12.7.17

Dhërmi



Després d’una hora i mitja de cua per passar la frontera entre Montenegro i Albània, he conduit 4 hores fins a Dhërmi (a la costa, més avall de Vlorë), travessant la part nord del país i apropant-me bastant a la capital, Tirana. Les ciutats, en general, les esquivo. 


El que he vist fins ara d’aquest país és lleig, pobre i depriment. La meitat de les cases, per exemple, estan a mig fer: han construït l’estructura i les han deixades així, sense façana i buides per dins. No sé si pensen acabar-les quan tinguin més diners o és que la famosa crisi les ha paralitzat per sempre,  esquelets de somnis frustrats, una mica com a casa nostra, però aquí és exagerat. 


La moneda és el lek i no accepten targetes arreu. A la benzinera he hagut de pagar amb euros, s’hi han avingut perquè el dipòsit ja era ple. El combustible costa més o menys com a CAT. A Montenegro era un pèl més barat. 


La policia és omnipresent. Paren els cotxes i no sé què deuen demanar, suposo que papers. A mi no m’han parat encara. Les policies d’aquesta mena de països em fan mala espina, sobretot després de l’experiència de l’estiu passat a la ciutat eslovaca de Kosice. Una parella de municipals em volien furtar 200 euros! Al final, es van quedar amb les ganes. En canvi, hi ha països on la poli no la veus mai, com si no existís. 


A Albània el que veus és molta venda ambulant, de tot el que puguis imaginar-te. La gent es busca la vida muntant una paradeta a la vora de la carretera. Pots trobar des de fruita, verdura, oli, mel, panotxes de panís fregides... fins a coses tan pintoresques com “tapacubos” de cotxe o conills vius petits (uns nens amb la samarreta del Barça-Quatar n’oferien en una rotonda, els conillets eren blancs). 


Tot ha fet un gir inesperat a partir de Vlorë, i no pas per haver retrobat el mar (que també), sinó perquè a poc a poc ha anat canviant el paisatge fins que m’he vist envoltat pels boscos de pins del Parc Nacional de Llogara. Aleshores, com per art de màgia, en qüestió de minuts, la temperatura ha baixat dels 35 als 25 graus! La carretera es començava a enfilar amunt, amb revolts tancats i paviment defectuós. He arribat al pas més elevat (1.027 m) i he vist l’altra banda, el mar (ara Jònic, que no Adriàtic), i als meus peus la carretera que descendia avall, una mena de Trollstigen albanesa. Abans de ser oberta el 1920, els habitants d’aquesta “Riviera albanesa” estaven aïllats de la resta del país i es feien més amb Corfú i els grecs per via marítima, una mica com passava abans també a Cadaqués. La vella carretera (que segueix cap al sud fins a Sarande) era tan estreta i perillosa que el 2009 van haver de refer-la, i ha quedat prou maca, amb mirador panoràmic i tot. El problema: que aquests pobles i platges verges s’estan turistificant, i d’aquí quatre dies fotran fàstic.


Es veu que en aquesta zona fa el millor clima d’Albània, al gener la mitjana està per sobre dels 10 graus, i al juliol uns 25, amb 300 dies de sol a l’any. Les platges són llargues, de còdols blancs, amb les aigües més transparents que he vist mai. Aprofiteu per visitar-les abans que les facin malbé. 


Aparco la Caddy més enllà d’on s’acaba la llum artificial. Les estrelles brillen clares. Escolto la remor del mar. Canten els grills. Surt la lluna taronja, mig escapçada. No tinc son. 


Confirmo una cosa que fa temps que sé: no hi ha res millor que la Natura en estat pur, sense contaminació humana (que sol ser acústica, lumínica, i sobretot plastificada). Si hi ha humans, hi ha brossa, sempre deixen brossa. Natura és una de les poques paraules que escric amb majúscula. Perquè és sagrada, divina. Ho és malgrat l’home. Ho seguirà sent quan l’home desaparegui. Ho penso banyant-me al Jònic després de la posta. Faig el mort i el meu cos sura com una fusta de deriva. 


Casa meva avui és aquí, demà on em porti la Caddy... Lo important no és l’escenari, ni la disfressa, ni el guió, ni tan sols l’actor que pretenem respresentar en aquesta performance anomenada vida. Lo important és la manera, el com: com vius, el teu estil de vida... Observa què fas i com ho fas, per què ho fas així i no d’una altra manera... Observa també els altres. No els jutgis, només observa’ls. Cadascú té el seu estil, i això ens defineix, si podem ser definits, que ho dubto. 


Un jove holandès que vaig conèixer a Rapa Nui em va dir: I like your style. Primer no el vaig entendre, després sí. Es referia al way of living. 


Vius com vols viure? Si la resposta és afirmativa, la paraula enveja no existeix al teu vocabulari. Si la resposta és negativa, fes-t’ho mirar, que els anys passen volant i no val a badar. 


Vaig fugir a Rapa Nui perquè no m’agradava com vivia la vida que estava vivint aleshores, i la vaig canviar radicalment. Avui, escoltant el mar Jònic en aquesta platja albanesa de còdols blancs, em ratifico: tornaria a marxar a Rapa Nui, i tant que hi tornaria! Mai una atzagaiada tan bèstia ha reportat tanta felicitat. Parlo per mi. Lo teu és cosa teva...


