Al juliol vaig fer una consulta
onomàstica a l'
IEC. En tornar del
viatge vaig trobar a la bústia un sobre que contenia la carta amb la resposta.
Voilà:
Al
web de l'Idescat consta que almenys tres persones ja tenen el cognom
Ibanyes a Catalunya. No fa gaire vaig descobrir l'
Albert Ibanyez. Em va fer gràcia la seva manera d'escriure el cognom. Li ho vaig comentar en un mail i em va respondre:
Vaig creure adient adaptar-me a la realitat. A l'internet no existeix la Ñ, doncs hi vaig ficar una NY, donant-li més personalitat i funcionant igual. No he ficat l'accent perquè no cal, al DNI tampoc el tinc.
De la mateixa manera que vaig canviar l'
Antonio de l'antic DNI per l'actual
Antoni, també podria canviar ara l'
Ibáñez per l'
Ibanyes, d'acord amb el
criteri de l'IEC. Què hi guanyaria?
Com que sóc inquiet de mena i ara tinc molt temps lliure, m'he passat tres dies recercant tota la informació que he pogut trobar sobre el meu primer cognom. El que he descobert rastrejant la xarxa (amb l'ajut inestimable de
Sant Google) és increïble. Aviso que el post d'avui serà llarg.
Per començar, us copio un llistat de les diferents possibilitats combinatòries i el número de resultats que dóna Google de cadascuna:
Ibanez 9.640.000
Ibañez 3.170.000
Ybanez 98.200
Ybañez 54.100
Ibañes 45.500
Ivañez 15.200
Ibanyez 1.310
Ivañes 472
Ybañes 385
Ibanyes 91
Yvañez 83
Ivanyez 51
Ivanyes 49
Yvañes 33
Yvanyes 33
Ybanyes 9
Yvanyez 7
Ybanyez 6
Les opcions assenyalades amb groc són les que he cercat amb més deler, atès que són les dues formes més catalanes del cognom...
1- SOBRE LA CATALANITATAtenció. He trobat documents del segle XIII on ja apareix el meu cognom dins l'àmbit geogràfic dels
Països Catalans. Per exemple, la constància més antiga és de
1263, en
el primer document escrit en valencià en el qual apareix un tal
Ibanyes Domingo. Durant el repoblament del Regne de València, després de l'expulsió dels sarraïns, el tornem a trobar vàries vegades...
L’11 de maig de 1280 el rei va atorgar carta e poblament per al castell de Tàrbena, en la persona de Joan Martí de Serra. El 22 d’abril va atorgar carta de poblament per al castell d’Altea, en la persona dels germans Tomeu, ciutadans de Lleida. L’11 de maig, del mateix any, va atorgar carta de poblament per al terme de Finestrat, en la persona d’Ibanyes d’Oriola.
Tots aquests repobladors
Ibanyes o
Ivanyes provenien del nord. D'on exactament?
Achtung. La pista ens condueix a Lleida. Fixeu-vos que a la
Carta de poblament del Finestrat ja parla d'uns "ciutadans de Lleida". Descobreixo -completament al·lucinat- que l'any
1404 (fa 603 anys!!) ja hi havia un
Ivanyes treballant a Lleida:
Es tracta d'un ferrer que va participar en la construcció de la campana del rellotge (1404) i de l'orgue (1417) de la
Seu. La informació l'he extreta de la tesina de
M. Caterina Argilés i Aluja titulada Preus i salaris a la Lleida dels segles XIV i XV segons els llibres d’obra de la Seu [PDF, pp. 55, 56 i 59]. Aquest descobriment m'ha fet MOLT FELIÇ. Martí Ivanyes podria ser perfectament un avantpassat meu. Al Fogatge de
1497 apareix un altre
Ivanyes a Corbins. Almenys ja tenim dos
Ivanyes documentats a Lleida en ple segle XV.
Després trobem
Ivanyes-Ibanyes escampats per Terol i Castelló:
Maestrat, Morella, Tronchón, Vilafranca del Cid, Xodos, Sogorb, Castelnou... i fins ben al sud: Dènia, Tàrbena, Serra de Mariola, La Vila Joiosa, Finestrat, Xixona... Al
cens de València (1510), per exemple, apareixen
6 Yvanyes i 1 Yvanyez. El que m'ha fet molta il·lusió és descobrir que l'any 1454 (50 anys després del ferrer de la Seu) un Yvanyes tarragoní ja sabia escriure:
La font ha estat l'exposició “E mos escrits no creheu ésser fabula” (Ausiàs March). Un recorregut per les obres dels escriptors antics [PDF, p. 13], organitzada per la Universitat d’Alacant i basada en manuscrits que es troben a la Biblioteca Valenciana.
