven les restes de la seva dieta en el mateix lloc durant segles, perquè sovint són tan grans que semblen dunes, tot conformant petites muntanyes.

N’he pogut visitar tres, un dels quals (Garopaba do Sul) és el dipòsit de petxines més gran del Brasil (30 metres d’altura i 200 de diàmetre, amb una antiguïtat de 4.000 anys). Els altres dos estaven al Cap de Santa Marta. N’hi ha per tot el litoral brasiler, i també arreu del món: Portugal (Muge), Mar Bàltic, Estats Units, Canadà, Japó, costa atlàntica africana (Senegal, Banco de Arguin)... 

La majoria de brasilers ignoren l’existència d’aquests monuments els més antics dels quals són de fa 8.000 anys, quan a Egipte construïen les piràmides. 

Els seus artífexs després usaven els sambaquis com a santuaris on enterraven els seus morts. S’hi han trobat també objectes i restes que serveixen per a desxifrar qui eren i com vivien aquells indígenes que van desparèixer fa mil anys.

La ruta que he fet fins aquí (1.000 km al sud de Sâo Paulo) tenia com a objetiu principal conèixer aquests misteriosos vestigis. Ha sigut molt emocionant pujar al capdamunt dels sambaquis i comprovar la seva magnitud, mentre em preguntava per la raó última d’aquella enorme acumulació de material... 

Guarda do Embaú

Aquesta nit ha plogut. M’he posat el pijama! No debades estic al poble més fred de Brasil i, encara que sigui estiu, la temperatura és fresqueta. Esmorzo aviat i agafo la carretera 390 en direcció a Bom Jardim da Serra. Muntanyes verdes, araucàries, pomes, vaques... El paisatge és d’allò més bucòlic. 

Arribo al mirador des del qual pots observar la carretera que baixa fent ziga-zagues... Una panoràmica “de tirar o fôlego” (breathtaking) amb la vall verdíssima que s’allargassa cap a la plana... Una dotzena de coatís esperen menjar dels turistes. Són l’atracció de la canalla. Els núvols no deixen veure l’oceà. Som-hi, anem avall...

Són 12 km de baixada amb una vegetació exuberant, cascades i risc de despreniments. El principal maldecap són els camions, sobretot quan en coincideixen dos i han de maniobrar. La qüestió és ficar la segona i controlar la velocitat amb tocs de fre que provoquen la ferum característica del socarrim del ferodo. A l’arribar a Lauro Müller (un cognom molt alemany) la cosa torna a la normalitat. Estem dins la ruta de la cervesa...

A partir d’Orleans (flipo amb els topònims), segueixo el curs del riu Tubarão cap al mar. Granges, vaques, cavalls, petites poblacions amb casetes de fusta... Preciós. Sembla un conte de fades.

Fa 1.000 km que vaig sortir de Sampa. Ha tornat la calor. Remullo els peus a la platja del Balneario Dunas do Sul (Jaguaruna). Marea baixa. Vent fort. Dunes i més dunes. Aquí l’oceà és per als surfistes, no pas per als banyistes. 

São Joaquim

850 km al sud de São Paulo i 450 al sud de Curitiba, sempre seguint la rodovia BR116, a 1.400 metres d’altitud, dins l’estat de Santa Catarina, es troba el municipi més fred del Brasil: São Joaquim, “cidade do frio e da neve” (l’hivern de 1991 es van enregistrar -10 C). Cosa insòlita per aquests verals tropicals. 

La regió també és coneguda per la producció de fruita (sobretot pomes) i de vi. La seva Igreja Matriz va ser totalment construïda amb pedra basàltica portada amb carros de bous. 

Curitiba avall, les araucàries (anomenades pinheiros) van prenent protagonisme. Es barregen amb altres espècies plantades per a obtenir fusta. El pinheiro més gran de la Serra Catarinense està dins una fazenda situada a 34 km d’aquí. Fa 9,20 metres de circumferència i 40 d’altura. 

Demà arribaré a la costa, després de travessar la Serra do Rio Rastro, on la carretera SC390 fa un descens vertiginós i espectacular. És la Trollstigen brasilera!

Val a dir que, per aquestes terres del sud brasiler, la pell blanca predomina sobre la fosca, just al contrari del que passava a l’estat de Bahia. Tot i que van ser els gautxos els primers pobladors d’aquesta zona, la immigració germànica posterior va deixar llavor abundosa. Brasil és tan gran que ho conté tot. Com dirien ells: la varietat és gostosa. 

Curitiba 2

Confiar. El verb és confiar. Confiar que tot anirà bé, que trobaràs la sortida, que (per molt que les coses es compliquin o per molt que el dolor insisteixi) els somnis floriran per a omplir de perfum i de color la teva vida. Confia. 