Dhrale beach: 



Albània



Estònia i Croàcia gaudeixen d’estàndars homologables als nostres, per això hi passen les vacances molts danesos, polonesos, alemanys, austríacs, hongaresos, txecs, italians... Els queda més a prop que les nostres platges i els preus aquí fan patxoca. Però a mesura que vas baixant cap al sud, la cosa es complica. Montenegro fa el que pot (és molt muntanyós, 600.000 hab. i té l’euro com a moneda), i crec que se n’està sortint prou bé. Em va sorprendre Kotor de nit, amb les seves muralles il.luminades, les terrasses, la música al carrer, bon ambient. A Bòsnia i Hercegovina, en canvi, vaig patir carreteres que semblaven camps de mines, com si haguessin passat per sobre tots els tancs (cosa que no descarto, atesa la profusió de cementiris i làpides que trobes, i no pas velles)


L’aventura de debò comença al traspassar la frontera albanesa. Apareixen els incofusibles minarets de les mesquites, parades on venen síndries gegants, carros estirats per rucs, el senyor que mena la vaca pel voral de l'autovia, molta molta policia, moltes moltes benzineres, molts i molts Mercedes (vells, i potser robats, com al Marroc), un trànsit caòtic i temerari i, per acabar d'adobar-ho, una caloreta que frega els 40 graus. T'ho penses 3 cops abans de sortir del cotxe. La pregunta lògica és: I què hi fots, aquí, poden estar a Suïssa, per exemple? Suïssa me la conec bé, i ja cansa, tanta perfecció de postal. L’estiu passat vaig arribar al nord dels nords, Nordkapp, i fotia un fred que pelava. Porto millor la calor que el fred. Com a bon bipolar, lo meu són els extrems. Ara em dirigeixo a Grècia, a Delfos i Meteora, per citar dos llocs emblemàtics. Potser no és la millor època, però mira, aquí estem. Albània la passaré ràpid, espero. 


Almenys em torna a funcionar internet, cosa que no passava a Bòsnia ni a Montenegro. Aquí Vodafone 4G triomfa. Lo fonamental si més no és trobar una ombra, per pura supervivència, i van molt buscades en aquest país desforestat. L’aire condicionat és un grandíssim invent. A la cua de la frontera hi ha cotxes bons, el de davant meu és un tros de Mercedes amb matrícula espanyola: 2263JJK. És el primer cotxe amb placa E que veig des que vaig deixar Itàlia. Jo, amb l’enganxina CAT, despisto força. La gent s’ho mira i es queda rumiant. Només dues persones (joves, per cert), en veure-la, van cridar: Catalonia! Jo vaig aixecar el dit polze de la mà dreta en senyal d’OK. Ja fa dies que no entenc res dels cartells que llegeixo ni de les ràdios que escolto (de vegades sintonitzes emissores italianes). Amb prou feines aconsegueixo desxifrar els noms de les localitats. Ara la cosa també es complicarà: canvia l’alfabet.


Les anècdotes s’acumulen. N’explicaré una de molt divertida. A Bòsnia, en una zona rural entre Međjugorje i Neum, trobo una senyora gran vestida de negre fent autoestop. Aquí és normal,  el transport public és d’allò més ineficient quan no inexistent. M’aturo i li obro la porta, ella somriu i agraeix, puja i em comença a parlar en bosni. Jo li dic don’t understand i llavors, quan se n’adona que sóc estranger, li canvia la cara de sobte, entra en pànic com si hagués vist el mateix diable i, cridant com una boja, prova d’obrir la porta del cotxe en marxa... Ufff. Freno i la deixo baixar. Bye bye. Ella surt del cotxe esperitada i encara deu córrer. Mira que he agafat autoestopistes, però mai m’havia passat res similar. Sí, fa dies que no m’afaito, però no n’hi ha per a tant. Segurament deu venir d’allò tan vell que ens deien les mares: "No pugis mai a un cotxe d’un desconegut". Lo desconegut sol atemorir. No a tothom, clar, perquè si no, la humanitat no hagués evolucionat i servidor no estaria ara fent cua a la frontera entre Montenegro i Albània...

11.7.17

Primosten



Bufa el vent i rebufa sense enterbolir les aigües cristal.lines d’aquest Adriàtic dàlmata, d’un blau turquesa oníric.


No menges cada dia una escórpora a la brasa ni tastes el vi blanc de l’illa de Korčula, bressol de Marco Polo, aquell viatger mític que va arribar a la Xina.


El teu és un viatge més modest, no saps què busques exactament, però et deixes endur per la vida, ara amb aquest vent que bufa i rebufa i esquitxa d’aigua salada les estovalles on assaboreixes els plaers de la gastronomia i el gaudi inenarrable de la solitud benigna.


Aquell viatger mític que va arribar a la Xina...


Tu has arribat a Primosten i ja t’hi quedaries. 


Ser feliç deu ser això: voler quedar-se i tanmateix continuar el viatge...


Ho sap el pelegrí: demà hi haurà nous paisatges. 


 


10.7.17

Visovac





Parc Nacional de Krka. Com de costum, arribo el primer, faig el recorregut sol i em banyo a la cascada envoltat de peixos. Després enraono amb uns croates que n’estan molt al cas, del que s’esdevé a Catalunya. No entenen per què Madrid no ens deixa votar. Un d’ells diu: We are brothers, you will be the next country in Europe! A little one, like us. Ells són 4 milions i nosaltres 7. Eslovènia, el veí de dalt, són 2 milions només. Em desitgen sort.


Visovac és una petita illa enmig d’un dels llacs que forma el riu Krka en la qual hi ha un monestir franciscà del segle XV. El primer vaixell l’agafes a Skradin el qual, remuntant el riu, et porta fins a les Skradinski buk (cascades), on m’he remullat. Allà cal prendre una llanxa fins a l’illa. Aquí no arriben els autocars de turistes. Hi he trobat dues Taus (Sant Francesc va adoptar aquest símbol, ell signava amb aquesta lletra): una de fusta i una altra a terra, feta amb pedres blanques. Val la pena el passeig en barca més que l’illa en si mateixa. 


Sempre he sentit molta afinitat per l’ordre de Sant Francesc. Si m’hagués de fer monjo, seria franciscà. Encara no he visitat Assís. Aviat. No, no crec que em faci monjo. En tot cas, seria eremita, ermità. Ja ho vaig provar un any a Terradets i, en certa manera, ho continuo sent... 


La Tau no és solament una lletra, també és un monjo amb els braços oberts en forma de creu; també és la clau de la vida egípcia (crux ansata); horitzontal i vertical; el senyal protector dels escollits que se salvaran quan arribi l’apocalipsi. Abans que Francesc, va ser Antoni (el Gran, l’egipci, el del porquet) qui va cristianitzar la saviesa esotèrica del “tauisme”... 


A Visovac he comprat una petita Tau de fusta, la porto penjada del coll, com en els vells temps. Me’n vaig desprendre, de l’anterior, que havia dut amb mi anys i panys, la vaig regalar a una persona molt especial. L’havia fet jo amb fusta d’acàcia. Vaig sentir que no calia portar-la més. Avui he sentit que la Tau tornava (si és que mai havia marxat). Prop dels batecs del cor, com totes les coses transcendentals de la vida. 


Per a saber-ne més: El Camí de la Tau 


http://www.bubok.es/libros/18607/El-cami-de-la-Tau

9.7.17

Albert, pelegrí per la pau

La màgia va començar anit, sota la lluna plena, en un bosc proper als llacs de Plitvice, on vaig decidir pernoctar. Una munió de lluernes ballava per a mi, com mai abans havia vist, espurnes volàtils i bellugadisses. No podia aclucar els ulls de tanta emoció. Quin regal.



La màgia ha continuat de bon matí, quan he sigut el primer a la taquilla, per a poder gaudir de la passejada en solitari, entre llacs i cascades, aigües transparents color blau turquesa, i peixos, i una pau paradisíaca. Plitvice. Quin lloc més increïble. Un somni. Si visiteu Croàcia, no us el perdéssiu. 

A migdia hi havia tanta gent que he decidit marxar, posant rumb novament cap a la costa adriàtica. Anava una mica perdut enmig del no-res quan, pel voral dret de la carretera, he vist un caminant que carregava una motxilla immensa. La temperatura s'acostava als 35 graus. (Què hi fot, aquest per aquí?! He pensat). Era una recta i anava de pressa, l'he passat de llarg, però he observat que duia una vieira (conxa del pelegrí) penjada al pit. Dos-cents metres més avall he frenat i he girat cua, per anar a trobar-lo.

Hi, are you going to Santiago? Li he demanat. Suposava que era un croat que havia sortit de casa per a fer el Camino. D'antuvi m'ha respost en italià, després ha dit que era espanyol i, finalment, ha resultat que era de Bocairent (entre Ontinyent i Alcoi, País Valencià). Ja veus, en la Croàcia profunda, dos pelegrins xerrant en català! 

Li he preguntat cap on anava, ell m'ha dit que al proper poble (Udbina). Ha pujat a la Caddy i hem anat a fer una cervesa, que després s'ha convertit en un dinar i 4 hores d'intensa conversa. La seva història és digna d'una novel.la, us en faré 5 cèntims.



Es diu Albert Castelló i té la mateixa edat que jo, 53 anys. Primera coincidència. Són 6 germans. Segona. Una germana gran va morir poc temps després de néixer. Tercera coincidència. Afirma que aquesta germana és un "àngel de la guarda" que té cura d'ell. La cosa no s'acaba aquí. Ulls blaus, cabells i barba rossos. En els gens de la meva família també hi són, aquests trets. I el fet més crucial: ambdós portàvem una vida convencional fins que un dia vam patir un daltabaix i es va capgirar tot. Ens vam convertir en pelegrins, el boig del Tarot.



Ell treballava amb cavalls, tenia dona i casa. Li van robar un cavall, amb la crisi ho va perdre tot, dona inclosa, i va caure en depressió; fins que un dia, sense avisar ningú, va marxar. Una altra coincidència. Ja fa quatre anys que camina. Ha fet una pila de caminos de Santiago (primitiu, del nord, sortint de Figueres! etc), la via francígena, tota Itàlia, i ara feia 9 dies que havia sortit del santuari bosni de  Medjugorje en direcció a Zagreb. Total, uns 18.000 km. Està pendent que li concedeixin el premi Guiness com el pelegrí amb més compostel.les i segells. Fa impressió, quan mostra el paquet de credencials (diu que fa 13 m. i pesa 2 kg.)

L'Albert viu de la Providència (sic). No té diners ni mòbil. Si hi ha menjar, menja, si no, no passa res. La gent l'ajuda. Està molt content del tracte que rep pertot arreu. Normalment dorm en poblacions, s'adreça a l'església i demana pel rector. Altres vegades són persones que l'acullen amb hospitalitat i li proporcionen dutxa, llit, aliments... però sobretot caliu humà. Camina entre uns 20 i 30 km diaris. No ha estat malalt en aquests darrers anys. Davant seu perceps la llum, la vibració, l'energia...

Afirma que abans no era gaire creient, però que la vida cada dia li demostra que, indiscutiblement, hi ha "quelcom"... Si no, no s'explica el seu cas, i moltes coses més. Ell voldria escriure un llibre relatant les seves experiències. 

Mentre l'escoltava, he pres apunts:

- Ho vaig perdre tot per a guanyar-ho tot.

- Casa meva, la meva llar, és el món.

- El destí el creem cada dia nosaltres.

- No tingues por, confia, confia, i tot sortirà bé.

- Al despertar-me, sempre dic: Gràcies, perquè avui és el dia més feliç de la meva vida.

- Jo no busque, jo em deixe endur...

- Si em pregunten: Ets feliç? Responc: Possiblement no sóc el més feliç de la terra, però dec ser el segon. 

- El passat encadena, el futur és incert. Només tenim el present. 

M'ha deixat aquest escrit a la Moleskine: 



M'ha fet gràcia, perquè fins i tot té un segell propi. 

Aquí un vídeo: 




El seu germà Benjamí li gestiona l'instagram 

Després de 25 dies de viatge i 8.000 km des que vaig deixar Cap Ras, ja tocava un encontre humà de debò. No dic que els paisatges, els monuments, els pobles, etc. no estiguin bé. He contemplat paratges meravellosos, el món és molt gran i molt bonic. No te'n canses mai, de la natura, de la bellesa. Però avui, en el somriure i en els ulls de l'Albert, en la seva llum sobrehumana, he pogut sentir que la vida és "quelcom" més... 

M'emmirallo en ell i en el seu testimoni. El porto al cor. Ultreia, pelegrí. Bon Camí!

8.7.17

Ivana Gorana



Massa gent i massa calor, t’allunyes de la costa cap a la Croàcia interior, bosquívola, d’una rusticitat entranyable. El navegador està configurat per “evitar els peatges” amb la qual cosa segueixes carreteres sinuoses que enllacen poblacions humils, gens turístiques. 


Fa olor de llenya. Tot i ser juliol, els veïns ja preparen la fusta que cremarà el proper hivern. La tallen a mida i l’apilen amb destresa. A la vora de la carretera els pagesos venen sacs de patates a 4 kones el quilo (mig euro), a més de formatge i mel. Travesses el riu Dobra tres vegades. En teoria et dirigeixes als llacs de Plitvice. 



Apareix un nom que et captiva: Ivana Gorana. El repeteixes una vegada i una altra: Ivana Gorana, Ivana Gorana... Són les as, allò que el fa tan eufònic. A la wikipedia descobreixes que un eminent poeta croat es deia Ivan “Goran” Kovačić. Goran és el “pen name” (nom de ploma) i significa “mountain man”. El tema predilecte dels seus poemes era la mort. Només va viure 30 anys (1913-1943). Patia tuberculosi i el van matar els serbis a la guerra. Paul Éluard li va dedicar un poema.


La llum del sol ponent ho embelleix tot amb una pàtina daurada. Aquesta nit pleniluni. Boscos, guerres, poetes... Els ocells mai no deixen de cantar. Ivana Gorana.


 


Piran



M'encanta visitar les ciutats, sobretot les turístiques, ben d'hora, abans que s'hagin despertat. Com que obro els ulls amb la sortida del sol, això no em suposa cap problema. Veure els carrers i les places buides, amb la fresqueta del matí i alguns fent fúting, no té preu.

Com avui a Piran, la ciutat costera més famosa d'Eslovènia. He passejat per la façana maritima, amb l'aigua transparent de l'Adriàtic i els banyistes més matiners. He pujat a l'església de Sant Jordi i he pres un cafè a la plaça Tartini. 

Fa xafagor. No entenc ni un borrall de l'eslovè, les llengües eslaves em superen. El parlen 2 milions de persones en aquesta república creada fa 26 anys, després d'independitzar-se de l'antiga Iugoslàvia. En fa 13 que forma part de la UE. Croàcia, el veí de baix, també va convertir-se en estat l'any 1991, però només fa 4 anys que fou acceptat a la UE. 

L'estatus geopolític actual es va produir arran de les guerres balcàniques. No està clar encara en el cas de Kosovo (que va proclamar la independència el 2008), el qual ha sigut reconegut només per 111 estats dels 193, Espanya no el reconeix. L'any 2010 el Tribunal Internacional de Justícia va determinar que la declaració d'independència de Kosovo no viola cap llei internacional, ja que segons va declarar el seu president, "les declaracions d'independència no estan pas prohibides"...

La gent es va despertant. Comencen a arribar els primers grups organitzats de turistes. Fugim! És dissabte al matí. Ennuvolat. Continuaré en viatge costa avall, cap a Croàcia... El meu somni seria arribar a Delfos...

7.7.17

Dolomiti



Refugi Locatelli (Dolomites) 2.450 m


No us pregunteu per què la gent puja muntanyes, pugeu-hi i sabreu per què. Els cims són purs i nets. Toquem el cel literalment. Ens enlairem tot deixant enrere les ombres i les misèries d’allà baix. A 2.500 metres les coses es veuen diferent, amb una altra perspectiva. L’horitzó no s’acaba mai. Llacs, marmotes, flors, ocells, senderes, núvols, somnis, petjades, possibilitats... Alla baix no som gaire lliures. Aquí dalt ho podem ser una mica més. Fixeu-vos: a la platja hi van a parar totes les clavegueres. Les ciutats són un cau de corrupció. Aquí dalt no hi ha lloc per a la immundícia. L’esperit respira claror. No voldries baixar mai. El secret està en la contemplació. Aprendre a contemplar, només contemplar, sense jutjar, agraint les meravelles de la natura, respectant-la, sent conscients que, amb la nostra petitesa, formem part de la grandesa de l’univers. Contemplar, agrair, connectar, SER...

2.7.17

Sant Mateu



Els ulls s’omplen de blau a la vella figuera de Sant Mateu. Fa tants anys que no l’abraçaves! La gran ciutat es desvetlla, la veus des del mirador de la cornisa, mentre passen ciclistes i caminants xerra que xerraràs. Què és una dècada? El temps va tan de pressa... Aquells somnis que covaves, ara són reals. Te’n recordes, quan somiaves? Te’n recordes, quan vivies dins la gàbia? Ara dónes gràcies amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima: a la figuera, al mar, al camí, a la font, al bosc, al menhir escapçat, a la roca foradada... Un agraïment profund, reverencial. No oblidis mai les coses ni les persones que et van ajudar a créixer, a avançar, a esdevenir qui ets. Tornes a Sant Mateu, amb més ales que arrels, i sents que la vida ha sigut generosa i que tu has sigut valent. Els ulls s’omplen de blau. El cel és pur i és net. 


https://entrellum.blogspot.com.es/2006/09/la-vella-figuera-de-sant-mateu.html


https://entrellum.blogspot.com.es/2006/11/la-roca-foradada.html


https://entrellum.blogspot.com.es/2007/09/el-menhir-de-la-pedra-del-diable.html


30.6.17

El vell continent

 

Diuen que totes les comparacions són odioses, i si el que compares són països, encara més. Cada país té les seves peculiaritats i mereix una consideració respectuosa per si mateix. Una altra cosa són les nostres fílies i fòbies, el que sentim per dins quan canviem l'escenari. 

Ahir vaig travessar dues fronteres. La primera (el Canal de la Mànega) és una frontera natural. Un anglès i un francès s'assemblen com un ou i una castanya. La segona frontera que vaig passar va ser entre França i Bèlgica, més exactament Flandes. Aquí la frontera és cultural, la llengua canvia, per exemple. 

A fi de comptes, estem parlant d'Europa; i a mesura que la conec millor, més me n'adono que no és quelcom homogeni. Personalment, em sento "mediterrani". Ja fa dies que dic que Europa no m'aporta res. Està plena de museus, de monuments, de geriàtrics... Europa presenta un aspecte decadent, net i polit, endreçat, però decadent, com si s'hagués quedat ancorada al passat. 

Quan observes la cara de la gent no hi veus joia de viure. Això no succeeix en altres continents. Brasil (darrer gran viatge) resulta incomparablement més engrescador que qualsevol país europeu. Potser és que ens atreu lo exòtic. Sens dubte. 

Seguiré explorant "el vell continent", per descomptat. Però lo vell no pot competir mai amb lo nou, amb lo bell. 

Prenent un cafe gourmand a la Brasserie Parisienne de Compiègne (Oise), una hora al nord de París (on aniré demà), reconec que no m'agrada el que veig, que ja fa temps que no pertanyo a aquest món, que l'horitzó que m'espera no s'assembla gens a això. M'estic acomiadant, de fet.

Europa, descansa en pau.

NB: Suposo que m'ha sortit un post tan depriment perquè porto tot el matí veient cementiris commemoratius en honor als centenars de milers de soldats morts durant les guerres que va patir Europa el segle passat. Tota aquesta regió del Somme és un fossar immens. Almenys, l' Europa actual fa altra mena de batalles, sobretot econòmiques... 

28.6.17

White Cliffs

 

"There's a hunger still unsatisfied. Our weary eyes still stray to the horizon" (Pink Floid)

Amb fam insatisfeta, els ulls cansats, perduts en l'horitzó, retornes als blancs penyasegats de Dover, tancant el periple anglosaxó.

No hi ha misteris per resoldre ni conclusions de cap mena. L'espai i el temps són coordenades fràgils. El cor encara més -fragilitat suprema-, fila que filaràs la teranyina que demà la tramuntana estriparà.

Amb fam insatisfeta, encara mil viatges per fer, mil històries d'amor per ser viscudes, mil silencis que parlen de la inconsistència del mar i de la lluita dels homes, tan desigual.

Amb els peus penjant sobre l'abisme, mirant de fit a fit el futur, només hi veus la rialla d'un nadó acabat de néixer que, tard o d'hora, plorarà de dolor.

Els ulls cansats, perduts en l'horitzó, oblides qui ets, oblides què vols, en els blancs penyasegats de Dover.

27.6.17

Peculiaritats britàniques

 

Aquesta és la segona vegada que visito Anglaterra. L’anterior (2014) vaig estar a Londres unes hores, d’escala cap a Islàndia. Aquest cop hi he vingut amb la Caddy, ja fa 10 dies que condueixo per l’esquerra explorant el sud d’aquesta gran illa. Com vaig fer amb Brasil, voldria confeccionar una llista de “peculiaritats” que he anat observant des que sóc aquí. Per descomptat, es tracta d’una llista incompleta, provisional, impugnable i molt subjectiva. Com tot el que faig. Simplement són apunts de coses que m’han cridat l’atenció. Som-hi, doncs:


1- Hi ha molts gossos. Els porten sempre lligats (pertot hi ha cartells que ho recorden: please tie your dog). Potser és que em moc per àrees naturals, espais verds per a passejar, però se’n veuen molts.


