Després d’una hora i mitja de cua per passar la frontera entre Montenegro i Albània, he conduit 4 hores fins a Dhërmi (a la costa, més avall de Vlorë), travessant la part nord del país i apropant-me bastant a la capital, Tirana. Les ciutats, en general, les esquivo.
El que he vist fins ara d’aquest país és lleig, pobre i depriment. La meitat de les cases, per exemple, estan a mig fer: han construït l’estructura i les han deixades així, sense façana i buides per dins. No sé si pensen acabar-les quan tinguin més diners o és que la famosa crisi les ha paralitzat per sempre, esquelets de somnis frustrats, una mica com a casa nostra, però aquí és exagerat.
La moneda és el lek i no accepten targetes arreu. A la benzinera he hagut de pagar amb euros, s’hi han avingut perquè el dipòsit ja era ple. El combustible costa més o menys com a CAT. A Montenegro era un pèl més barat.
La policia és omnipresent. Paren els cotxes i no sé què deuen demanar, suposo que papers. A mi no m’han parat encara. Les policies d’aquesta mena de països em fan mala espina, sobretot després de l’experiència de l’estiu passat a la ciutat eslovaca de Kosice. Una parella de municipals em volien furtar 200 euros! Al final, es van quedar amb les ganes. En canvi, hi ha països on la poli no la veus mai, com si no existís.
A Albània el que veus és molta venda ambulant, de tot el que puguis imaginar-te. La gent es busca la vida muntant una paradeta a la vora de la carretera. Pots trobar des de fruita, verdura, oli, mel, panotxes de panís fregides... fins a coses tan pintoresques com “tapacubos” de cotxe o conills vius petits (uns nens amb la samarreta del Barça-Quatar n’oferien en una rotonda, els conillets eren blancs).
Tot ha fet un gir inesperat a partir de Vlorë, i no pas per haver retrobat el mar (que també), sinó perquè a poc a poc ha anat canviant el paisatge fins que m’he vist envoltat pels boscos de pins del Parc Nacional de Llogara. Aleshores, com per art de màgia, en qüestió de minuts, la temperatura ha baixat dels 35 als 25 graus! La carretera es començava a enfilar amunt, amb revolts tancats i paviment defectuós. He arribat al pas més elevat (1.027 m) i he vist l’altra banda, el mar (ara Jònic, que no Adriàtic), i als meus peus la carretera que descendia avall, una mena de Trollstigen albanesa. Abans de ser oberta el 1920, els habitants d’aquesta “Riviera albanesa” estaven aïllats de la resta del país i es feien més amb Corfú i els grecs per via marítima, una mica com passava abans també a Cadaqués. La vella carretera (que segueix cap al sud fins a Sarande) era tan estreta i perillosa que el 2009 van haver de refer-la, i ha quedat prou maca, amb mirador panoràmic i tot. El problema: que aquests pobles i platges verges s’estan turistificant, i d’aquí quatre dies fotran fàstic.
Es veu que en aquesta zona fa el millor clima d’Albània, al gener la mitjana està per sobre dels 10 graus, i al juliol uns 25, amb 300 dies de sol a l’any. Les platges són llargues, de còdols blancs, amb les aigües més transparents que he vist mai. Aprofiteu per visitar-les abans que les facin malbé.
Aparco la Caddy més enllà d’on s’acaba la llum artificial. Les estrelles brillen clares. Escolto la remor del mar. Canten els grills. Surt la lluna taronja, mig escapçada. No tinc son.
Confirmo una cosa que fa temps que sé: no hi ha res millor que la Natura en estat pur, sense contaminació humana (que sol ser acústica, lumínica, i sobretot plastificada). Si hi ha humans, hi ha brossa, sempre deixen brossa. Natura és una de les poques paraules que escric amb majúscula. Perquè és sagrada, divina. Ho és malgrat l’home. Ho seguirà sent quan l’home desaparegui. Ho penso banyant-me al Jònic després de la posta. Faig el mort i el meu cos sura com una fusta de deriva.
Casa meva avui és aquí, demà on em porti la Caddy... Lo important no és l’escenari, ni la disfressa, ni el guió, ni tan sols l’actor que pretenem respresentar en aquesta performance anomenada vida. Lo important és la manera, el com: com vius, el teu estil de vida... Observa què fas i com ho fas, per què ho fas així i no d’una altra manera... Observa també els altres. No els jutgis, només observa’ls. Cadascú té el seu estil, i això ens defineix, si podem ser definits, que ho dubto.
Un jove holandès que vaig conèixer a Rapa Nui em va dir: I like your style. Primer no el vaig entendre, després sí. Es referia al way of living.
Vius com vols viure? Si la resposta és afirmativa, la paraula enveja no existeix al teu vocabulari. Si la resposta és negativa, fes-t’ho mirar, que els anys passen volant i no val a badar.
Vaig fugir a Rapa Nui perquè no m’agradava com vivia la vida que estava vivint aleshores, i la vaig canviar radicalment. Avui, escoltant el mar Jònic en aquesta platja albanesa de còdols blancs, em ratifico: tornaria a marxar a Rapa Nui, i tant que hi tornaria! Mai una atzagaiada tan bèstia ha reportat tanta felicitat. Parlo per mi. Lo teu és cosa teva...
Dhrale beach:
