La conquesta del silenci

La conquesta del silenci. El deixar anar, el lliurament. El perdre's. Aprendre que viure és acomiadar-se de cada instant, dels altres, de tu mateix. Quan surt el sol i les paraules encara dormen. Quan Déu ens mira de fit a fit, sobrenedant l'horitzó i les onades. Quan el cor es buida perquè resulta massa feixuc bategar amb tantes àncores. No vols patir. Mai has volgut patir. Per què t'entestes, doncs, a ser abraçada? O voles o abraces. Ambdues coses alhora no són possibles. O cantes o calles. Només si calles pots escoltar el misteri. Ella somia. Tu la mires sense desig. Desitjar és rebaixar-se, recaure en la vulgaritat de les coses tangibles. I ja te'n vas una altra vegada. Viure és anar-se'n, fugir, no pas cercar, no pas seguir l'instint més primari, fugir de la fictícia seguretat dels carrers coneguts i de les accions automàtiques, fugir d'allò previsible, del tic-tac que ens marca el camí precís cap a la tomba, fugir de l'abisme familiar, domèstic, plàcid, i córrer sota la pluja, empaitant la tramuntana, mentre les gavines sobrevolen amb elegància les nostres gesticulacions ridícules. I no saber qui som encara. I trobar a faltar la platja. I esperar cada matí la vida com un regal sense desembolicar, aquella rajola de xocolata que no hem tastat encara. La conquesta del silenci. Ser. Ni dir ni tenir ni fer. Ser. I aprendre a rendir-se davant totes les victòries. Perquè ser feliç no és tan difícil, el més difícil és acceptar la impermanència de l'alegria, del plaer, de l'amor, de la vida, que gira i tomba, comença i acaba, reneix i s'extingeix amb una naturalitat increïble. La conquesta del silenci aquest matí de diumenge enmig de la metròpoli més manicomial d'Amèrica. Ella es desperta. Engega el mòbil. La miro i no dic res. Desexisteixo. Ja sóc lluny. Hi ha altres maneres de viure i altres maneres d'estimar. La solitud es vesteix de paraules. Són la disfressa més humana. L'ànima sap que el cos pesa i, tanmateix, sent compassió de les seves misèries. Només un petó. Només una mirada. Fa hores que t'acomiades. No serveix de res acomiadar-se. Mais eu te possuirei mais que ninguém porque poderei partir...

Peculiaritats brasileres

Abans de marxar de Brasil, voldria escriure algunes coses sobre el que he vist i he après en aquest país tan gran i tan divers en el qual he estat un total de 53 dies. Al mes de desembre vaig endinsar-me 10 dies a l'Amazònia i ara he passat 6 setmanes visitant diferents indrets (São Paulo, Rio de Janeiro, Ilha Grande, Brasília, Chapada dos Veadeiros, Serra de Mantiqueira, Iguaçu). Vet aquí:

1) Tabac. A Brasil gairebé no existeix el tabac, molt poca gent fuma. Si veus algun fumador sol ser un turista o algun penjat. Es veu que la publicitat negativa ha donat resultat (cosa que no ha succeït a casa nostra o en altres països). Aquí fumar és sinònim de suïcidar-se. Primer punt positiu per a Brasil.

2) Havaianes. Així anomenen les xancles o sandàlies que tothom porta, barates, fresques, còmodes... El clima explica el seu èxit, però el que resulta més difícil d'entendre és que, un calçat que serveix per a la platja i la dutxa, ells el facin anar a tot arreu, fins i tot en trekkings de muntanya complicats. Si la cosa es posa fomuda, se les treuen i continuen descalços. 

3) Dutxes. És el "chuveiro do banheiro". En molts llocs, en comptes d'escalfador, tenen un sistema molt curiós: a la carxofa hi ha una resistència elèctrica que escalfa l'aigua que passa. Veure els cables allà dóna sensació de perill, però funciona. A més, es pot activar o desactivar, ja que normalment no fa fred.