2- Es nota la presència militar, he vist casernes, zones tancades, vehicles . Em pensava que, amb això dels atemptats, estarien tots a Londres. L’exèrcit (Army) aquí té un prestigi que ni de bon tros té a casa nostra.


3- Els anglesos adoren les flors, els gardens. M’encanta la manera que tenen de plantar les coses, tot barrejat, més natural, d’acord amb el concepte de l’English garden, que és l’antítesi del racionalisme francès (l’apoteosi al Château de Villandry, que vaig visitar a l’anada). 


4- Veus molts cabriolets, cotxes descapotables. Crida l’atenció en una terra on el sol és més aviat tímid. Els anglesos són molt patriotes amb les seves marques: Jaguar, Lotus, Bentley, MG, Mini, Land Rover, Range Rover... 


5- Les cerveses les prenen al jardí: Beer Garden. Els tes als salons o cambres: Tea Room. Aquestes són les denominacions que tenen dels locals.


6- La distinció entre un Inn i un B&B és que el segon és més familiar, casa particular. En els Inn se sol menjar prou bé. 


7- He vist poca policia. O és que no fa falta perquè els anglesos són gent d’ordre o és que deuen estar tots a Londres, protegint la capital de l’amenaça terrorista.


8- He provat alguna cervesa local. Confesso que mai m’ha agradat la cervesa, la trobo amarga. Prefereixo tastar les sidres, les fan molt decents.


9- La imatge tòpica de la Countryside amb hills (turons) i ovelles pasturant, tot green green green... Sí, és certa! Acaba avorrint i tot.


10- O és una farm (granja) o és una cottage (masia o casa rural). La diferència està en el bestiar (cattle).


11- El menjar horrorós. Comencen el dia amb l’aberració dietètica de l’English breakfast i, clar, després de fotre’s això al pap, la resta del dia tiren de sandwich, fish&chips, cakes... Així estan, tots amb sobrepès, que en el cas femení és alarmant.


12- Les carreteres principals són bones, amb autovies sense peatge. La cosa es complica en zones rurals: carreteretes super estretes (narrow) on hi passa un vehicle i gràcies, amb els dos costats limitats per un mur vegetal, i algun lloc per creuar-se (passing place), però la major part de vegades toca fer marxa enrere, i no saps en quin moment et trobaràs algú de cara, sempre amb l’ai al cor de no topar. Si hi ha un cartell que hi posa “insuitable”, ja pots calçar-te i resar... 


13- Les rotondes (roundabout) ideals. Com que els encanta pintar l’asfalt amb indicacions (el rei és el SLOW), quan entres en una rotonda ja saps cap a quin número de carretera has d’anar...


14- Fart de veure cartellets anunciant “Free range eggs” (ous de gallines lliures). Els venen a les farms.


15- L’Atlàntic és un oceà lleig, marea amunt, marea avall, gairebé sempre gris, ennuvolat i ventós. Més lleig em va semblar el Bàltic l’estiu passat. Com enyoro el Mare Nostrum! No hi ha color.


16- Hi ha molts corbs (raven). Deu ser l’ocell majoritari. Entre ovelles i corbs, deuen superar la població humana d’Anglaterra.


17- Les angleses no són maques. Què hi farem!


18- Vesteixen de qualsevol manera, amb un mal gust increïble. Quan veus algú més arregladet, ja veus que té pasta i que segueix aquell estil tan British tipus Burberry...


19- Per fi ha plogut! Al final la GB ha mostrat la seva cara real, perquè estava a punt de marxar sense mullar-me. La gent s’ho pren amb flegma britànica, com les ovelles, n’estan tan acostumats que ni s’immuten, i fan com si plogués...


20- No és un país que m’entusiasma. Em feia gràcia passar per l’Eurotúnel (el túnel submarí més llarg del món: 40 km) i veure algunes coses... Posats a destacar, en destaco aquestes 5: Stonehenge, Abevury, Carn Euny, Rough Tor i Seven Sisters. 


I’m afraid it’s going to continue raining...


Seven Sisters

 


Seaford - Birling Gap - Belle Tout Lighthouse- The Beachy Head Center - Eastbourne


Aquesta caminada és un “must”, com diuen aquí, quelcom que no et pots perdre per res de món. La sendera va ran dels penyasegats  (on the cliffs' edge) blancs de les Seven Sisters, amb compte, que el vent està assegurat. 


Quin goig, veure les gavines planejant sobre el buit. La Beachy Head Road passa a prop. Saps (perquè els has vist) que a l’altra banda del Canal de la Mànega hi ha els mateixos penyasegats amb el mateix color blanc: la Côte d’Albâtre (de Dieppe a Le Havre). Un dia van estar juntes, ambdues bandes, fins que es va produir un Brexit geològic. 


Assegut en un banc amb vistes a l’infinit, escolto les veus d’un grup de teenagers alemanys que deuen estar de viatge de final de curs. No paren de repetir la mateixa paraula: Wunderbar! En anglès li escau més Magnificent, per la grandiositat del panorama, la indomable força dels elements, la petitesa humana... 