Les coses van i tornen. Expiem les culpes dels nostres avantpassats, que van ser traficants d’esclaus, pirates, violadors, torturadors, inquisidors... Aquí en diuen “malandro”, una sola paraula que ho resumeix tot. 

O escampem la llum, l’amor, la tendresa... o enfosquim encara més el món amb odi i frivolitat. El món pot suportar una llarga nit de tempesta, però el nostre cor necessita la pau de l’albada per a no claudicar...

Confiar. El verb és confiar. 

Confidence is half of victory. — Yiddish proverb

Curitiba

Me la trobo a la Praça Garibaldi, asseguda a la font del Cavalo Babão, davant l’església de Nossa Senhora do Rosário de São Benedito (Largo da Ordem). Ofereix uns fanzines cal·ligrafiats que contenen textos i dibuixos. En realitat són dos folis fotocopiats amb una grapa al mig. M’interesso pel seu contingut: poemes, conhecimento, cábala, alquímia... Comença a parlar de la seva vida i les seves idees...

Diu que és descendent dels indígenes de Xingu (Mato Grosso) i de Pedro Álvares Cabral (descobridor del Brasil), però que les seves arrels són jueves sefardites. Després d’un divorci fatídic, va morir per ressuscitar. Té una filla. Ha viatjat pel Brasil i Sud-amèrica i ara s’està a casa del seu germà.

Parla de paradigmes, kairós, connexions energètiques, amor incondicional, servei als altres... Parla molt i molt de pressa. Edat indeterminada. Ulls marrons. Sóc incapaç de recordar el seu nom. 

Em quedo tres fanzines i li dono 20 reals (5 euros). Llegeixo:

Procura fer el que t’agrada, en tots els sentits, així et realitzaràs com a persona. No et preocupis de l’opinió dels altres, tu segueix endavant i trobaràs nous horitzons. Tot canvia. No t’aferris a res ni a ningú. Aferrament és sofriment. Tingues coses, però no deixis que les coses et tinguin a tu. No et quedis en un lloc si no t’agrada, si cal ves-te’n, fuig. Aproxima’t a la natura, ella t’alliçonarà sobre la vida vertadera. Crea coses cada dia. No deixis mai de somriure. Allò que escullis conformarà la teva realitat. No és un atzar que siguis aquí. Et van fer per a ser feliç. El desig del teu cor et conduirà al lloc desitjat. Segueix endavant. El món és gran i hi ha innumerables llocs per a conèixer... 

Ibirapuera 2

Sobreviure a una gran ciutat té mèrit, encara que aquesta megalòpoli estigui travessada pel Tròpic de Capricorn, encara que siguis acollit amb tota l’hospitalitat i generositat, encara que tinguis parcs meravellosos a 5 km de distància... 

La capacitat d’adaptació de l’ésser humà és increïble. Ocupem el planeta sencer i sobrevivim a qualsevol catàstrofe (moltes generades pels nostres propis excessos). 

Personalment, faig un esforç per domesticar-me, urbanitzar-me, socialitzar-me... Les tres coses van juntes. Contra elles, l’instint més salvatge m’empeny cap al nomadisme, la natura i la solitud... és a dir, la llibertat.

Tenir una casa (domus), viure en una ciutat (urbs) i relacionar-te amb els altres (gregarius) són coses que a mi no em surten de forma natural. Com que no vull (encara) acabar com un eremita, sol i vern, aïllat (ja vaig viure així una temporada a Terradets), procuro no renunciar a res i mantenir una certa vida "convencional". 

L’outsider tendeix al paganisme (pagus: countryside), a la subversió de les normes socials, a l’anARTisme llibertari... Per això, demà foto el camp de Sampa. Ja tocava. 

Sampa 12

Molt recomanable la visita al Museu da Imigração, al barri de Mooca (metro Bresser), ubicat en l’edifici de l’antiga Hospedaria.

Entre 1887 i 1978 aquest lloc va rebre més de 2,5 milions de persones de més de 70 nacionalitats (destacant italians i japonesos), que van arribar en tren procedents del port de Santos.

Fotografies, projeccions, objectes, documents, testimonis... composen tota una memòria històrica que ens ajuda a comprendre la complexa identitat d’aquesta ciutat, la principal d’un país que no s’explica sense el fet migratori. 

Els indígenes primigenis van ser els sambaquis, després els tupi-guarani, fins que van arribar els portuguesos i els espanyols, amb els esclaus africans i (abolida l’esclavitud) la mà d’obra arribada d’arreu per a treballar al camp (canya de sucre, cafè, etc.). En fi, una immensa Babel, un mixtura fenomenal, un sincretisme que escapa a qualsevol explicación reductivista de la realitat brasilera.   