4) Aigua de coco. No parlo de la que pots trobar a Europa amb tetrabrics, sinó del coco verd refrigerat que foraden al carrer amb un matxet, et donen una palleta i a xuclar. No hi ha beguda més sana i refrescant. Exhaurit el líquid interior, pots demanar que l'esberlin i menges la carn blanca i tendra de dins. Deliciós. Els preus van des de 5 a 8 reals (entre 1,5 i 2,5 euros).

5) Açaí. És el fruit d'una palmera, unes boletes negres amb les quals fan begudes i, sobretot, gelats (sorvete). Té un color violeta fosc, un sabor asprós i és antioxidant. Els encanta. La primera vegada que el proves no t'agrada, però després li trobes la gràcia.

6) Caipirinha. Fumar, els brasilers, no fumen gaire, però li foten força al mam. Hi ha cerveses potables (Skol, Original, Brahma, Heineken), però sens dubte la beguda nacional és la caipirinha, feta amb cachaça (pinga). Li afegeixen sucs (maracuià, llimona) i molt de sucre. Poden beure caipirinhes dinant, sopant, a totes hores. Per a mi, la millor és una artesanal que es diu Seleta.

7) Guaranà. És una fruita vermella que té fama d'estimulant pel seu alt contingut en cafeïna. En fan un refresc molt popular de la marca Antarctica. M'agrada especialment barrejat amb whisky.

8) Taxis. Aquí funcionen molt bé els Uber, sobretot a les grans ciutats. Surten a meitat de preu i són fiables. Malgrat la dita: "Vas més perdut que un motorista de Uber" (motorista aquí no és solament el que condueix una moto, sinó qualsevol conductor de vehicles), solen ser joves que fan servir GPS. Els recomano.

9) Seguretat. Les notícies solen subratllar l'aspecte sensacionalista i negatiu de la realitat. Confesso que, abans de venir, tenia certa por (per això vaig contractar una assegurança de viatge), però després de 2 mesos in situ, no he viscut cap situació de perill o inseguretat. He caminat per les ciutats de Rio i São Paulo, sempre amb les lògiques precaucions, evitant faveles i nocturnitats.

10) Vocabulari. Hi ha expressions bàsiques que cal aprendre de seguida. Per establir conversa dius: "Oi. Tudo bem?" Es respon "Tudo bom". Quan et presenten algú, cal dir "(muito) prazer". Tothom repeteix "legal, bacana, muito legal, muito bacana..." (es traduiria com guai, molt guai). També fan anar les exclamacions "Nossa", "Isso"... Hi ha paraules màgiques, que m'encanten: "Beleza", "delícia"... S'empren en diferents moments, inclús per saludar. A l'acomiadar-se s'usa bastant el "Fica con Deus". En el vocabulari sexual cal vigilar amb el "comer", perquè té doble sentit, el segon dels quals és sucar el melindro: "comer a buceta". L'òrgan sexual masculí es designa de moltes maneres: rola, pãu, perú, manganelo, biscoito, vara, cacete... 

11) O jeito brasileiro. La forma de ser dels brasilers et sedueix inmediatament. Són oberts, alegres, xerraires, hospitalaris, generosos... Et fan sentir com a casa, malden perquè estiguis a gust ("fique à vontade"), estimen lo seu i volen mostrar-t'ho. 

12) Cachoeiras. Deu ser per la calor, però quan veuen una cascada s'hi llancen de cap. Adoren els salts d'aigua. Des de les mítiques i cabaloses catarates d'Iguaçu fins a les recòndites i bellíssimes cascades de Chapada dos Veadeiros (per parlar del que conec), Brasil és una terra de natura i dones exhuberants.

13) Carnaval. El que jo vaig poder contemplar al Sambódromo de São Paulo fou una desfilada molt ben organitzada i una posada en escena més aviat pudorosa,  plena de decència, amb força motius religiosos, les mulates gens "pelades"... L'endemà, en un bloco da rua, hi havia més disbauxa, però molt lluny de la imatge llibertina que sol acompanyar l'arquetip carnavalesc. 

14) Música. La bossa nova i mil estils més que fan de banda sonora a una terra feta de mixtures molt variades (afro, indígena, europeu, etc) La llista de noms seria infinita: Vinizius de Moraes, Tom Jobim, Maria Betania, Chico Buarque, Toquinho, Roberto Carlos, Marisa Monte, Elis Regina.... Brutal. 

15) Religió. Sincretisme: candomblé, umbanda, espírites, catòlics, evangèlics... Nostra Senhora Aparecida seria la moreneta brasilera. Un poble que té fe, el brasiler. 

16) Tòpics. Són 3: Futbol, carnaval i mulates. Del primer passo. Vaig veure Maracanà des de la finestreta de l'avió. El segon em va decebre. El tercer.... No tinc coneixement de causa. Observant les dones brasileres, veus tota mena de tipologies, des de les més làctiques de pell fins a les very black. Crida l'atenció el fet que hi ha dones grosses, vull dir altes, d'estructura ampla i "bunda" (cul) enorme. Moltes prenen suplements. Els homes brasilers, al costat de la ubèrrima femellada, semblen nans ridículs. 

17) Dues frases. "Brasil is not for begginers" (Tom Jobim). "Não existe pecado ao sul do Equador" (Anònim). 

To be continued.

Iguaçu

 

Hi ha les obres de Déu (opera Dei) i les obres humanes (opera hominis). Ahir vaig veure les cataratas de Iguaçu i avui he vist Itaipu, la central hidroelèctrica més productiva del món. No hi ha color. L'home necessita formigó i 40.000 obrers treballant 16 anys. Déu amb 6 dies fa meravelles i el diumenge festa. No hi ha color. No m'impressionen gens les xifres ni els megakilowats. M'impressionen les papallones, els colobrís, les orquídies, l'arc de Sant Martí, els núvols, la lluna, les estrelles... I el teu cos inversemblant. I el teu amor llibertari. I la màgia de la vida. I el silenci de Déu quan surt el sol.

Beija-flor

La primera vegada que vaig veure un colibrí (o picaflor) va ser al sud de Chile l'any 2009. Recordo que era vermell i que va fer dos tombs al meu voltant, amb tanta rapidesa que a penes vaig poder adonar-me'n. Després, sempre que he tornat a Sud-amèrica, he tingut la sort de veure'n alguns. Són uns ocellets fascinants. Aquí al Brasil els anomenen beija-flor, mentre que nosaltres en diem picaflor. La idea de "besar" la flor de la qual n'extreuen el nèctar és més romàntica que la idea de picar-la, no trobeu? Estic flipant amb la varietat d'ocells i de papallones que hi ha per aquestes latituds. La meva preferida és la Morfo Blava... 

Nomadisme

L'home ocell ha perdut la idea de niu. Solen ser elles, les que necessiten una home-sweet-home, un cau material on sentir-se arrecerades de la intempèrie, una cova pròpia on poder romandre "segures". L'home ocell ha canviat les arrels per les ales i troba el sedentarisme quelcom avorrit i poc saludable, per això és un cul inquiet i no para de voltar. Viatjar és retrobar la nostra ànima peregrina, fugir de la domesticació, créixer i aprendre, crear i crear-nos. L'home ocell se sent a gust caminant amunt i avall, agafant avions, en constant mutació existencial, perquè no és bo aturar-se ni conformar-se ni dir "ja-en-tinc-prou", perquè la vida és per a ser viscuda sense frens i sense pors, intensament, apassionadament. El que val per als llocs val per a les relacions. La llibertat és fruit de la veritat i del coratge. No hi ha felicitat sense llibertat. Menteixen els que prediquen la joia del no-desig, com ara els budistes. Deixar de desitjar, deixar de somiar, és començar a morir. Per això demà volo a la Foz do Iguaçú. Vull veure les cascades més impressionants del món. La llar de l'home ocell no és material, sinó que està feta de retalls del seu cor i anhels per desxifrar. Sempre al caire de la incertesa.

Carnaval a Sampa

Sembla mentida que d'una metròpoli tan grisa i desmesurada com São Paulo, de sobte pugui brollar tanta alegria i tants colors, com aquelles rares flors que apareixen enmig del desert, les flors dels cactus, tan boniques i efímeres. 

L'espectacle més gran del món i el més inenarrable, això és el Carnaval brasiler. Amb prou feines, hi assisteixes bocabadat i te'n fas creus, com a "gringo" europeu, amb aquell ensopiment tan català; i tornes a creure en la Vida.

Perquè la Vida sempre troba el camí cap al futur. Europeus decadents, avorrits, tibats, porucs, farts de benestar, tips de civilització... Davant el Carnaval, som una ombra prescindible. Tanta llum encega. Tanta joia aclapara. 

Perquè la Vida sempre troba el camí.

Muito obrigado, Brasil 🇧🇷

Allò que vaig perdre

“É importante não perder de vista as coisas que te encantam, pois ali há um pouco da tua essência”

Si dic que m'agrada caminar, caminar sol, caminar sol enmig de la natura, caminar sol enmig de la natura salvatge, caminar sol enmig de la natura salvatge ben lluny del lloc on vaig néixer, caminar sol enmig de la natura salvatge ben lluny del lloc on vaig néixer per a retrobar allò que vaig perdre...

L'essència. La connexió. El silenci. La puresa. La bellesa. La divinitat. La llum. 

Tamara i el mar

 

Els seus avantpassats, esclaus africans que treballaven en les plantacions de cafè de Bahia, van fugir terra endins i es van establir a l'estat de Goiás. Són els kalunga. A 26 km de Cavalcante hi ha Engenho II, una comunitat on viuen 800 kalunga. Quan hi arribes, sembla que estiguis al bell mig d'Àfrica. L'atractiu principal de l'indret són les cachoeiras (cascades) de Santa Bárbara i Capivara, piscines naturals de color blau turquesa. 

Tamara va néixer aquí fa 20 anys i treballa de guia. Ella em va acompanyar fins a les cachoeiras i, encabat, a dinar a Ca la Minelci, que cuina amb foc de llenya menges autòctones: frango caipira, peixe frito, mandioquinha, ovinho feito na hora... Tot plantat a la comunitat. Vaig beure un suco de mangaba (una fruita d'aquella zona). 

Tamara em va demanar si podia fer-li una "carona" (no és ni una carícia ni una cara petita, sinó portar-la amb el cotxe, autoestop) fins a Cavalcante. Pel camí em va explicar la discriminació que pateixen pel color de la pell i per ser kalungas. El seu somni és estudiar a la universitat (seria pionera) i, sobretot, veure el mar... Li vaig dir que jo vivia davant del mar. Ella em va dir: Com és el mar? I vaig respondre: Imagina la piscina de color blau turquesa de la cachoeira de Santa Bárbara... El mar és així, però més gran, més ample, més profund, gairebé inabastable... I ella, amb la mirada perduda, va dir: Qué lindo debe ser el mar... Vaig estar a punt de fer els 1.400 km fins a l'Atlàntic només perquè aquesta noia kolunga conegués el mar... Una vegada vaig tenir una xicota que el seu somni era anar a París, la vaig pujar al cotxe i vam travessar França de nit... De vegades es fan bogeries així i es recorden sempre. 

El dia que Tamara vegi el mar, descobrirà que la seva cachoeira era una bestreta, una petita gota enmig de la bellesa infinita de l'univers. 

Kalunga

 

Tot el que no sé em fa sentir més humil. Som minúsculs davant la grandesa de la natura i de l'univers. Vivim autocentrats, en constant "mode selfie", tot gira al voltant del nostre melic, amb poca empatia pels altres. Parlo sobretot de mi, d'aquest ésser narcisista que només busca el seu interès, la seva felicitat. Onanista de mena. Com si voler ser feliç fos un delicte, quelcom lleig que has d'amagar. Hauríem de dedicar-nos en cos i ànima a "millorar el món", una vida "al servei" dels altres... I, en canvi, aquí estem, perpetrant el "gran pecat" de realitzar els nostres ridículs somnis... Per què els cristians tenen la virtut de fer-te sentir culpable quan ets massa feliç? Quina malaltia és aquesta que ve a dir: no et mereixes el plaer ni la felicitat? Estem bojos? És enveja? I si demà s'acaba, no hauré viscut el que havia de viure, amb plena llibertat i sense retrets? Els que voldrien fer-me dubtar, no són prou valents per a viure una vida autèntica. Mentrestant, faig via, que el temps és curt i queden moltes delícies per explorar...

Mira el cel

 

Connexió. Silenci. Fer callar la ment. No exigir res a ningú. Estimar la solitud. Estimar-te. Ets llum i amor. No has de patir per res. Escull cada dia la teva alegria. Decideix cada passa conscient. Guanyes el que dónes. Respecta tots els éssers. No jutgis els altres. Tots manifesten l'essència divina.  Connexió. Silenci. 

Man in white

 

Mai m'han fet el pes les gernacions. Tendeixo a la solitud i al silenci. Encara xerro i escric massa. On millor em sento és a la natura. 

Per això avui no he connectat amb l'esperit de la casa Dom Inácio de Loyola on João de Deus fa intervencions diverses. Molt respectable tot plegat. M'he vestit de blanc, he passat 8 hores observant i meditant. Res. O les "entitats" tenien massa feina o no he sabut sintonitzar. 

Demà m'espera Alto Paraiso (el nom fa la cosa) i la Chapada dos Veadeiros. No dubteu que allà la connexió serà immediata.

Abadiânia

 

Posta de sol des del mirador de la casa Dom Inácio de Loyola a Abadiânia. 

Connectar amb la divinitat a través de l'horitzó, amb el porpra dels núvols encesos per la llum agònica del jorn, amb els ocells que piulen abans d'anar a jóc, en el silenci profund de la vall, la llunyania del món, l'estel primer que surt, tot és al seu lloc... 

Com he arribat fins aquí? Qui m'hi ha portat? Qui sóc? 

Deixo les preguntes. Escolto el cor. Els grills comencen la serenata. 

Déu existeix perquè existeix l'amor. L'amor és l'essència de la vida. 

La bellesa absoluta d'una posta de sol. La bellesa absoluta de la mort...

Winter Flight

Tot és incert com el vol d'un ocell a l'hivern... I tanmateix hi ha la certesa de saber que formem part de l'eterna bellesa que fa i desfà coses i humans... I que no som tan importants. 

Everything is uncertain as the winter flight of a bird ... And however there is the certainty of knowing that we are part of the eternal beauty that does and undoes things and humans... And we are not so important. 

Tudo é incerto como o vôo de um pássaro no inverno ... E ainda há a certeza de saber que somos parte da eterna beleza que faz e desfaz coisas e humanos ... E não somos tão importantes.

La fada del vestit blau

Temps era temps, en la presó de la Vila de Dois Rios, a Ilha Grande, prop de Rio de Janeiro, els presoners van somiar una noia sense nom que duia un vestit blau. La somiaven dia i nit en els somnis més lúbrics i també en els altres. Quan van clausurar la presó l'any 1994, la noia va esdevenir una llegenda: la llegenda de la fada del vestit blau. 

La fada voltava per la vila, apareixia i desapareixia com un fantasma. Molts deien que l'havien vista passejant per la platja o gronxant-se en el baldador de l'arbre gran, sempre amb el seu vestit blau. La llegenda deia que si la tocaves, el seu encanteri es desfaria; per això ningú no gosava d'apropar-s'hi i ella defugia qualsevol acostament. 

Un dia un pescador del poble es va enamorar de la fada. La procurava a totes hores, la cridava les nits de lluna plena com un llop ferit d'amor. Fins que va aconseguir trobar-la i va parlar amb ella. Ell li va prometre: No pateixis, t'estimaré sempre i mai no et tocaré. Ella va accedir al tracte. Es veien sovint al final de la platja, on el riu barreja les seves aïgues fosques amb les del mar. Allà hi ha una gran pedra que, segons una altra llegenda, és el cap d'un pirata gegant que va naufragar. Es miraven als ulls, somreien, enraonaven hores i hores, però sempre respectaven la distància d'uns pocs centímetres.

Així van passar els dies, les setmanes, els mesos... Estaven cada cop més enamorats. El seu amor intangible creixia sense aturador. El pescador va mantenir-se ferm en la seva promesa i ella hi confiava cada vegada més: Aquest home és un home íntegre, valent, un home lleial i de paraula. Tots els vilatans n'estaven al cas, de les trobades del pescador amb la fada, i cadascú deia la seva. La Teresa, la dona més vella de la vila, rondinava: Això no pot acabar bé, el pescador és un home, i tots sabem com són els homes... En canvi, en José, el pescador més vell, en discrepava: Els pescadors no som com la resta d'homes, una promesa és una promesa... 

La fada es banyava vestida. Quan sortia de l'aigua, els seus mugrons es destacaven sobre el vestit moll, i tota la silueta del seu cos es mostrava en plenitud. Ell intentava no mirar-se-la, encara que no podia evitar que la seva imaginació travessés la tela del vestit per anar més enllá... 

Fins que un dia la fada, convençuda de l'amor incondicional del pescador, li digué: Amor meu, les llegendes només són llegendes. Vine, toca'm i comprovaràs que no passa res... Llavors, el pescador, astorat, commòs per aquella revelació, va fer una passa enrere i digué: Així que m'has estat enganyant tot aquest temps? La fada respongué: No era un engany, amor, sinó una prova... El pescador va dir: Com pescar un peix i no menjar-se'l? Més o menys, va dir la fada. I doncs? Què hem de fer ara? Va preguntar ell. Menja'm, pescadoret del meu cor, acosta't i lleva'm el vestit a poc a poc... Quan van quedar-se despullats, el pescador i la fada es van agafar de la mà i van endinsar-se mar endins embolcallats per les onades... 

Mai més se'n va saber res d'ells. Queda la llegenda. 

A casa seva, la Teresa guarda un vestit blau i assegura que el va trobar a la platja l'endemà de la desaparició del pescador. 

Diuen que la bellesa deixa de ser bellesa si la toques. La flor de la magnòlia té uns pètals tan blancs i perfumats que, si els toques, de seguida es tornen marrons. Pessoa va escriure al trecho 264 del seu Llibre del Desassossec: 

Aprende a desligar as ideias de voluptuosidade e de prazer. Aprende a gozar em tudo, não o que ele é, mas as ideias e os sonhos que provoca. Porque nada é o que é: os sonhos sempre são os sonhos. Para isso precisas não tocar em nada. Se tocares o teu sonho morrerá, o objeto tocado ocupará a tua sensação.
Ver e ouvir são as únicas coisas nobres que a vida contém. Os outros sentidos são plebeus e carnais. A única aristocracia é nunca tocar. Não se aproximar — eis o que é fidalgo.
Ser puro, não para ser nobre, ou para ser forte, mas para ser si próprio. Quem dá amor, perde amor.
Abdicar da vida para não abdicar de si próprio.
A mulher uma boa fonte de sonhos. Nunca lhe toques.

La dona, una bona font de somnis, mai no la toquis. 

Sota les ones, en el reialme dels peixos i de les algues, el pescador i la fada neden, ballen, festegen entre els coralls. L'escuma guarda el secret del seu amor invisible. Hi ha somnis com núvols i somnis com onades... Com són els teus? Has vist mai una fada? 

(Relat concebut a la platja de Dois Rios i escrit a la platja Lopes Mendes, Ilha Grande, Brasil, 9 i 10 de febrer de 2017)

Hands of Destiny

"Is there a choice, or is it in the hands of destiny? No such things as faith, everything is predestined. The presence of all and the perception of every feeling is just a dream that follows a written script." (Darkane)

Ser amor

No hi ha errors i, per tant, no hi ha culpa. El sentit de la vida és viure-la. No has de canviar. No has de fer res. Només ser tu mateix, confiar, fluir... La ment és ego i pors. Has de sentir amb el cor i refiar-te de la intuïció. El veritable amor és lliure. Si necessites algú, no l'estimes, el necessites. Estimar de veritat és SER AMOR, manifestar en nosaltres la divinitat i reconèixer-la en els altres. Namasté.