Des del far de Belle Tout (tot bonic, així, en francès, amb vistes a França, on tornaré demà passat), em deixo endur pel vent i per la grandesa del mar, tot esperant que pugi la marea...... waiting for the high tide


 

26.6.17

Rough Tor

 


En el cim del Rough Tor t’hi quedaries sempre, envoltat de pedres ciclòpies, contemplant sense cansar-te els 360 graus del paisatge cornuallès,  resseguint amb la vista la sinuositat dels turons verds, escoltant els sons barrejats dels ocells amb els xais i les vaques, endevinant al fons el mar cèltic, deixant-te acaronar pel vent... 


Semblen les ruïnes escampades d’una construcció gegantina. Et sents tan minúscul. M’enfilo dalt d’una gran pedra i em quedo immòbil, respirant amb calma. Tot és petit allà baix, prescindible.


I tu què ets, enmig d’aquests blocs granítics? Un tros de carn que batega, uns ulls humits que fiten l’horitzó, un anhel indefinible que malda per concretar-se... 


Digues: I tu què ets? Qui ets? Què hi fas aquí, ara mateix? Què cerques?


En el cim del Rough Tor sobren les preguntes. 


N’hi ha prou amb ser-hi i donar gràcies per ser-hi.


El sol és tímid, no es deixa veure. 


Podrien passar les hores i els dies... 


Només ser-hi i donar gràcies.


En el cim del Rough Tor sobren les paraules.




25.6.17

Crowdy Reservoir

 
Les nou del vespre. 14 graus. Em quedo sol a l'aparcament de la Crowdy Reservoir, sorry, sol no, sinó envoltat de cavalls, ovelles, vaques, ànecs... Els poltres pasturen lliurement a pocs metres de la Caddy. Quanta bellesa! Dormiré aquí. El sol es pon entre els núvols després d'un dia força humit (damp) que he dedicat sobretot a visitar monuments megalítics, una de les meves passions.

El dia començava a la platja de Kennack Sands i s'acabarà a la muntanya, a prop del cim més alt de Cornualla, el Rough Tor, al qual pujaré demà. 

Coverack, Porthoustock, St Anthony-in-Meneage, Falmouth, Fowey, Polperro... Fins que ha començat lo interessant: Duloe Stones Circle, un altre cromlec, n'hi ha molts. Però el que s'emporta la palma és The Hurlers, que són tres cromlecs alineats! En un turó proper hi ha Cheesewring, unes curioses formacions de pedres que semblen stone balancing. A la parròquia (parish) de St Cleer també trobem el Trethevy Quoit, un dolmen la pedra superior del qual és enorme. Allà hi ha un poble que es diu Minions (sic). 

Preguntareu per què estic tan interessat en les pedres, i si són antigues encara més... De fet tenen milions d'anys, les pedres, i alguns monuments fets per l'home (o pels "gegants", com afirmen les llegendes) en tenen mils, d'anys. La qüestió és saber per què els nostres avantpassats es van prendre la molèstia de desplaçar totes aquestes pedres (de vegades centenars de km) i posar-les d'una determinada manera... Perquè pesen força, les pedres. Tots aquests perquès no tenen una resposta clara. 

Quan avui he vist la pedra que cobreix el dolmen de Trethevy Quoit he flipat. El dolmen més gran de Catalunya, el de la Creu d'en Cobertella (entre Roses i Cala Montjoi), em penso que no la té tan gran, la pedra de dalt. Com nassos s'ho feien, per posar-la allà?

Aquesta intriga és la que enganxa. Ara que vivim en l'era de la tecnologia en la qual gairebé tot ho fan les màquines, ens quedem bocabadats davant això que, suposadament, van poder fer amb les seves mans aquells ancestres salvatges que menjaven carn crua, i que eren quatre gats... 

Fosqueja. Descanso. Descansa, ment. Descansa, cos. Contempla solament la bellesa, la de les pedres, la dels cavalls, la dels boscos, la de les estrelles.....

 


Carn Euny



Fa una setmana que rondo per aquestes terres del sud de la Britània. He vist moltes coses, sobretot paisatges, pobles de pescadors i monuments prehistòrics. Entre aquests últims destaquen, of course, el famós Stonehenge i (menys conegut, però no menys extraordinari) Avebury, un cercle de pedres tan gran que enclou el poble dins! Amb el permís d’ambdós exemples esmentats, deixeu-me parlar-vos del gran descobriment d’avui: Carn Euny (Karn Uni en còrnic), un poblat de l’edat de ferro a prop de Sancreed (= Sacred = sagrat). Va ser abandonat pels romans l’any 400 DC. Lo més curiós del lloc és una estranya construcció que hi ha en el centre: “In the heart of the village is its most intriguing feature: a stone-walled underground passage known as fogou. This mysterious type of monument is found only here, in the far west of Cornwall. Its original function is unclear... may be a refuge, a cellar for cold storage or some kind of ritual significance...”


Els arqueòlegs sempre fan el mateix: primer busquen “explicacions” mundanes o pràctiques, per després, al final, obrir la porta a l’espiritualitat. El “fogou” d’antuvi podria semblar un “foc de rogle” o un “pou de gel”, però quan ets a dins, la intuïció et diu que no, que aquest espai és una altra cosa...