El jardí molt agradable, té una figueira de més 500 anys. Bona cafeteria amb wi-fi. 

Sampa 11

Viu la vida ara, aquí mateix, com t’és donada, abans que el somni deixi de ser real.

Viu-la sense passat ni futur, sense cabòries, abraçant plaer i dolor, acceptant que les coses són com són més enllà de la teva voluntat, plenament conscient que l’univers sap el que necessites i mai no et donarà res que no mereixis. 

Viu-la amb els ulls ben oberts, amb la ment oberta, amb el cor obert, perquè només si t’obres podràs rebre les benediccions del cel i de la terra.

No menyspreïs ningú. No et menyspreïs. Cada ésser és una manifestació divina. Tots els éssers som Un-Sol-Ésser, no pas en matèria, sinó en energia. L’amor ens interconnecta amb la seva llum i el seu caliu. Estima. Estima’t.

Deixa que la vida et sorprengui. Mai hauries imaginat això que vius i, tanmateix, tens la sort de poder viure-ho. Arribarà l’hora suprema en la qual tot es revelarà sense ombres, aquell dia donaràs gràcies i entraràs cantant al paradís de la veritat, de la bellesa, de la bondat.

Respira amb tendresa. Camina amb tendresa. Parla amb tendresa. Estima amb tendresa. Que la tendresa sigui la teva guia enmig d’un món embogit per la violència. 

Viu la teva vida aquí, ara mateix, com t’és donada, perquè és la teva, perquè no en tens cap altra, perquè és perfecta en la seva imperfecció, perquè cada segon que passa és un segon que t’acosta a l’altra banda... 

Viu-la. Abans que el somni deixi de ser real. 

Ibirapuera

El Parc d’Ibirapuera és el pulmó verd de São Paulo, com ara el Central Park de Nova York, el Bois de Boulogne de París o els Camps Elisis de Lleida. S’agraeix que, enmig d’una ciutat tan exagerada com aquesta, hi hagi una illa de natura on poder respirar oxígen de qualitat i caminar sense el perill de ser atropellat per un vehicle.

El parc té 160 hectàrees i va ser inaugurat l’any 1954. Consta de tres llacs interconnectats i de nombroses infraestructures (museus, auditoris, pistes d’esport, ciclovia, etc). 

Ybyrá-pûera significa “arbres vells” en la llengua tupí. La vegetació és espectacular, destacant els bambús gegants i arbres centenaris. També pots observar força ocells i, en els llacs, corbs marins. 

Recomano molt fer la pista de 6 km que dóna tota la volta al parc. Primer perquè és una trilha sobre terra (molt agradable després de trepitjar tanta duresa), i segon perquè passes per les zones més arbrades, on hi ha moments que sembla que estiguis a la selva. 

Ibirapuera, sens dubte, és la meva millor recomanació a Sampa, amb permís de Vila Madalena (aquest barri és una altra debilitat). Els que no podem viure sense el contacte amb la natura, sempre podem cercar un parc quan estem a ciutat. Ibirapuera s’ho val. 

Sampa 10

La xarxa de metro de Sampa és moderna i eficient. El que crida l’atenció és que pots trobar-te versos escrits als túnels, no pas grafits, sinó fragments de poemes d’autors reconeguts. 

El primer que vaig veure era de Pessoa, del poema Tabacaria d’Álvaro de Campos, sortint de l’estació de Vila Madalena.  

El poeta escriu per a deixar constància de la seva sublimitat, malgrat que visqui una existència d’allò més desgraciada. És com si les paraules-redemptores tinguessin el poder per a salvar-nos, com si les nostres obres poguessin justificar-nos. 

No m’agraden els metros. Massa gent massa junta i massa claustrofòbia. Prefereixo caminar a cel obert, a poder ser pels parcs. Recomano els d’Ibirapuera i el de Villa-Lobos. Són els que tinc més a prop.

Avui, al metro, ha entrat un noi que rapejava versos i, en l’interval de dues estacions, ha fet una performance lloable, inspirant-se en les persones que hi havia al vagó. Admiro aquests artistas da rua, capaços d’oferir les seves creacions efímeres a canvi d’uns reals. 

Poder llegir o escoltar poesia en el metro de São Paulo (com l’altre dia al ferri de Salvador), t’ajuda a seguir creient en l’espècie humana i en la cultura, per molt que altres coses et puguin desanimar... No tot està perdut. Del ciment poden brollar les flors més boniques. 