A continuació us deixo la
base de dades completa que he creat a partir de les meves investigacions:
IBANYES (1263 - 1724)El que queda clar és que el cognom Ibanyes (escrit amb diferents grafies: Ivanyes, Ybanyes, Yvanyes...) apareix dins l'àmbit dels Països Catalans d'ençà del segle XIII. Aquesta varietat de grafies és deguda a la transcripció fonètica la qual depenia en cada cas de la persona que anotava el cognom en el document. Als textos més antics (s. XIII-XV) guanya per golejada Ivanyes (11 vegades), molt per davant d'Ibanyes (4 vegades). A partir del segle XVI sovinteja la grafia amb Y- davant. I ja cap al XVII i sobretot XVIII es consolidarà l'actual Ibáñez, que és la versió castellana del cognom.
Una dada molt reveladora és que l'any 1724 (10 anys després de La Desfeta) Felip V concedeix el títol de Conde de Ibáñez a Antonio Ibáñez i de la Torre. Si ja és casualitat que coincideixin el meu nom i cognom amb els d'aquest comte borbònic, no ho és menys que a Saragossa l'any 1697 hi hagués un arquebisbe anomenat Antonio Ybañes de la Riva Herrera!
La conclusió provisional de tot aquest estudi és la següent: Té raó l'IEC, Ibanyes és la forma catalana correcta d'escriure el meu cognom i tenim uns quants documents històrics que així ens ho demostren des del segle XIII. Malgrat això, també podríem escriure Ivanyes, atès que aquesta forma és la que més apareix als textos que hem pogut consultar.
Si fa més de 700 anys que els Ibanyes viuen i treballen als Països Catalans, i almenys 600 que són a Lleida, al pròxim imbècil que em digui que Ibáñez és castellà (o que no és català) li fotre un jec d'hòsties que se'n recordarà la resta de la seva vida. I, després, l'obligaré a llegir-se 100 vegades seguides aquest post fins que se l'aprengui de memòria.
2- SOBRE L'ORIGEN BASCReculem encara més. I abans del segle XIII? La dominació musulmana... 400 anys a les fosques. No tenim dades. Sembla segur que el cognom
Ibáñez prové de les muntanyes de Santander (Solares, Trasmiera). Està clar que és un
cognom patronímic:
fill d’Ibaño, Iván, Ibán, Ibane –forma basca de Joan-). Toni Fullat ho té clar: Pel que fa a Ibáñez, em decanto clarament per l’origen basc (Ibai vol dir riu en basc). Com ja deus saber, els Pirineus (de Lleida) van ser de parla basca fins molt entrada l’Edat Mitjana. Tant és així que en el Fogatge de 1497 i 1553 ja apareixen Ivanyes a Corbins i un altre a Tortosa, i segur que en trobaríem més. La resta de cognoms de l’època que comencen en “I” son bascoides: Ibars, Iborra, Isern… De fet tot el Pirineu era basc fins a Santander, que és l'indret on està documentada la referència més antiga que tenim del cognom Ibañez. El tema de la grafia no se n'ha de fer cas perquè és cosa dels censors. En qualsevol cas, i si fem ús de les normes actuals del basc, s’escriu Ibañez perquè la “V” no existeix en basc. És a dir, el cognom Ibañez, a Catalunya, es troba a dins del seu àmbit geogràfic històric (molt històric, com algun miler d'anys)
Cal subratllar que el basc (o vascoide) es va parlar a bona part del nord de la península (des de Santander fins al Pallars...)
- ¡Ojalá pudiéramos también recuperar el vasco que se habló en Catalunya!
- Permítame corregirle: vascoide, como le gustaba precisar al maestro Coromines. En el Pirineo catalán se habló un dialecto íbero, tal vez vascoide, que sobrevivió a la latinización hasta el siglo XI, sobre todo en el Pallars. Gran parte de la toponimia catalana es inexplicable sin ese euskera.
- Aran, Tossa, Andorra (río de piedras)... - Los íberos aprendieron muy pronto el latín que aquí dio lugar al catalán, pero en el Pirineo el íbero vascoide resistió mil años todavía y persiste aún hoy en la toponimia.
Philip Rasico, La Vanguardia 17.08.2007
Més opinions:
Algunos lingüistas vascos hacen derivar Ibáñez de "bañez", palabra vasca que significa "pastizal"
Bañez apellido original de Mondragon
En los archivos documentales de Mondragon, aparece documentado, por primera vez (o una de las primeras) el apellido Bannes - Bañez-, a principios del siglo XIV. Este surgio al pasar la Casa Solar que tenian el linaje Ibañez de Artazubiaga de Bedoña (Mondragón), a la casa solar ahora ya en el nucleo urbano de la Villa de Mondragón, por dispustas con el Señor de Guevara o Señor de Oñati. Los Artazubiaga por no someterse al Conde, quemaron su Casa-Torre de Bedoña y se instalaron definitivamente en Mondragon. Parece ser, que cuando se trasladaron, cambiaron el apellido Ibañez, por el de Bañez, como una forma de crear un nuevo linaje, al haber cambiado de solar. Jose Angel Achon Insuasti (A voz de Concejo), constata claramente, que cuando se refieren los documentos a esa primera raiz de los Bañez instalados en Mondragon se les llama Bañez, y cuando se refiere a otros familiares se les llama Ibañez. En su tesis doctoral, hace un seguimiento amplisimo sobre los Bañez Artazubiaga de Mondragón, hasta su total desaparición de Mondragón, al tomarlos como ejemplo, dentro del marco, de la constitución de la provicia de Guipuzkoa. Su escudo es un Castillo, y delante se ve una mano que sostiene una antorcha. Todavía se conserva la fachada de un segundo Solar que poseian en Mondragón (Calle Iturriotz), el cual preside el citado escudo. Fueron una de las familias más importantes de la Villa de Mondragón.
Sobre la raíz vasca de Ibáñez
Además de "Ibañeta", en Navarra, existe "Ibañarrieta", en Guipúzcoa, cerca de Zumaia o "Donibane" en el País Vasco Francés, término que proviene de "Deun" (san) y de "Ibane" (Iván, forma vascona de Juan muy similar ya a "Ibañez" o hijo de Juan).
Raíz vascona de "ibañez"
Ibañez, "hijo de Iván". Iván es forma vascona o vasca de Juan, y así en Guipúzcoa y Navarra existen lugares con la misma raíz, "Ibañeta", por ejemplo, siendo apellido muy arraigado así mismo en determinados lugares de Alava, como Murgia. Es otra de las pistas acerca de la procedencia vasca de este apellido, o de ciertas ramas de este apellido, al menos, además de la que une Ibáñez con "bañez".
Abans de sortir ja sabia que el cim més alt del meu viatge grec seria l'Acròpoli d'Atenes. Ressonaven al meu cap les frases contundents del mestre Pla:
Calia afanyar-se, perquè havia moltes coses per a veure i poques hores per endavant. Imprescindible: Acròpoli, Museu Arqueològic, Plaka... L'autocar faria un recorregut panoràmic per la ciutat en el qual ens mostraria els monuments principals (Estadi Panathinaikos, Zappeion, Parlament, Plaça Syntagma, Jardins Nacionals, etc.) Abans que la calor es fes insuportable, havíem de travessar el Propileu. Frisava per veure El Partenó. La primera visió la vaig tenir des de l'autocar quan, entre dos carrers, se'm va aparèixer el temple flotant sobre la ciutat...
A mesura que ascendia entre les oliveres, el cor se m'eixamplava. No tinc paraules. Josep Pla es queda curt amb les seves hipèrboles. Tenir aquelles pedres a tocar (és un dir, perquè no te'n deixen tocar ni una!) era un somni fet realitat. El Partenó era allí, davant meu, ple de bastides (no tan bèstia com la de Santa Sofia, però déu n'hi do), envoltat de tanques, inaccessible. Pla va tenir la sort de poder abraçar una columna, jo me'n vaig quedar amb les ganes. Restaurat, el que es diu restaurat del tot, només ho està l'Erecteion. Preciós en la seva proporció més modesta, però harmònicament perfecte. Les cariàtides són una delícia...
Intento no pensar gaire. La càrrega mental és massa grossa. Tones i tones de lectures. Anys i panys d'estudi. ATENES. Sóc al capdamunt d'Atenes, al turó més sagrat de la nostra història. Per aquí s'hi passejaven els filòsofs... Al Museu Arqueològic Nacional em retrobaré amb ells...
Amb Aristòtil
Aristòtil & Plató (queda clar qui és el més gran?)
Una altra peça que em va cridar l'atenció va ser aquesta gerra en la qual podem veure clarament un parell d'esvàstiques levògires (alguns indocumentats encara creuen que aquest símbol se'l va inventar Hitler)...
Dinem al barri de Plaka en una placeta plena de restaurants. Amanida grega, formatge fregit... Tant se val. Encara sóc dalt de l'Acròpoli. Sempre seré dalt de l'Acròpoli. No penso baixar mai.
Una altra peça que em va cridar l'atenció va ser aquesta gerra en la qual podem veure clarament un parell d'esvàstiques levògires (alguns indocumentats encara creuen que aquest símbol se'l va inventar Hitler)...
Dinem al barri de Plaka en una placeta plena de restaurants. Amanida grega, formatge fregit... Tant se val. Encara sóc dalt de l'Acròpoli. Sempre seré dalt de l'Acròpoli. No penso baixar mai.