“Ogo” en còrnic significa cova. És una cova iniciàtica, amb galeria d’entrada inclosa. El pèndol no ho ha dubtat ni un segon, s’ha tornar boig donant voltes a tota velocitat. Sempre el porto a la butxaca i no falla mai. El fogou de Carn Euny és (per a la versió oficial) intrigant, misteriós, poc clar... A mi m’ha semblat clarísssim: una cova iniciàtica rodona en forma d’úter (Mare Terra) on hi havia un foc central, és a dir, un temazcal o inipi... 


Al sostre ara hi ha una estructura que deixa un forat perquè entri la llum. Probablement, el forat seria l’eixida del fum, però si fos un inipi (sauna ritual) el que hi hauria al centre serien pedres calentes i no caldria forat per al fum, perquè la foguera estaria a l’exterior.


Direu que la hipòtesi de l’inipi no quadra, atès que són típics dels indis americans. A Europa també hi havia rituals similars, en la tradició xamànica i cèltica. He estat una hora meditant dins, completament sol, amb un silenci increïble. He “vist” què hi feien, allà dins, els ancestres, en rotllana, suant, cantant, ballant... 


Carn Euny està allunyat de tot, en un paratge inhòspit al qual s’arriba per carreteretes estretes. L’indret és molt místic. A la vora hi ha una cottage on hi viu una artista: Hester Dennett. Pinta, fa escultures... És la guardiana del lloc. 


Sempre hi ha algú que custodia els llocs sagrats. 


24.6.17

Cadgwith

 

Res és insensat en el furor de les onades que espeteguen contra els espadats. Res. La pedra negra brilla. El verd s’ajeu. La boira frisa per vestir el vent. No és insensata la lluita del mar contra la terra. Ho saben les gavines. La lluna ho sap també. Les barques dels pescadors reposen sobre els còdols grisos. Puja la marea. El port de Cadgwith sembla un cranc adormit. No hi pot haver tendresa en aquest racó perdut de la mà de Déu. A l’altra banda de l’horitzó, La Bretanya. Més endins, on el cor batega, el teu somrís de nena. Res és insensat. Res. 

Land's End

 

He arribat al final de la terra, al punt més occidental de la GB, a l’extrem de la península de Penwith a la costa de Cornualla. No s’hi veu gaire res, wet wet wet very misty, humitat i boira. Lloc inhòspit on només hi poden viure els líquens i els conills (rabbits), n’està ple. 


Sempre m’han agradat els finisterres, els extrems de les coses i dels mapes. L’estiu passat vaig arribar al Cap Nord! Seguint les fletxes grogues del Camino de Santiago, amb la motxilla a l’esquena, vaig fer cap al Finisterre gallec. També he visitat la Pointe du Raz, el finisterre francès, a la Bretanya. De fet, visc en un altre extrem: Cap Ras / Cap de Creus, el punt més oriental de la península. 


Els confins de la geografia física són una metàfora d’altres confins, els metafísics. Hiperbòria o el mite dels mars del Sud. Cerquem els límits i volem saber què hi ha més enllà (beyond). 


El repte és arribar-hi i, al mateix temps, tornar. O no. Un veritable viatger (traveller) no hauria de tornar mai. Els que tornen a casa (home sweet home) són els turistes, aquesta plaga bíblica que amenaça la natura i les ciutats (hola BNA?). El viatger, en realitat, no té casa (home) o, més ben dit, la seva llar és el viatge (o la Caddy), i narinant... Tornar i romandre en algun lloc concret seria trair la seva essència viatgera. Per això Ulisses fa figa al final de la seva fantàstica Odissea, perquè torna a Ítaca vell i cansat, per a jubilar-se de les aventures. Però digue-me: si la vida no és aventura (challenges), què coi és? Un avorriment total. I ara no em vingueu amb aquella monserga de què “la veritable aventura és llevar-se cada dia per anar a fitxar a una feina que no t’agrada, pagar la hipoteca, pujar els fills...” A qui voleu enganyar? No hi ha res més depriment que l’autoengany.


Tornem als finals.


Els principis solen ser bonics, romàntics, engrescadors.... els finals no tant. La mort com a final prototípic no és una cosa que ens faci gaire gràcia, encara que sabem del cert que, tard o d’hora, farà acte de presència per a convertir-nos en absència. Si la vida és la terra, llavors el finisterre és la mort. 


Més enllà... hi ha el mar, el cel, l’horitzó... Jo avui hi veig la boira. Potser, amb sort, s'esvairà. N’hi ha que parlen d’una llum al final d’un túnel... No en tenim ni idea. I davant les coses desconegudes, normalment adoptem una actitud prudent i poruga. 


A més, en el final no t’hi pots quedar. O tornes o t’inventes un altre principi. Jo no torno mai. I les vegades que va semblar que tornava, ja no era el mateix que va marxar. Per tant, la idea de retorn és absurda per irreal. És impossible tornar! Aleshores ens queda inventar un nou principi: CREAR. Un nou viatge. Un nou amor. Una nova cosa, la que sigui. Tot final inclou un nou principi. És un error garrafal creure que podem "tornar a estar com estàvem abans"... Hem d’estar agraïts a tots els finals (per dolorosos que semblin) ja que així tenim l’oportunitat de crear un nou principi. Aquí rau la gràcia de la vida!


Des del Land’s End britànic, misty and mystic, us envio la força, l’energia, la inspiració que us fan falta per a recomençar amb nous reptes i noves il.lusions. Starting again... Don’t stop dreaming....