Sampa 9

Brasil és el campió mundial en el rànquing de la violència criminal, amb 59.080 morts per actes violents l’any 2015. Uns 162 cada dia. Un mort cada 9 minuts. Els darrers 15 anys han mort a Brasil per homicidi intencionat més persones que els habitants de Sevilla o Seattle. Ja superen les víctimes de la guerra de Síria...

Les causes són múltiples: tràfic i consum de drogues il.lícites i alcohol, contraban, crim organitzat, comerç d’armes, explotació sexual i, per damunt de tot, la galopant injustícia social. 

La solució no és incrementar la repressió policial i construir més presons, sinó invertir en l’educació i promoure la religió (aspecte fonamental per als brasilers, com a font de “criteri moral”). Hom suposa que si els pobres creuen en Déu no són tan violents... Una utopia romàntica insostenible si mantenim l’actual distribució de la riquesa que només incrementa la marginalitat i la desesperació dels miserables. 

Aquest és el costat fosc del país del carnaval, les mulates i el futbol (els tres tòpics més suats). Clar, estem parlant d’un país-continent tan gran com tota Europa o com 17 espanyes. 

Només dir que la meitat de la població encara no disposa de clavegueram (esgoto) o que l’aigua del pous acostuma a estar contaminada. Si afegim que els diners públics que haurien de destinar-se a coses bàsiques (sanejament, sanitat, educació) desapareixen per l’aigüera de la corrupció sistèmica en mans dels lobbies polítics (roubalheira) amb la complicitat del sistema judicial... el quadre que resulta és ben esfereïdor. Però el mateix passa a Mèxic —per citar el darrer país que vaig visitar, o a Espanya... 

Brasil pateix de gegantisme i d’incompetència. Les coses es gestionen millor quan són petites, sempre que estiguin en mans de persones qualificades i honestes. 

Els predios, condominios i fazendas dels rics, protegits per tanques, filferros punxeguts, càmeres i vigilants, són búnquers blindats que no aconsegueixen amagar la realitat exterior. Pots viure dins la teva bombolla en un 15è pis d’un gratacels amb vistes a la misèria de les faveles. Has tingut sort. T’ha tocat la banda bonica. Parabéns! 

Si demà et foten un tret pel carrer o (mal menor) et roben la cartera, recorda que només ets un número a l’estadística. Com tu, n’hi haurà hagut 200 o 2.000 que aquell dia van tenir mala sort. En pau descansis. Amén.

Criminalitat, subdesenvolupament, corrupció, injustícia social... Un còctel molt carnestolenc. Brasil. Una bomba de rellotgeria amb el countdown en marxa...

Sampa 8

Visito l’exposició de Basquiat al CCBB en la qual es mostren les peces de la col.lecció Mugrabi. El seu art urbà expressa la decadència d’una societat fragmentada i ferida, les ruïnes d’allò que va ser la cultura en majúscula, i que ara es dilueix entre els grafits i el pop. 

Parlant de ruïnes, a les romanes de Pompeia ja hi trobem els primers graffitis. Però el boom no es va produir fins al Nova York dels 70. São Paulo és una ciutat plena de grafits, sobretot a Vila Madalena, amb el famós Beco do Batman. Sovint els fotografio. 

En una ciutat tan lletja i grisa com aquesta, s’agraeix la nota colorista del grafit i els seus missatges crítics els quals conformen tota una narrativa urbana escrita als murs. S’anomena underground, atès que va iniciar-se en el metro novaiorquès. Té un marcat accent antisistema i destaca per la seva creativitat arravatada. Una poesia extrema que floreix enmig de la desolació urbana. 

Basquiat no em fa el pes. Les seves obres no transmeten vibracions positives, ans al contrari. La seva mort prematura amb 27 anys per sobredosi d’heroïna demostra que hi ha camins perillosos que no menen enlloc. 

São Paulo seria, mutatis mutandis, la Nova York de Sud-amèrica. Same Old Shit. 

Sampa 7

Diumenge de carnaval avança entre sons i danses que es barregen plens de colors en els carrers d’aquesta urbs interminable. 

Sampa: 35 graus. Esclata la joia dels fills de la generació selfie. A noite é uma criança. No tens escapatòria si el bloco t’engoleix en la seva voràgine. L’energia sambadora i el tam-tam indestriable de l’instint més primitiu.

Caminem allunyant-nos del xivarri. Les voreres són una cursa d’obstacles. Fils elèctrics pengen pertot arreu. 

Sembla mentida que el caos es disfressi d’ordre. La llibertat és excepcional en el calendari...