Magic zone

No, no es tracta de retenir o que et retinguin. No es tracta de romandre en la "zona de confort". Lo que coneixem no pot competir amb lo nou. Lo nou sempre ens sedueix per nou, per desconegut… La "zona d’aprenentatge" ens proporciona noves experiències, noves coneixences, nous horitzons. Per això viatgem. En la "zona de confort" no aprenem gaire res, tard o d’hora tot esdevé rutinari, previsible, avorrit. És dur renunciar a quelcom bo, només perquè la vida ens ofereix quelcom diferent… La novetat, com tot començament, amaga un encís. Cal llevar àncores, pujar més esglaons, obrir les ales i volar més lluny… El cor tendeix als lligams, però l’univers ens vol lliures, oberts, florint, fluint, valents, riallers, confiats…

Adéu hivern

Fa fred de nevar. El pit-roig es passeja per la terrassa. Li deixo unes pipes i molles de pa. Les maletes a punt una altra vegada. Wanderlust és una síndrome de mal curar. Observo les meves pertinences. Quatre capses. Cada mudança perdo coses materials i en guanyo d'immaterials: vivències, aprenentatges, noves dimensions... Sentir la lleugeresa de la motxilla i posar a prova la consistència de les ales. Sóc més rossinyol que pit-roig. Tornaré per primavera. Adéu hivern. Amèrica m'espera!

[Abans de marxar, he fet un restlyling al blog, que ja tocava]

Llevantada

Què n’hauria de fer, de tantes paraules dèbils, imprecises, ombrívoles? Escoltar el silenci i prou, contemplar l’omnipotència de les onades que s’esbraven contra els esculls, resseguir el vol rasant de la gavina, oblidar que vaig llegir llibres absurds i que en vaig escriure de més absurds encara, dissimular tantes imperfeccions, agrair que vaig descobrir l’amor veritable (un pèl tard, després d’un fotimer de provatures), i que llavors vaig començar a fluir amb el corrent que mena a l’essència divina… 

Ella fa sortir la millor versió de mi: Eu faço vc colocar para fora seu melhor self e isso é recíproco! Es podria dir res més elevat? Plató hi estaria d’acord. Es tracta d’això. I tanmateix són paraules dèbils, imprecises, ombrívoles. 

La llevantada entra per la terrassa i es s’esmuny passadís endins. El meu cor és una pinya esberlada. Plou sense parar. 

Ella és real o una creació meva? Sóc real o ella m’està creant?

Estimar-se és re-crear-se cada dia.

Cossos astrals

COSSOS ASTRALS 

 Que tots som fills de Mu, descendents dels Naakal

constructors de piràmides, escultors de moais

TangataManu, Kukulkán

The Sphinx, Tiahuanaco

Very Far Away From AnyWhere Else 

Hotu Matua from Hiva Oa

Gauguin i Brel

 Que tots venim de les estrelles 

(... Sírius ... Orió ... Plèiades ...)

exaltats, alienígenes, outsiders

ànimes reencarnades

cossos astrals

subtils

eteris

 Que hi ha un MISTERI

 en cada batec i en cada pas

revelant-se en les mirades

L a C o n n e x i ó A n c e s t r a l

 Pare Sol penetrant-nos de matinada

l’AMOR que transcendeix 

la pell   el plaer   la sang

aquest saber sense saber
aquest estar sense estar

aquesta lleugeresa

aquesta tendresa

aquesta serenor 

nova i vella

SER

Allò que som i que fem i que tenim

Allò que ens empeny cap amunt… 

 Que tots som u i diversos
i contradictoris

 Adoro la vida cada segon

A d o r a n t - t e

T