Groc

He caminat tres hores per la muntanya. Ho trobava a faltar. Un matí radiant. El sol de l'hivern senyorejant tots els àmbits. Ni una ànima. Sol i vern, trescant. D'antuvi he visitat la Roca Foradada. Després, carena amunt, fins a Sant Mateu. Han eixamplat els camins. Han netejat la franja perimetral de les urbanitzacions. Hi ha llenya per a parar un tren. La molsa preciosa. El groc de les fulles del roure m'ha robat el cor. He vist papallones! Mai no hagués pensat que veuria papallones el 2 de gener. El mar quiet allà baix, brillant com un espill. Si corre la sang corren les idees. El meu cervell funciona més nítidament i bull en ocurrències. Intento no pensar, però no puc. Voldria gaudir del paisatge, oblidar les cabòries, però no puc. Per exemple, se m'ha acudit un possible post titulat Salvador Sostres + Lo Cartanyà = Toni Ibàñez. Encara el tinc voltant pel cap... No, no i no. ¿Per què he d'obeir SEMPRE el meu maleït cervell? M'hi nego. Vull ser lliure, no dependre tant d'ell. Aquest matí obeïa sobretot les meves cames. Al cervell li he dit: calla. Mirant el mar, assegut sota la figuera centenària, he meditat sobre la vida i sobre la mort... El groc de les fulles del roure m'ha robat el cor.

Quan he baixat, la meva dona m'estava esperant. Va, dutxa't i vesteix-te, que et convido a dinar. Hem anat al Mont-Bell. Carpaccio de gambes, foie, morro de bacallà amb rossinyols, vi blanc verdejo de Rueda. Sobretaula dialògica. Les parelles han de tenir temps per a parlar amb calma. La parella és una flor delicada que cal cuidar. Contra tot pronòstic, aquesta meva orquídia ja fa 21 anys que dura. Me'n faig creus. Res a la vida no m'ha durat tant...

Fito & Fitipaldis, Por la boca vive el pez

Kundera & Thoth

Si escriure no fos gratificant, ja hauria deixat d'escriure. Això es pot aplicar a qualsevol altra activitat. Crec que fou Kundera el que va dir en algun dels seus llibres (me'ls vaig llegir tots, però ja he oblidat els títols i ara em fot mandra buscar-los per la biblioteca perquè deuen estar a la tercera fila del darrere): La felicitat és el desig de repetir. Una frase-trampa. Després explicaré on està la trampa. Amb el temps, escriure esdevé un hàbit tan arrelat que ja no en pots prescindir, com ara fumar. El dia que no escrius res t'adones que et manca alguna cosa, que has perdut el dia. La gent que no escriu no té aquest problema: viu i prou, sense més complicacions. En canvi, els que hem adquirit l'hàbit diari d'escriure no en tenim prou amb la simple vivència, sinó que necessitem aparaular la vida, verbalitzar les experiències, explicar-les, deixar-ne constància gràfica. Jo no dic que no es pugui viure sense escriure (i sense llegir) o que viure sense escriure (i sense llegir) sigui millor que viure amb la necessitat de l'escriptura (i la lectura); el que jo dic és que per a mi la vida sense escriptura és una vida estèril, inconcebible. ¿Com he arribat fins aquesta lamentable malaltia? Bona pregunta. La grafomania no s'improvisa d'un dia per l'altre; igual que la lectomania no apareix havent llegit dos llibres. Si abans he esmentat Kundera (i encara he d'explicar la seva frase-trampa), ara esmentaré Plató. Al final del Fedre (274a - 278b), l'eminent deixeble de Sòcrates, parlant del mite de Thoth (el déu llunàtic amb cap d'ibis, creador de l'escriptura), afirma que l'escriptura inclou un doble perill: per una banda, és incapaç de reproduir la veritable realitat en la mesura que les paraules escrites són aparences (δόξαι) que la suplanten; i, per una altra banda, l'escriptura pot afavorir la desmemòria perquè confiem massa en l'escrit, en el signe extern d'aquesta veritable realitat que les paraules mai no podran atènyer. Plató preconitza que cal escriure no pas en papers (o pantalles), sinó en l'ànima i, per això, és partidari de la diàlectica oral en comptes de l'escrita. Llavors, d'acord amb Plató, escriure suposaria un allunyament de la vida, una representació de la realitat mitjançant el Logos i, en conseqüència, un enfosquiment de la veritable llum dins l'ànima la qual queda emmascarada per aquestes paraules-ombra... Escriure és ombrejar(-se). Tot escriptor és ombrívol. Ara torno a Kundera. La reiteració escrividora (o la repetició de qualsevol altra activitat gratificant) és una trampa perquè, sí, potser ens adelita d'allò més repetir i repetir i repetir quelcom que ens fa feliços, però alhora podem córrer el perill de què, a còpia de tanta repetició, allò ens acabi avorrint i fastiguejant. ¿Qui m'assegura que el que més m'agrada fer ara no arribi a esdevenir insuportable algun dia? ¿Puc cansar-me de la felicitat (o de la repetició sistemàtica d'allò que em fa feliç)? Deixo l'interrogant a la pantalla juntament amb aquests cinc punts suspensius..... mentre segueixo escoltant el Cantabile de Paganini.

El primer post de l'any

Avui fa justament tres anys (1.1.04) que vaig perpetrar el meu primer post. Recordo que fou després del Neujahrskonzert (que intento no perdre'm mai. Començar l'any amb música clàssica -aquesta apoteosi burgesa que és l'espectacle vienès- em renovella l'esperança en la Cultura Occidental, tan periclitada per les noves barbàries del segle XXI).