... nesta cidade em que nos sentimos pequenos à espera dos maiores acontecimentos (Carlos Drummond de Andrade)

Sampa 6

Sampa és una ciutat infinita, de pluja i vent, amb postes de sol meravelloses. 

Que després aparegui un esverat amb una pistola a la mà i, al mig del carrer, perpetri un tiroteig, és una cosa secundària, que depèn de les estadístiques segons les quals et pot tocar o no, avui o demà passat. Mentrestant, fas veure que la teva vida importa i participes en festes i visites museus i etcètera. 

Lo mateix passa a Europa, on qualsevol dia en qualsevol indret cèntric d’alguna capital, pot esclatar una bomba o un vehicle pot atropellar-te en nom d’Al.là.

A mi m’agrada viure al camp o davant del mar, per una qüestió de salut i de calma. Les ciutats estan fetes per als suïcides. 

Sampa és pluja i vent i carnaval i massa gent perduda en el laberint de la infelicitat. 

El verd dels arbres em recorda que existeix la salvació. Quan tot acabi i torni a començar. 

Sampa 5

La ciutat es desvetlla amb badalls etílics. No és gana ni son, sinó carnaval. Carnaval i Brasil són sinònims. 

A les disfresses les anomenen fantasias i als preservatius camisinhas.

La rauxa s’apodera dels cossos i dels carrers. Els blocos ocupen l’espai amb músiques i entusiasmes (ballar és imperatiu). 

Us parlo de la ciutat amb 37.000 restaurants i 600 bloquinhos...

Els gringos no entendrem mai tanta disbauxa. Venim del fred i de la racionalitat.

És la frenesia tropical de l’estiu interminable. Són els avions sobrevolant els gratacels mentre, a les voreres, la gent s’ofega entre caipirinha i caipiroska. És aquest jeitinho encomanadís, dolç i alegre (els brasilers són simpàtics i xerraires). 

“Carnaval é pra lavar a alma”

La ciutat es desvetlla a cop de batucada. Carnaval imparable.

Sampa 4

Volem amb Latam cap a São Paulo, la megalòpoli més gran de Sud-amèrica. El contrast amb l’illa de Boipeba no pot ser més bèstia. 

Sampa i Ciutat de Mèxic són dues capitals que he conegut enguany. Ambdues representen la bogeria del creixement urbà fins a límits insostenibles. I tanmateix existeixen! 

Els problemes que generen són múltiples i de difícil solució: la misèria de les faveles, la contaminació insalubre, el trànsit infernal, la criminalitat, etc. 

Cada dia em costa més entendre que algú amb dos dits de seny, podent escollir, esculli viure en una ciutat d’aquestes característiques. 

Una altra història són les ciutats petites, com ara Girona, per posar un exemple de ciutat que m’agrada...

En el meu cas, dubto que pugui viure gaire temps allunyat de la natura. A Vallromanes vaig viure 10 anys envoltat de bosc, a Terradets un altre any (amb vistes al llac), i a l’Empordà aviat en farà 5 que visc davant el mar (els 3 darrers a Cap Ras)... 

L’element aigua domina la meva carta astral: peixos ascendent escorpí. És natural que l’energia Yin del mar em proporcioni l’equilibri que necessito. 

Yemayà, la feminiitat marítima. Ella, la feminitat paulistana. Si es pot tenir tot, per què hi hauríem de renunciar? 

Boipeba 10

És complicat tornar del paradís (barca, taxi, ferri, taxi, avió, taxi)... 

Una noia recita poemes al ferri i després passa el barret per a recollir la generositat de les persones, que fan cara de cansament. Cita Pessoa: Tudo vale a pena quando a alma não é pequena. Una parella de hippies toquen la guitarra i canten amb timidesa, també passen el barret. Hi ha el venedor de gelats i el venedor de carteres per a guardar els documents, tothom en compra perquè només costen un real. 

Sempre observo les criatures, elles guarden el secret més ben guardat, el de la innocència i la puresa, allò que perdran aviat. 

Després hi ha la noia de quinze anys que acaba de ser mare, amb la criatura als braços i la mirada perduda... Aquesta mirada perduda és una constant de les noies que han parit massa d’hora. Una nit va ser violentada (no vull imaginar per quin animal) i la nena que ahir jugava i reia amb les amigues, avui s’ha convertit en una dona, de patac... Aquesta mirada perduda m’esquinça el cor. No era amor, sinó instint. L’amor és un luxe de la civilització, una ficció dels poetes. La noia negra amb la mirada perduda no en té cap culpa. La culpa és un luxe de la civilització, una ficció dels capellans. 

El ferri s’acosta a Salvador. El paradís cada cop més lluny...