¿Què dir sobre aquests 3 anys de blogueig? Que s'ha convertit en un hàbit necessari (¿saludable o nociu? ¿vici o virtut?). Que cada cop m'agrada més. Que ha suposat tota una nova manera d'entendre el fet d'escriure (ciberliteratura). Que és un laboratori d'experimentació contínua. Que és un immillorable aparador d'autopromoció. Que fins i tot resulta rendible. Que, almenys, em consta que tinc lectors (entrellumaires: un petonet a la galta a totes i a tots). Que he pogut conèixer gent interessant. Que la CATOSFERA ha esdevingut un nou territori comanxe que parla la llengua mil·lenària d'una tribu a la qual em sento molt orgullós de pertànyer. Que el blog ja és indestriable de la nostra essència i de la nostra existència. Que aquest dietarisme digital és un poti-poti de gèneres força arriscat que em permet parlar de TOT i àdhuc de mi mateix. Que em dóna la llibertat creativa que no em donaria cap subvenció ni cap editorial ni cap diari ni cap ràdio ni cap TV ni res del món. Que m'ofereix la possibilitat de rebre les crítiques que necessito per a superar-me. Que és collonut: el millor invent de la història.

Potser sóc massa optimista. Potser això no és res més que una altra moda passatgera. Potser flipo mandonguilles i pixo fora de text. Tant se me'n fot. Deixeu-me somiar. Somieu amb mi. És gratis.

Ara me'n vaig a dormir. El sol ja està sortint... Hi ha un ENTRELLUM a l'horitzó que em recorda la teva mirada... Hi ha un cel esquitxat d'estels que em recorda la teva pell esquitxada de pigues ... ¿Vols venir amb mi? ¿Vols que ens fuguem? ¿Vols que et faci un poema?

Escriure és construir amb la precarietat de la llengua un reservori fràgil per estotjar-hi la inquietud de pensar, les absències de la raó, la natura imprevisible de les hores, les agitacions sexuals, la bellesa de les coses, el desfici, les batalles de l'amor, les ràbies i els plers, la dolcesa dura de viure.

Benvinguts a ENTRELLUM 07

Tot comença prop del final

Amb aquest post acaba ENTRELLUM 06 (510 posts & 70.000 visites) i comença ENTRELLUM 07. Com diu la cançó de Fito & Fitipaldis:

Puedes encontrarme cerca del final
Porque todo empieza cerca del final

Aquí ens seguirem trobant, entrellumaires.
Us desitjo un 2007 inoblidable.

Musa versus Odalisca

La musa et fa trempar les neurones, t'inspira sinapsis i ejacules versos. La musa és més aviat platònica. L'odalisca, en canvi, és més carnal, més epicúria, més dionisíaca: et fa trempar allò que penja, t'inspira fornicis i ejacules nèctar que ella (que no és tòtila) sap aprofitar... Muses n'hi ha 9; odalisques la tira...










































La rehòstia és quan una musa, a més de musa, esdevé odalisca, o viceversa... Aleshores es produeix el miracle més miraculós de tots: el poeta ejacula a dojo i la vida és un cel, un paradís color de rosa... La llàstima és que (com TOT en aquesta vida) les muses i les odalisques caduquen. També caduquen els poetes. El que no caduca mai són els versos eterns.

Fahrenheit

He corregit pel matí, sí, però encara em queda un curs: 2n A. A mitja tarda he fet dues truites gegantines (una de patata i una altra de carxofa). He tallat gairebé la meitat del pernil de 6 kg. que anava a la panera que em va tocar el dia de la Marató. Sort que tinc un ganivet ben esmolat! He enllestit un xoriço i una llonganissa ibèrics. He convertit en llenques un formatge Ronkari. He deixat la cuina ben galdosa... Serem 12 o 14 a sopar. M'he dutxat. M'he posat la camisa nova que em va dur el Caga Tió (Massimo Dutti). Unes gotes de Fahrenheit al coll... ¿Què més? Ah, sí: estic molt preocupat perquè m'he pesat i, durant aquests dies de vacances, he guanyat un parell de quilos! I una última cosa: abans que s'acabi l'any prometo parlar de la diferència que hi ha entre una musa i una odalisca. Paraula de poeta (sic).

No m'acaba de convèncer aquesta sobredosi de taronjada tan gumetívola...

Pilot vermell

M'hauria de plantejar la possibilitat de començar a pensar que la vida és alguna cosa més que gargotejar paraules en una pantalla perquè les llegeixin quatre desvagats que, al cap i a la fi, tampoc mai no s'han plantejat la possibilitat de començar a pensar que la vida és alguna cosa més que llegir en diagonal pantalles gargotejades per teclamolls grafòmans el sentit de la vida dels quals es redueix a la vana esperança de ser llegits per una dubtosa plèiade de coetanis i per una encara més dubtosa plèiade de futuribles lectors acollits sota el dubtós rètol de "posteritat".

M'ha sortit una frase molt llarga, plena de subordinades, que té la seva gràcia. Bé, seguiré corregint abans que no m'enxampi l'Home dels Nassos amb el pilot vermell entre els dits. A més, avui em tocarà fer una truita de carxofes i tallar pernil perquè aquesta nit tenim sopar multitudinari d'amics a casa... Val més que aprofiti el matí.